La conferència del President de la Generalitat de Catalunya a l’auditori del Fòrum a Barcelona amb el format de conferència per fer balanç i dibuixar el camí de cara al futur immediat ha permès veure, de forma clara i sense distorsions, quines són les bases i quin el model amb què es va desenvolupant el full de ruta d’això anomenat sobiranisme.
No hi ha dubte que el moment és important. El 9N ha sortit com s’esperava –o millor- des de les instàncies del “procés” i ara l’Artur Mas pot engegar una nova emissió de fum per seguir acumulant forces al voltant del projecte hegemònic del neoliberalisme catalunyès, refermant així el lideratge, ara ja hegemònic, del President Mas i de CDC.
Amb tot, el moment és especialment complex, ara ja no treballa de cara a una il·lusió, sinó que ara camina cap a la concreció de l’aposta, que no és altra que la de la definitiva consolidació d’un espai polític i econòmic fet a mida per a les elits més assedegades de guanys i més depredadores de la societat que mai hagi tingut aquest territori històric convertit en comunitat autònoma i amb aspiracions a pseudoestat lliure de peatges per als qui remenen les cireres.
No estem parlant d’independència, en el sentit que la gent del carrer entenem –Mas ho va dixar clar a S’Agaró: no parlem d’estat-nació-, sinó de la plena llibertat del poder econòmic per fer i desfer a dins i a fora en la perspectiva d’una nova relació econòmica en la vella Europa, cada cop més ofegada entre l’individualisme i el control, la democràcia formal i moralista i la seguretat i l’ordre autoritari. Mostres evidents de decrepitud, senectud i manca de vitalitat i que demanen renovació per no morir.
Per entendre el moment, cal diferenciar dues realitats que fins ara no han pogut contrastar-se obertament i clara. Per una banda, tenim els components i alimentadors del “procés”. Una xarxa que es fonamenta en el model democràtic, social, cultural i econòmic occidental, amb matisos de dretes i d’esquerres, des de neoliberals a independentistes d’esquerres, passant per socialdemòcrates, societat civil organitzada, entitats, agrupacions municipalistes… Per l’altra, i encara per esclatar, l’espai de l’Esquerra Independentista i els moviments socials i culturals, sectors llibertaris… que plantegen un nou model social, un nou model democràtic, un aprofundiment en els valors de la cultura popular, un nou marc de relacions humanes, un nou espai d’intercanvis econòmics i socials… I encara, un espai de batalla oberta en el terreny dels mitjans de comunicació. Possiblement, al si de la CUP és on cristalitza de forma vehement aquesta situació, i viu presa de les contradiccions de tenir dues ànimes contraposades al seu si i la pressió d’un univers mediàtic i de pensament únic al voltant del “procés”.
En tot això, cal identificar dos elements que semblen secundaris i que sempre apareixen com a decoratius: els drets socials i els Països Catalans. Al “procés”, no li interessen gens, i en canvi a l’Esquerra Independentista li són consubstancials.
Davant d’aquesta situació, la conferència d’Artur Mas va ser un autèntic desvetllador de dubtes. Per una banda, les formes. Per una altra, l’acompanyament. I finalment, els continguts. Mas va fer una declaració de principis ideològics –tot i dir que no era el moment!- que no podem més que agrair. Les coses, com més clares, millor, per a tothom.
La gent, la societat, carregada de desitjos, de motius, de reivindicacions, acaba esdevenint una simple comparsa del “procés”, com ho apunten les tres darreres diades de l’11S, quan ha estat convocada per sortir al carrer ordenadament, cívicament a les ordres d’una eina poderosa creada a tal objectiu: l’ANC. La societat organitzada, com deia Mas, té un paper, la política, en té un altre, i si sabem diferenciar-los i cadascú fa el que li toca, anem bé –van bé, ells, vol dir. Per tant, de democràcia, només la formal, la justeta, ni un gram de més.
Igualment, en la mateixa línia, la proposta de llista de tècnics i professionals i societat civil, és una nova prova que la gent hi som per aplaudir els tecnòcrates. La llista la faran ells i ho faran per al nostre bé col·lectiu. Nosaltres tenim una altra missió, gairebé cristiana, de donar acollida a la paraula i els fets del/dels mesies. Un plantejament que retrobem en la proposta d’elaborar el marc constitucional de la futura Catalunya.
També interessant el plantejament sobre el finançament de la llista i la campanya i… Una fundació privada que pagaran els pares de la pàtria. Tot molt transparent i horitzontal i liberal.
