Veient com s’ha desenvolupat la darrera de les enèsimes cimeres europees això de la crisi sembla predestinat a seguir igual. La línia argumental i explicativa de la crisi, on rau el pecat original de les errònies polítiques econòmiques, és la mateixa. Les mesures proposades són molt semblants a les aplicades fins ara. Elles s’emmarquen dins del paradigma monetarista, l’anomenat neoliberalisme en la seva vessant política. No s’abandona cap dels pilars bàsics d’aquest: obsessió pel control de la inflació, integrisme monetari, reducció d’impostos i liberalització del capital, desregulació del mercat laboral, reducció de salaris i control aferrissat del dèficit i el deute públic. Tot un paquet de polítiques econòmiques per conduir l’economia i la societat per una via molt restringida que s’ajusti a aquesta teoria. L’evidència empírica dels darrers anys demostra que les polítiques de retallades no han ajudat a sortir de la crisi sinó que l’han agreujat.
Els titulars semblen dir el contrari. Llegint-los, sembla que, d’una vegada per totes, les líders polítiques europees han trobat el camí per on portar l’economia cap al final de la crisi. “Una Europa nova està naixent” deia el president Sarkozy. “Més Europa” o “volem una convergència fiscal” han titulat algunes capçaleres. Però veiem que, darrera de la declaració de principis, les propostes pel nou tractat del proper març són més del mateix. Després d’una maratoniana reunió de deu hores, els punts bàsics acordats es centren en accentuar la disciplina fiscal. Es recull l’opció d’aplicar sancions als països que incompleixin les regles, excepte que dos terços dels estats s’oposin. Fins i tot, s’imposarà un major control pressupostari. El dèficit estructural permès serà del 0,5% del PIB, el BCE administrarà un fons d’emergència de 500 mil milions d’euros, als que es sumarà un altre de 150 mil milions del FMI i s’ha relaxat, molt lleugerament, els límits de compra de deute pel BCE. Això últim, més aviat, per poder justificar el que ja s’està fent fins ara, que el BCE compra deute públic als bancs privats.
En qualsevol cas, no s’ha proposat cap pla que impulsi el creixement, la creació d’ocupació o la reactivació de l’economia. Més convergència fiscal? Ja ho veurem, potser sí, però igualant-se a la baixa. Per la banda de les despeses s’imposarà més disciplina fiscal. Traduït al llenguatge polític de casa nostra, això vol dir més austeritat. I traduït al llenguatge del carrer, això vol dir més retallades. Per la banda del ingressos també convergirem, reduint els impostos al capital per igualar-los als més baixos d’Europa, per ésser, diuen, més competitius. En matèria pressupostària es perd sobirania i ara l’aprovació de Berlín o Frankfurt serà un condicionant.
Diuen que el nou tractat donarà més confiança a les empreses financeres, rebatejades com a mercats, que són les que fan negoci prestant diners als Estats amb dèficits creixents. Això no hauria de ser la nostra preocupació. Està clar, però, que la seguretat i les garanties donades a les finançadores no solucionen el problema de l’alt nivell d’endeutament públic i, sobretot i especialment greu, privat. Tampoc entenem com poden estar segures les empreses financeres prestant diners a economies cada vegada més deteriorades. O persegueixen beneficis a curt termini, o tenen poder per influir en la política i garantir el pagament del deute per via constitucional, com ha passat a l’Estat espanyol o com es farà al nou tractat europeu.
És ridícul que el BCE segueixi comprant bons de deute públic als bancs privats i no ho faci directament als Estats. El rigor monetarista s’imposa. Els més ortodoxos diran que el BCE només es pot preocupar del control de la inflació i no de finançar els estats amb dificultats o del creixement econòmic (com sí fan Gran Bretanya, els Estats Units o el Japó). Que el BCE presti diners als bancs privats al 1,25% per a que aquests comprin deute espanyol al 6%, que després venen al BCE traspassant-los així el risc d’impagament, és un negoci fantàstic, dirà el sentit comú.
Les propostes de la darrera cimera liderada pel tàndem Merkozy no arreglen, per tant, el problema de la crisi del deute. Tampoc visualitzen una sortida de la crisi, ni una tornada a la senda del creixement, pràcticament un somni del capital, sinó que s’assegura la recaiguda i l’estrangulació de les economies.
La sortida de la Gran Bretanya i la visible confrontació entre les representants europees no és cap sorpresa. La Gran Bretanya, amb un sector financer capitanejat per la City londinenca que representa el 30% de l’economia, és evident que no té cap predisposició a regular-lo i limitar el seu negoci. Margaret Tatcher, una de les ideòlogues del liberalisme econòmic de les darreres dècades, va portar a terme una agressiva política disciplinadora de la força del treball. La desindustrialització de l’economia britànica, el tancament de les mines, la privatització dels ferrocarrils, van ser els pilars de la política econòmica per sortir de la crisi dels anys 70. El gir cap al sector financer, com va passar en el conjunt de la globalització, ha fet que l’economia britànica estigui fortament finançaritzada, que depengui d’aquest sector, en hores baixes per la crisi capitalista.
Parafrasejant la famosa consigna que va popularitzar la senyora Tatcher i que va servir de lema per tota una generació de polítics liberals i socioliberals, economistes ortodoxos ensinistrats en el monetarisme i “opinòlegs” que anunciaven la fi de la història, ara sí que “There is no alternative“. Després d’haver destruït la indústria, d’haver ensorrat un dels millors Estats del Benestar i d’haver venut les empreses públiques al capital privat, ara sí que no tenen gaires més alternatives que fer del seu primer ministre David Cameron el defensor de les financeres de la City.
La política econòmica segueix sent equivocada i nociva a les portes d’una major recaiguda en recessió. El problema del dèficit i del conseqüent deute públic, que no són ni el problema més gran, ni el més greu, no s’arreglarà ni amb l’austeritat fiscal de les retallades ni amb la reducció d’impostos al capital. Reduir encara més els ingressos públics farà créixer el forat del dèficit, i portarà a les miops governants a anunciar noves retallades. El problema més greu, que és l’elevat atur i l’augment de la pobresa, no s’arreglarà desballestant l’Estat del Benestar. I el problema més gran, que són la crisi estructural i els desequilibris financers, no s’arreglarà amb l’actual arquitectura europea pensada per afavorir el capital, i especialment el capital financer.
Disciplina, austeritat i retallades per a les classes populars. I beneficis, avantatges, garanties i seguretat pel capital financer privat. I encara volem més Europa, o fent justícia, més Unió Europea?
Certament, la fugida endavant del capital tant pròpia del capitalisme sembla haver arribat a un atzucac. Segurament s’intenti aprofundir el deteriorament social per permetre al capital tornar a créixer. L’esgotament de les vies, però, ens porta a una situació on no hi ha alternativa que no passi per un major control del capital i una transformació del model de producció. Per sortir de la crisi cal atacar el mal d’arrel, prohibir els moviments financers especulatius, no pagar el deute públic que és un negoci de les financeres i centrar la producció en l’assoliment de les necessitats socials per sobre del benefici privat. El marc de la UE pot ser l’àmbit polític, per què no? Però caldrà dissenyar una “nova Europa”, dels pobles, de la solidaritat, amb un model productiu que respecti la natura i que garanteixi el benestar de les seves habitants.
* Ivan Gordillo és economista i membre del Seminari Taifa. Article per a l’Accent.
