Ariadna Roca (Arran): «La nostra generació haurem viscut dues crisis capitalistes abans d'arribar als trenta. Tenim clar que sense canvis profunds no tenim cap mena de futur»

Com analitzeu des d’Arran l’actuació de les diferents administracions davant aquesta crisi?

Primer de tot, creiem que cal que tinguem en compte que no és una qüestió únicament de gestió concreta i neoliberal de la crisi sinó de les causes més profundes, que van més enllà de la gestió de la pandèmia. El problema de fons és el mode capitalista i aquests governs en són els seus gestors. Dins del marc capitalista no hi podia haver una bona gestió del coronavirus.

Ariadna Roca és portaveu d’Arran, l’organització de Joves de l’Esquerra Independentista

En l’àmbit estatal el govern PSOE-Podemos està gestionant la crisi posant per damunt els interessos de les grans empreses i la burgesia als interessos del conjunt de la classe treballadora i les nostres vides. No han estat capaços d’implementar ni les mínimes mesures reformistes i socialdemòcrates que es podria esperar d’un govern que s’autodenomina “progressista” i Podemos s’escuda en la seva poca força en el govern per excusar que està fent de crossa a un govern miserable del qual forma part activa.

Pel que fa al govern català estan jugant a fer propostes populars i que concorden amb el sentit comú de la gent però en aquelles matèries que no depenen d’ells, això sobretot ho esta fent JxCat. Mentre que ERC se centra més en la gestió tècnica de la crisi, segurament per mostrar-se com un agent vàlid i consolidat per governar també en unes pròximes eleccions autonòmiques. A la vegada, però, en les seves competències no estan fent res massa diferent del govern espanyol ni explorant possibilitats que els hi permetessin implementar les mesures que demanen. En general les administracions no estan demostrant que puguin anar més enllà del que proposa el govern central; hi ha una qüestió de competències però sobretot de voluntat.

En aquestes circumstàncies al País Valencià, Ximo Puig s’està convertint un home fort del PSOE; relacions comercials amb la Xina, demanda d’un Pla Marshall i enquadrant-se amb les decisions del seu partit, tot i la demanda del confinament total. A la vegada veiem, però, l’oposició veïnal a les zones d’estiueig dels madrilenys i el seu individualisme a l’hora de marxar de vacances propagant el virus.

A les Illes veiem com es fa més evident que mai que el monocultiu turístic no és viable amb les conseqüències que tindrà això en els nivells d’atur i la pobresa de les treballadores. El model econòmic imposat per la troika als Països Catalans i en general al sud d’Europa és devastador per a les classes populars.

I el paper i moviments dels partits polítics?

Hem d’estar atentes al paper que està jugant la ultradreta i VOX com a representant institucional; són qui estan marcant l’agenda política a l’Estat espanyol. Focalitzen el problema en “l’altre” i no aborden la qüestió de fons, evidentment, discursos que en moments de crisi són extremadament perillosos.

La resta, més enllà del PP en la gestió de la crisi a Madrid, que cal dir que no ha diferit substancialment d’allò que està fent el PSOE, estan tenint papers secundaris i poc rellevants. L’entrada de Podemos al govern suposa reduir l’oposició per l’esquerra al Congreso i per tant només possibilita la crítica a l’actuació del govern dins de les institucions per part dels partits sobiranistes bascos i catalans. Així i tot cal assenyalar que amb la majoria no hi ha una discrepància forta pel que fa al projecte econòmic sinó que es queda en la crítica a la recentralització.

Fora de les institucions veiem però una activació del conjunt del moviment popular apostant per iniciatives que pal·liïn les conseqüències de la crisi per la classe treballadora. Sindicats de classe, el moviment per l’habitatge, les xarxes de suport mutu, ens estem activant per no ser nosaltres qui paguem les conseqüències de la caiguda econòmica. Haurem d’estar alerta però de no caure únicament en propostes possibilistes, de caràcter reformista i que no canviïn qui està pagant principalment la crisi. No volem que la possibilitat que algunes d’aquestes demandes puguin ser assumides faci que es blanquegi l’actuació del govern i els permeti sortir com a abanderat de la resolució dels problemes de la classe treballadora.

Com afectarà això a les dinàmiques de la política institucional? i més enllà de les
institucions, a la situació política general dels Països Catalans? I a la situació del jovent?

A nivell institucional es demostra una vegada i una altra els límits molt clars que es permeten. Caldrà veure com es ressituen els diversos espais polítics davant d’aquest canvi de context però sabem que les institucions de la burgesia no seran les que ens salvin del desastre, sinó les que justificaran l’accentuació de la misèria que vindrà pròximament.

Ara mateix, la crisi del coronavirus, ja està suposant una pujada del preu dels aliments, l’acomiadament de milers de persones i la realitat que moltes persones no podran pagar el lloguer. És una situació desastrosa per a la classe treballadora però a la vegada una oportunitat per demostrar que el sistema capitalista fa temps que fa aigües.

A la vegada se suspenen les llibertats polítiques i col·lectives que ens permeten plantar cara als abusos patronals però se’ns obliga a anar a treballar. És molt difícil que puguin defensar aquesta situació i nosaltres hem d’estar preparats per desobeir.

