El dia 10 a la tarda el poble català esperava una Declaració d’Independència explícita, efectiva i sense condicions. Ho esperava perquè independència és, en definitiva, el que va votar l’1 d’octubre: ni mediació, ni negociació, ni diàleg, ni pacte. És per això que les paraules de Puigdemont, allunyades de la contundència expectada, van despertar en molts de nosaltres intenses emocions de frustració i decepció o, fins i tot, de tristesa i ràbia. Hores més tard i amb el cap fred, és moment d’analitzar on ens trobem, per quins motius i què hem de fer a partir d’ara.
El mandat popular que emana del referèndum és clar i manifest, però aparentment insuficient per a alguns. Sembla que s’evidencia el poder de figures que crèiem haver enviat a la paperera de la història, com Artur Mas, i de cares més noves, com Marta Pascal, que van aconseguir per enèsima vegada imposar la seva línia de partit pactista i conservador fins la medul·la. Si ho van fer en base al temor al conflicte, per por a la mobilització popular que ja no poden controlar, perquè realment confien que la Unió Europea ens ajudarà o perquè aspiren a un pacte autonomista, no ho podem saber, però en qualsevol dels casos la nostra resposta ha de ser la mateixa.
No podem confiar en l’actuació d’una comunitat internacional que no mostra cap predisposició a ajudar-nos per molt que demostrem estar oberts al diàleg i la mediació. No podem dipositar l’esperança en el paper d’una Europa que intervindrà només si un conflicte internacional l’obliga a fer-ho. Cal veure com es mou l’Estat espanyol i com respon el Govern de la Generalitat, però l’única garantia en el camí cap a la independència ha estat, és i serà la mobilització popular.
És cert que la CUP està fent una feina impecable; la confiança en ella i en altres agents polítics i socials és plena a l’hora de pressionar el Govern perquè fixi un termini, no accepti pactes i no escolti cants de sirena com el de la reforma de la Constitució. Malgrat això, és una tasca que no poden fer en solitari: és imprescindible el carrer i són de vital importància els Comitès de Defensa del Referèndum, convertits en Comitès de Defensa de la República, per assegurar l’èxit.
És des d’aquests espais que cal defensar la República i fer-la efectiva i és des d’aquí que hem de fer front a la repressió de l’Estat, es manifesti en forma de detencions, d’aplicació de l’article 155 de la Constitució o de tantes altres maneres en què l’hem patit els darrers dies. Des dels CDR hem de marcar el nostre propi full de ruta popular al marge de institucions, mobilitzar-nos, sumar gent, gestar poder constituent, pujar els ànims, cuidar-nos. Tenim en aquest moviment de masses i espai de poder popular un dels majors exemples d’organització de la història i, com a poble, en som responsables.
Perquè som el poble que va garantir la celebració del referèndum guardant com tresors urnes i paperetes, que va defensar amb el seu cos els col·legis resistint davant la violència de la policia espanyola, que va omplir de nou els carrers dos dies després en el marc d’una vaga general amb les mobilitzacions més grans de la història de viles i ciutats d’arreu del territori. El poble que, en definitiva, va votar, va guanyar i mereix una resposta de les institucions catalanes a la seva alçada.
És motiu de celebració que la Declaració d’Independència estigui signada, però no n’hi ha prou. Calen, immediatament, terminis i condicions per posar fi a la nova i darrera pantalla d’un procés que l’1 d’octubre ja va ser tocat de mort. Aquesta indefinició per part del Govern és un error que cal resoldre i és el paper del poble contrarestar-lo amb més pressió i mobilització que mai. Hem de reivindicar que els vots del referèndum només es poden utilitzar per proclamar la República. El Govern ha d’assumir, amb totes les conseqüències, que som un subjecte polític que se sap lliure i és capaç de dialogar amb l’Estat espanyol d’igual a igual, així com amb tots aquells agents que sigui necessari, com a República.
La gent d’aquest país ha decidit canviar-ho tot i no deixarà que els representants polítics es desviïn ni un mil·límetre del camí cap a la proclamació de la República, un camí en què el poder popular és l’únic capaç de defensar drets i llibertats. Davant la més que previsible repressió per part de l’Estat i la possible inacció o el ritme lent de les institucions catalanes només ens queda seguir mobilitzats.
Omplim els carrers, reforcem els CDR: organitzem la victòria, perquè aquest poble ja ha guanyat.
*Mar Ampurdanès és Portaveu d’Arran
