Tretze anys després que s’impulsara la construcció de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València, la iniciativa arranca per fi. El que es considerava, a meitat dels 90, com a un macroprojecte estratègic i essencial per al futur econòmic del País Valencià no sembla que fora tan urgent. Però hi ha una cosa en la qual no es pot tornar enrere: el sòl d’horta aplanat per a implantar la gran àrea logística vinculada al port.
A mitjan gener de 2011 s’ha anunciat que SEPES, l’empresa estatal propietària dels terrenys de la ZAL, tancava la venda de 10 hectàrees de terreny a la societat VPI Logística, participada pel port, la Generalitat i l’Ajuntament de València. Aquesta entitat llogarà ara aquest sòl, en forma de parcel·les, a les empreses interessades en instal.lar-se en la ZAL.
Més enllà d’aquestes operacions preliminars, els grans perjudicats de la ZAL resten perfectament retratats des de fa més d’una dècada. Per una part, la ciutat de València, que perd 65 hectàrees de terra d’horta fèrtil (sobre la qual s’implanta la zona logística); i, més directament, els 200 veïns que van veure enderrocades les seues alqueries per un suposat interès general.
Com en la major part dels “grans projectes” al País Valencià, el consens és quasi absolut. La dreta econòmica –i especialment l’Autoritat Portuària-, el PP (a càrrec de les institucions locals i autonòmiques) i el PSOE (des del Govern espanyol) han vist sempre la ZAL com una iniciativa econòmicament vital. Convertiria el Port de València, es deia per “vendre” el producte, en el primer de la Mediterrània, per sobre del de Barcelona.
I a l’horta li resten poques opcions quan hi ha grans operacions en joc. Ja el 1988 el Pla general d’ordenació urbana de València declarava l’horta de la Punta “sol no urbanitzable d’especial protecció agrícola”, fórmula que obria la porta a una futura reclassificació dels terrenys per a usos logístics. De fet, és el que va ocórrer anys després.
Emplaçada en el sud-est de la ciutat de València, entre el barri de Natzaret i el nou llit del riu Túria, la Punta era una pedània d’horta i alqueries amb possibilitats d’esdevenir –si no s’haguera projectat la ZAL- un dels gran “pulmons verds” del cap i casal. La seua proximitat amb el Parc Natural de l’Albufera haguera augmentat, fins i tot, les prestacions ambientals en benefici de la ciutat.
Això haguera succeït en condicions normals. Però segons l’economista de la Universitat de València, Rafael Bernat, “València ha viscut tradicionalment d’esquenes a eixe gran patrimoni cultural i paisatgístic que és l’horta; només ha estat valorada des d’una visió folklòrica i neoruralista, raó per la qual continua sent la gran desconeguda per a la major part dels ciutadans”.
El Pla general de València, que es troba en fase de revisió, continua en la mateixa línia. Segons l’opinió del coordinador d’Esquerra Unida en la ciutat de València, Amadeu Sanchis, “el tractament que rep l’horta de la Punta per part de l’ajuntament del PP no és cap excepció, sinó que respon a un model premeditat de ciutat; de fet, el nou document de planejament també planteja la reclassificació d’altres zones d’horta, com en el campus de la Universitat Politècnica; l’única cosa que importa és el benefici desenvolupista, al més pur estil franquista i a curt termini”.
Sanchis explica que “l’errada de la ZAL està ja en la seua concepció. “Fins i tot des de criteris netament capitalistes, alternatives que es plantejaren en el seu dia es van rebutjar incomprensiblement; per exemple, l’ubicació en Sagunt, que haguera alleugerit un àrea afectada per processos de desindustrialització i evitat la destrucció de l’horta de la Punta”.
Ara, quan els poders fàctics de la ciutat han apostat decididament per un model d’oci, turisme i grans esdeveniments –com la Copa Amèrica i la Formula 1- la ZAL no sembla tan urgent ni prioritària. Fins i tot, la construcció d’infraestructures per acollir els grans esdeveniments, com el circuït de Formula 1, estrangulen el creixement del port.