Artur Mas també ens va parlar dels partits servidors d’aquesta proposta, que rebrien els recursos invertits, i de la nova funció que tindrien. L’endemà, el Salvador Cardús, un dels caps pensants del “procés”, ens confirmava que el període que anava des de la victòria del sí en les eleccions de llista del President fins a les eleccions per configurar el nou Parlament, havien de servir per fer uns nous partits que deixessin de ser independentistes, un cop el “país” normalitzat, per passar a ser i representar les diferents sensibilitats democràtiques en un nou estat. O sigui, que l’aposta per construir l’Esquerra de Catalunya, lluny de l’Esquerra Independentista, es confirma i l’avala el “procés”. Els Països Catalans, òbviament, ja no existeixen des d’ara mateix. La independència d’aquelles comunitats ja no és cosa que ens afecti. O, en tot cas, ja pensarem –o pensem- en propostes que ens ajudin a tranquil·litzar la consciència en aquest àmbit en base al dret a decidir dels altres territoris històrics esdevinguts comunitats autònomes espanyoles i ara amb perspectiva resistent encara dins d’Espanya.
Artur Mas va fer una repassada, molt aplaudida entre el personal assistent, la claca/palmera neoliberal i prosionista, per les situacions de flagrant anormalitat que vivíem, recordant com Madrid i Espanya ens neguen la vida. En canvi, de les retallades, exemplars i modèliques que CiU, amb el silenci/suport/complicitat d’ERC ha aplicat no se’n cantà ni gall ni gallina. De fet, alguns dels aplaudidors n’eren part activa i beneficiada.
En aquest sentit, no es va estar de recordar que ara era el moment d’excepcionalitat nacional, moment d’unitat efectiva, els matisos –un eufemisme per anomenar les ideologies- eren per a més endavant. Primer Catalunya!
El victimisme, la falsa modèstia, el martirologi, els dolents són fora de casa… els tòpics, llargament aplaudits, van mostrar la cara més demagògica i falsa d’aquestes elits que estan aconseguint, gairebé per assentiment, desenvolupar un pla per portar Catalunya a negociar de tu a tu el repartiment de la pasta –o del pastís-, amb el poble com a coixí justificador de les seves conxorxes.
Que avui discutim sobre si una llista o dues, de si cal no oblidar els aspectes socials –amb tot el cinisme Mas es va treure de la màniga un aplaudiment tancat quan va denunciar el recurs de Madrid per al decret de pobresa energètica- o de si ERC entrarà a l’envit o no, és seguir desdibuixant el nostre paper protagonista d’un projecte i d’un futur diferents.
Fins ara, la CUP ha estat una apuntaladora imprescindible del “procés” i ens hem empassat, per la via dels fets i els equilibris, interns i externs, la dinàmica del “procés”. Ara, el joc ja està tancat. O seguim fins al final donant la mà oberta, estesa i entresuada als liberals prosionistes per garantir el seu predomini, o obrim un nou procés nacional i social. La conferència d’Artur Mas ha deixat clar –així com la declaració de l’ANC donant-li suport- que aquest “procés” està subordinat a les institucions, al propi President, a les elits.
El dret a l’autodeterminació es genera des de la societat, autoorganitzada i creant contrapoders al poder establert, de forma autònoma i organitzada; la proposta de construcció d’estructura/estructures d’estat vol ser el resultat d’un pacte entre poderosos. Avui és el moment de definir si estem per la construcció d’una societat justa i lliure als Països Catalans o si estem per seguir apedaçant el “procés”. Sense la CUP i l’EI aquest “procés” tindria molt poques falques que l’aguantessin. El moment, també, de definir qui és protagonista del present i del futur i de si els Països Catalans són el subjecte de sobirania i el marc de construcció de la nova societat.
El moment actual obre una escletxa de llum. Ara el Mas ha de seguir fent quadrar el cercle. I necessita aliats fonamentals en l’independentisme amb el pedigrí més autèntic, en una llista d’esquerres que no es defineixi detalladament per la Unitat Popular o l’anticapitalisme.
Ara és el moment. Cal posar el peu i no deixar tancar la porta. Des de l’Esquerra Independentista cal valentia i voler liderar aquesta escena. Cal abandonar el “procés”, trencar les servituds, evidenciar les intencions i mostrar els objectius. Cal voluntat per sumar el conjunt de l’EI, els moviments socials, els col·lectius populars i, de forma prioritària, introduir als mitjans el discurs, trencant així el relat únic que s’ha instal·lat en l’àmbit comunicatiu, tret de destacades excepcions
D’altra banda, no podem deixar que el populisme i l’oportunisme –Podem, Guanyem, ICV-EuiA…- siguin a la pràctica qui, deslliurats de mans donades, facin el discurs social, amb les hores, energies i salut que ha deixat la nostra gent en la batalla del dia a dia, arreu dels Països Catalans lluny de ritmes i velocitats.
La nostra força és al carrer i en les idees, arreu dels Països Catalans, i també en els ajuntaments, on cal seguir construint i teixint les complicitats per bastir el futur.
El moment de fragilitat, si no té contestació i no se’l posa en evidència, passarà. No ens ho podem permetre. És el moment. Cal escenificar el trencament amb aquest “procés”, per poder avançar decididament cap a la independència per canviar-ho tot.
*Aleix Cardona és militant d’Endavant OSAN i activista de la cultura popular
