[bar group="860×106"]

Bacevici: recomençar després de la guerra

[L’ACCENT 145]

Història d’un poble durant les guerres balcàniques

* Traducció del reportatge enviat al Premio Giornalistico Claudio Accardi.

 

“Algú ha volgut destruir Iugoslàvia. I fer que persones que havien conviscut pacíficament com a veïns es matessin com a bèsties. No entenc com vam poder arribar a aquesta situació”. Milan és serbi. Nasqué a Bacevici, un petit poble a les afores de Mostar. Recorda encara la nit en què es veié obligat a abandonar casa seva. La seva dona i els seus fills ja havien marxat feia mesos, els homes adults es quedaren per defensar el poble, tal com feren els seus avis durant la Segona Guerra Mundial.

Milan parla de la guerra com si fos una tempesta, un aiguat. Quelcom que arribà d’imprevist al seu poble, el destruí, i continuà el seu camí. No conserva rancúnia ni cap als croats ni cap als musulmans. Està convençut que aquells que lluitaren i mataren, com ell mateix, ho feren obligats per les circumstàncies. No es considera nacionalista i sovint fa broma dels que parlen de “la gran Sèrbia”. Aquesta nit, dos amics croats aniran a sopar a casa seva. Es coneixien d’abans de la guerra i encara són amics. Els veus com parlen, com riuen, i resulta impossible no preguntar-se què va passar a Bòsnia perquè aquesta gent arribés a odiar-se. En nom de qui o de què es cometeren tantes atrocitats?

3 d’abril de 1992
Una bomba explota a la plaça de Bacevici. No hi ha ni morts ni ferits, però tothom entén el missatge: la guerra ha arribat. Bacevici era, i encara ho és, una ciutat on hi viuen tant sols serbis. A menys de quinze minuts a peu, seguint un camí de terra, es troba Jasenica, una ciutat de població croata molt més petita, d’una desena de famílies. I a una breu distància en cotxe, Mostar, ciutat dividida quasi a parts iguals entre musulmans i croats, escenari de forts combats durant la guerra. Els serbis són minoria en aquesta regió. Arribaren al segle XVIII, fugint de l’expansió de l’Imperi Otomà.

Després de la bomba, la rutina quotidiana canvià completament a Bacevici. Dels turons veïns es disparava sobre la ciutat. Aviat arribaren autobusos per evacuar dones i nens. En el record de tothom, la massacre del 1941, quan tropes irregulars croates entraren a la ciutat i assassinaren quaranta persones. Els homes adults es quedaren al poble. No volien que la ciutat fos destruïda. La seva situació es tornà insostenible, a tota Bòsnia es combatia. Bacevici, una petita illa sèrbia entre croats i musulmans, no podria resistir gaire temps. Els homes feien guàrdia nit i dia. Ningú s’aproximava al poble, però de tant en tant es produïen trets de franctiradors o queien bombes de morter en cases deshabitades. La tensió anava en augment.
Milan passà tot aquest temps junt amb el seu pare i el seu germà, defensant la ciutat d’un enemic invisible. A l’altre costat dels turons se sentia el soroll dels combats entre les tropes croates musulmanes i les unitats sèrbies.

L’1 de juny abandonaren la ciutat. Les tropes sèrbies es retiraven, operacions més importants es desenvolupaven en altres regions i els comandaments consideraven que no tenia sentit malgastar forces en una regió on els serbis eren clara minoria. Ningú podia garantir la seguretat dels habitants de Bacevici. Pactaren l’evacuació pacífica amb croats i musulmans. Les famílies de Bacevici es dispersaren, la majoria s’exiliaren a Sèrbia o a Montenegro. Molts dels homes adults passaren a ser reclutats per l’exèrcit de la república Srbska. El poble fou cremat. Es convertí en unes runes grises que contemplaven atònites com, una vegada foragitats el serbis, musulmans i croats s’assassinaven entre ells.

Juny 1998
Dos autobusos arriben a Bacevici escortats per tropes espanyoles i franceses. Maja Sudar, 25 anys, baixa de l’autobús. No reconeix el que veuen els seus ulls. La major part de les cases estan completament destruïdes i cobertes per la vegetació. Són el primer grup que torna al poble després de la guerra. De mica en mica aniran tornant molts dels antics habitants. La casa de Maja, una de les que ha sofert menys danys, donarà refugi durant els primers mesos a tots aquells que van tornant mentre reconstrueixen les seves cases. “Volia viure a la meva ciutat natal”, explica Maja, “aquí no hi ha treball ni futur, però no abandonarem una altra vegada la nostra ciutat”. Gràcies a l’ajuda que es donen els uns als altres, la ciutat es reconstrueix ràpidament. Maja somia poder ensenyar un dia anglès a l’escola que estan construint. Avui, han tornat a Bacevici prop del 70% dels que es veieren obligats a marxar. Per garantir-ne la seguretat, durant els primers anys de la postguerra s’instal·là una caserna amb tropes espanyoles entre Mostar i Bacevici. La caserna donava feina als habitants del poble, així com la veïna fàbrica d’alumini. Amb la retirada dels soldats desaparegueren molts llocs de feina. La fàbrica fou adquirida per capital croat i els treballadors serbis, de mica en mica, anaren perdent el llocs de treball. Avui en dia, a Bacevici sobreviuen gràcies a les ajudes internacionals i al conreu dels seus camps.

Amics
Niko i Josip, el seu nebot, arriben a casa de Milan. Són croates, vénen de la ciutat de Jasenica. Igual que Milan, es veieren obligats a marxar quan esclatà la guerra. Jasenica fou completament destruïda. Pocs dels antics habitants tornaren. Al contrari, arribaren molts refugiats croats d’altres regions de Bòsnia: el Govern croat concedeix subvencions als colons que s’estableixen a l’àrea de Mostar.

Entre serbis i croats ha nascut una relació peculiar: dividits per la història i la religió, però units per la desgràcia de la guerra, s’ajuden en el que poden per tirar endavant.

Amb la guerra hi han perdut tots. Milan veié com moria el seu tiet i el seu nebot. El seu germà gran se suïcidà. Niko no en vol parlar, la seva cara somrient es contrau pel dolor quan li demano si prengué part en els combats. Potser han combatut en el mateix camp de batalla i ni tant sols ho saben. Ni sembla que els interessi saber-ho. Eren amics abans i ho són encara. Homes corrents atrapats per la tempesta de la guerra. Odis ètnics en un paradís de verds turons i petits rierols. Niko i Milan no són capaços de respondre la pregunta que m’ha portat a venir a Bòsnia. No aconsegueixen explicar-me com, d’un dia per l’altre, veïns de tota la vida començaren a matar-se entre ells.

Potser la història que millor explica la guerra a Bòsnia és la d’una família de Bacevici.

Les tres filles de Ratko Gasic estaven casades, cada una, amb un home de diferent religió. La més gran amb un croat, la mitjana amb un serbi, i la més jove, amb un musulmà. Amb l’arribada de la guerra, cada matrimoni partí i acabà en una regió diferent de Bòsnia. Els marits lluitaren en exèrcits diferents. Mataren persones d’ètnies diferents. Avui viuen sota el mateix sostre i beuen radkia junts. Els seus fills juguen ara mateix al veí riu Neretva. Als nens no els importa la religió, a Bòsnia hi ha lloc per a tothom.

 


[bar group="860×106"]