El nou model de ciutat esdevé contradictori amb la realitat que representa la ZAL, projecte que s’emmarca en un paradigma industrial i mercantil. Tal vegada per aquesta raó, els primers passos de la zona logística no han començat fins al gener de 2011, quan el 2003 ja estaven enderrocades totes les alqueries i el 2006 els terrenys on es preveu la ZAL restaven urbanitzats.
“Es va prometre que calia aquesta gegantesca àrea logística perquè el port de València esdevenguera el major de la Mediterrània. La paràlisi de més d’una dècada resulta d’una incoherència absoluta, fins i tot, des del punt de vista dels defensors de l’actuació. I el pitjor és que els eixirà de franc”, conclou Rafael Bernat.
La Punta i l’èpica de la resistència
La resistència en l’horta de la Punta ha estat una de les batalles més dures i abnegades que els moviments socials han plantejat a València en la última dècada. Es va lluitar per unes necessitats molt bàsiques, la terra i les alqueries, davant un enemic d’un potencial molt superior: l’Autoritat Portuària (un dels gran poders fàctics del cap i casal) i les administracions estatal, autonòmica i local (en mans del PP i el PSOE).
Entre 2000 i 2003 es van enderrocar 200 alqueries. Als veïns que allí residien se’ls va desarrelar del seu ecosistema vital per compensacions irrisòries, que en cap cas redimien la injustícia. La resistència va ser èpica. Però els veïns no estaven sols. Grups de jóvens van donar suport en la batalla ocupant cases i engegant conreus per mantenir viva l’horta. Tot i que la convivència no va ser sempre fàcil, per la diferència generacional i ideològica, es compartien objectius.
El documental A tornallom, brillantment dirigit per Enric Peris i Miguel Castro, ofereix un testimoni valuós dels fets, amb imatges de les excavadores enderrocant alqueries amb la custòdia de la policia antiavalots, la desobediència a la autoritat en el sostre de les cases i damunt de les màquines, o els desallotjaments i les detencions. Un crit de ràbia per a la memòria en la capital dels “grans esdeveniments”.
Amb la perspectiva del temps, Carmen Gonzàlez, presidenta de l’Associació de Veïns la Unificadora de la Punta, recorda com l’horta va ser víctima de la idea de “progrés entesa com a asfalt; de la imposició d’un model de ciutat on es dilueixen les relacions personals en els grans centres comercials i ni tan sols es respecten els orígens i els vincles culturals”.
En l’horta de la Punta es van viure situacions delirants. L’octubre de 2002, segons la denúncia del col·lectiu Per l’Horta, un grup organitzat de quinquellers comença a atemorir els veïns i saquejar sistemàticament alqueries i barraques, malgrat la presència contínua de la Policia Nacional espanyola a la pedània. Alguns veïns es van veure forçats a abandonar els seus habitatges per les amenaces.
En tot el procés d’expropiacions, desnonaments i demolicions, els propietaris de les barraques i de les terres van denunciar flagrants irregularitats, que es van recollir en l’informe “El desallotjament forçós dels veïns de la Punta: una violació greu dels drets fonamentals”, elaborat per la jurista Rut Mestre, i entregat a Amnistia Internacional.
L’oposició a peu d’obra no va donar resultats. Però tampoc les vies més institucionals. Quan l’organització Per l’Horta va presentar a les Corts Valencianes una Iniciativa Legislativa Popular, avalada amb 118.000 signatures, plantejant una moratòria per a les terres d’horta (amb especial menció a la Punta), va ser rebutjada pel PP.
En la batalla de la Punta es va demostrar, sobretot, una cosa. Que el sòl d’horta es considera més una zona estratègica (junt al Port, a un quilòmetre de la Ciutat de les Ciències i de ple en el Circuit de Formula 1) que la reserva d’un mode de vida tradicional a punt d’extingir-se.