Des d’una perspectiva juvenil la gent de la nostra generació haurem viscut dues crisis capitalistes abans d’arribar als trenta. Tenim clar que sense canvis profunds no tenim cap mena de futur i per tant tenim molt poc a perdre i molt per guanyar. Les perspectives vitals que s’havien projectat per nosaltres no existeixen. És per això que militem i pel que creiem que cal militar, perquè la resignació a les expectatives que ens dóna la situació actual només porten a la desesperança. Nosaltres però no renunciem a somiar i prenem el compromís de lluitar pels nostres somnis.

Esteu d’acord que ens trobem davant una ofensiva centralitzadora i de retallades de llibertats i de serveis i drets socials per part dels estats, i alhora davant una ofensiva de retallades de condicions laborals de les empreses i la patronal?

L’Estat d’alarma, malgrat que podrien dir-li directament Estat d’excepció, s’està traduint en retallada de llibertats polítiques, violència policial i militarització de l’exèrcit espanyol als carrers. El més preocupant també és el context de shock col·lectiu que pot fer que es legitimin i s’acceptin, els governs apliquen lleis repressives i regressives de drets.

De la mà d’això, ja que no deixen de ser cares d’una mateixa moneda, tenim una ofensiva de la patronal contra les treballadores. S’està donant una desregularització de les relacions laborals i un retrocés en drets aconseguits. S’ha permès que per tal que empreses no pateixin fallides aplicar EROs i ERTOs a milers de treballadores. Aquestes mesures les han aprofitat també empreses amb beneficis milionaris com poden ser Burger King o Starbucks. I això no es quedarà aquí, ja que molts d’aquests retrocessos es poden fàcilment perpetuar en el temps en un moment d’augment de l’atur i la desesperació per un lloc de treball. Demostra la necessitat de recuperar la força sindical i la capacitat negociadora de la classe treballadora perquè puguem decidir nosaltres quan aturem la producció.

A la vegada volem assenyalar que aquesta ofensiva de la patronal ve acompanyada d’una ofensiva patriarcal en què les dones treballadores, que ja ocupàvem molts dels llocs de major precarietat i temporalitat, i ocupàvem un rol preeminent en l’economia submergida; veurem com aquestes condicions empitjoren. Ara mateix ja estem tenint el protagonisme en moltes de les feines de primera línia relacionades amb els serveis i les cures en condicions pèssimes i exposades a més contagis. Aquestes feines que ara es demostren essencials han estat històricament poc valorades en la seva majoria i patint alts nivells de precarietat quan es realitzen de forma remunerada.

Per últim dir que s’ha demostrat també que no podem viure en l’aïllament a què ens aboca el capitalisme i que necessitem reteixir el sentit comunitari que sosté moltes tasques necessàries per a la vida durant aquests dies. Aquestes tasques són les que les dones assumeixen de forma invisible en l’àmbit privat i que l’estat actualment no està garantint.

Quines respostes creieu que es caldria donar des de les forces polítiques d’esquerra transformadora dels Països Catalans? I des de l’àmbit més juvenil?

Hi ha una qüestió primordial i és que hem de poder posar sobre la taula un programa comunista propi. Hem de poder explicar dues premisses clares; el sistema capitalista no és vàlid per garantir una vida digna per a la majoria de població i existeix una alternativa a aquest model i una altra manera de viure.

Aquests dies s’evidencia l’urgent necessitat de curt i mig termini d’avançar cap a formes de control obrer o popular dels sectors estratègics, de planificació econòmica, redistribució de la riquesa i canviar el model econòmic imposat als Països Catalans amb el turisme com a motor central. Tot això ha d’estat acompanyat d’una forta alternativa revolucionària, així com res de tot això es podrà aplicar dins del marc espanyol i europeu. La UE i l’Estat espanyol son la negació de qualsevol sobirania per al poble treballador català.

Al Països Catalans, aquesta crisi i canvis polítics, com creieu que poden afectar les possibilitats d’articular alternatives, acumular i unir lluites i moviments populars des d’una perspectiva de contrapoder o de construir unitat popular?

L’agudització de les contradiccions del sistema capitalista expandeix les nostres possibilitats per organitzar-nos com a classe. Es veu més clar que mai que el capitalisme no és un sistema de relacions socials vàlid per garantir la vida digna de les persones.

Hem d’entendre que no podem perdre aquesta batalla, ja que ens hi juguem el present i el futur de la nostra gent. Per tant ens caldrà ser a tots els fronts, unir lluites i fer-nos fortes entre nosaltres.

Quines propostes de futur per a després de la crisi creus que es podrien fer des de l’esquerra independentista, quines perspectives o quin paper veus que pot jugar aquest moviment en els temps propers?

L’Esquerra Independentista ha de ser capaç de donar una resposta forta a la situació i a la vegada bastir una proposta pròpia amb els moviments populars. Com dèiem cal posar sobre la taula que la dicotomia en aquest cas és clara entre el socialisme o la barbàrie. Ens trobem en un present pràcticament distòpic i per això és més necessari que mai plantejar grans horitzons.

Hem d’entendre aquest moment com una oportunitat política en un moment en què les contradiccions sistèmiques són més palpables que mai. Qualsevol sortida que plantegi salvar els mobles al sistema i posar pedaços està condemnada al fracàs, ja que les crisis com aquesta formen part de la mateixa dinàmica sistèmica i en un model econòmic i ecològic que agonitza seran més freqüents que mai.