‘Austeridad de costumbres’
Escassament quinze dies després de la fi de la guerra civil, el governador civil de la província de Castelló de la Plana s’adreçava a la població amb les següents paraules: “En los actuales momentos de obligada austeridad para todos los españoles, no puede consentirse que una minoría de poca conciencia, dejándose arrastrar por la codicia y falta de patriotismo, se enriquezca comerciando hasta con el hambre de nuestros hermanos recién liberados, elevando injustamente el coste de vida, mientras el resto sufre las consecuencias de la guerra, en la que muchos perdieron bienes y familiares“. No entrarem a valorar les motivacions de fons que empenyien el governador a pronunciar aquestes paraules, però podem suposar que no era cap animadversió al règim. En tot cas, ens il·lustren amb claredat com una sèrie de persones -empresaris i espavilats en general- aprofitaren la nova conjuntura per enriquir-se tant com van poder. Per bé que el règim franquista atribuïa les penúries econòmiques al descontrol i el pillatge del “període roig”, el cert és que la misèria i la carestia van augmentar amb el pas dels anys i perduraren fins els anys 50. Durant aquests anys, les caresties de gran part de la població catalana contrastaven cada cop més amb la prosperitat de les classes benestants que extreien màxim profit de l’autarquia econòmica.
L’autarquia com a model econòmic i polític, va fer fallida, i només l’ajut exterior permeté el règim eixir-se’n del pou. La misèria d’aquella època potser no la tornarem a viure -confiem que no- però l’actitud de les autoritats té molts paral·lelismes amb el que ocorre hui en dia: davant la penúria i la misèria d’aquells anys, l’actuació del governador civil de Castelló de la Plana, com la de tots els governadors civils dels Països Catalans, no se centrà en l’acció contra els grans estraperlistes ni els grans especuladors, sinó que es limità a promoure l'”Austeridad de costumbres“, és a dir, a impedir-los l’ostentació de la riquesa.
L’última setmana del setembre del 2009, en plena crisi econòmica, el BBVA anunciava que el seu conseller delegat, José Ignacio Goirigolzarri, de 55 anys, deixarà el càrrec amb una pensió global de 82,4 milions d’euros. Com era d’esperar, la notícia ha generat indignació i no han tardat en produir-se les reaccions de sindicats, de partits polítics i, fins i tot, del Govern espanyol, tots ells mostrant-se indignats. La indignació és comprensible, com també ho és la dels governs del G-20 davant les primes al banquers de les entitats financeres que s’han salvat amb diners públics. És comprensible, sobre tot, la indignació de les persones aturades i de les que treballen en precari i de les que malviuen amb pensions de pena; i és comprensible que els polítics tinguen interés en mostrar-s’hi indignats; exactament igual com ho feia el governador civil de Castelló. Però no hem d’oblidar que aquestes primes, que les jubilacions, que els sous i que les indemnitzacions dels grans executius que són ara objecte de critica, fa uns mesos, quan tot semblava que rutllava bé, eren d’allò més normal; algú diria, fins i tot, que eren necessàries perquè tot rutllara bé. Per això, dirigir la nostra ira contra aquestes obscenitats -que ho són, tant ara com abans- és com trencar un espill quan no ens agrada el que hi veiem. El problema de fons no canviarà perquè Obama i la seua cort decidisquen introduir noves regulacions sobre les activitats financeres; ni perquè es moderen sous i pensions dels executius i multimillonaris; ni perquè es prohibisquen les bodes i els banquets, com feren als anys quaranta. El problema de fons és que els dirigents polítics i els empresaris no tenen cap intenció de solucionar el problema de fons: en tenen prou amb dissimular-lo. Nosaltres, mentrestant, hem d’intentar d’orientar la nostra ira cap on els faça més mal.
