La XVIII edició del Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona, celebrada a finals de maig, ha congregat un ampli ventall de peces de gran volada que probablement passaran aviat per les nostres pantalles. Organitzat per Parallel40, companyia internacional de producció i gestió audiovisual fundada i dirigida per Joan Gonzàlez, DocsBarcelona compta amb finançament, patrocini i col·laboració de diversos agents institucionals i privats. Sessions per al públic, classes magistrals gratuïtes, visionats en línia, el certamen en sí, són només la punta de l’iceberg d’un aplec d’àmplia projecció internacional, amb una forta vessant industrial corroborada per un 58% de projectes presentats convertits en pel·lícules, activitats per a escoles que congreguen 1.500 nens de 7 a 16 anys, una secció específicament dedicada al documental interactiu i transmèdia, activitats de formació de caire superior i internacional, una xarxa de distribució que prolonga l’esdeveniment al llarg de l’any i el territori, gràcies a la ja tradicional estrena del “Documental del mes” a 56 sales de Catalunya, l’Estat espanyol, Xile, Colòmbia…
A banda de les limitacions inherents a tot festival cara a visionar i debatre amb profunditat tot allò que es mostra, més enllà del valor i la singularitat de cadascun dels documentals i realitats presentades, els quaranta quatre documentals programats, informatius i emotius, compromesos i contemplatius, aconsegueixen no només apropar-nos a interessants experiències, sinó també posar en relació unes amb altres, de manera que s’estableix un enriquidor context de diàleg. Si bé és cert que hom pot constatar i comentar àmpliament l’evolució en estratègies narratives d’aquell ampli gènere que els especialistes anomenen no ficció, la juxtaposició de sessions ens recorda per sobre de tot la dimensió contextual i en conseqüència social de qualsevol document, de qualsevol gest cinematogràfic, documental. Dit això, heus ací unes notes sobre alguns dels films recents que s’hi han pogut veure:
“Good Things Await” (Phie Ambo, 2014) és la demostració de fins a quin punt els principis de la biodinàmica, amb els seus ritmes i decisions emanades de l’interior, xoquen amb un sistema econòmic i legal que amenaça de retirar la denominació d’orgànic i gairebé la llicència per mantenir en funcionament la granja, a qui cria vaques roges daneses de llet de la forma més respectuosa i sostenible pel conjunt d’éssers vius que poblen un ecosistema, amb una producció de màxima qualitat impregnada de mística i espiritualitat en les relacions amb els elements i cicles de l’univers, tal i com fa palesa una observació cinematogràfica que adequa prou bé forma i tempo a contingut.
“Spartans” (Nicolas Wadimoff, 2014) son un grup de joves dels “Quartiers Nord de Marseille” adreçats pel professor d’arts marcials mixtes Yvan Sorel, qui recorre a una disciplina fèrria i mètodes molt durs que inclouen càstigs físics i psicològics, llenguatge homòfob i culte a l’odi, per forjar un caràcter de ferro que malgrat les múltiples derrotes i vicissituds, la manca de recursos materials i de suport institucional, competeix fins al final per no ésser exclòs del bon camí, sota la mirada crua i epidèrmica de la càmera.
“El Visionari. L’home que preveia l’economia mundial” (Marcus Vetter, 2014) elabora des de fa dècades models informàtics i matemàtics capaços de preveure acuradament els periòdics daltabaixos de l’economia mundial, en base a unes connexions entre història financera i geopolítica mundial que situen l’actual crisi del deute com una estafa piramidal a gran escala i prediuen un col·lapse de l’economia mundial per a octubre de 2015, amb efectes devastadors per a l’euro i possible desaparició del diner en efectiu: després de passar onze anys a presó per enfrontar-se a la banca de Nova York i els seus pinxos del poder judicial, l’aparició de Martin Armstrong en carn i ossos al final de la projecció sembla una veritable revelació.
“Greece: Days of Change” (Elena Zervopoulou, 2014) mostra grups de ciutadans que s’organitzen per comprar aliments sense intermediaris, famílies que abandonen la ciutat per retornar a la producció agrícola no sense dificultats, gent que ho ha perdut tot i després de dormir al carrer un temps aconsegueixen per mediació de determinades associacions un lloc on passar la nit i una ocupació periodística com a voluntaris que els atorga certa dignitat, un suport respectuós i humà equiparable al que concedeix el propi film a cadascun dels seus protagonistes.
“La llista de Falciani” (Ben Lewis, 2015) comprèn una quantitat ingent de dades bancàries provinents de la filial suïssa de HSBC recentment filtrades a la premsa, la seva publicació ha permès descobrir fortunes ocultes a paradisos fiscals per evadir impostos als països d’origen, camuflats darrera comptes numèrics o complexos entramats empresarials ficticis hi ha els Gürtel, Botín i Pujol de cada país: el film s’estructura entorn una entrevista de sis hores realitzada a Barcelona durant la jornada de reflexió de les eleccions europees de maig del 2014, on Hervé Falciani es presenta com a cap de llista del Partit X després de passar un temps a França i ésser empresonat a Espanya, en no haver prosperat les negociacions amb diversos països europeus i els Estats Units per l’entrega de dades a canvi de diners i asil; les opinions d’experts de diferents països, les recreacions dels periples del protagonista i dels diners camuflats farceixen un documental de confecció “arte” amb sis cents mil euros de pressupost.
“Ajoblanco, crónica en rojo y negro” (David Fernández de Castro, 2015) pren com a fil argumental una entrevista d’aire confessional amb l’antic director de la publicació Pepe Ribas concedida per completar una exposició que veu la llum a Madrid, sorgeix llavors una proposta que gradualment es revesteix amb un seguit d’entrevistes a personatges més o menys il·lustres que contribuïren al projecte, algunes imatges de la capçalera en les seves dues èpoques, fotografies d’arxiu, i un preuat metratge cedit per la televisió espanyola, que juntament amb la televisió catalana posa alguns diners a canvi de drets d’emissió d’un treball que permet revisar cronològicament l’efímer 77-78 llibertari i el posterior nyap democràtic, camí a l’actual censura econòmica i manca d’una xarxa de distribució independent, principals obstacles per qualsevol temptativa de periodisme crític o d’investigació a gran escala, i més concretament d’un nou ressorgiment d’aquesta mítica revista barcelonina, antiautoritària i antisexista, ecologista i llibertària, underground i contracultural, eclèctica i transgressora, juvenil i innovadora, californiana i seixanta-vuitista, nascuda l’any 1974; nogensmenys, Ribas afirma al final de la projecció davant el director i un públic replet de vells coneguts que avui dia qui millor pot acomplir aquesta funció és precisament el documental.
“Bikes vs Cars” (Fredrik Gertten, 2015) s’interessa per la situació de la bicicleta en relació al cotxe a diferents ciutats del món, partidaris d’un i altre mitjà de transport exposen dialècticament el seu punt de vista, mentre un seguit de dades i informacions ofereixen arguments per una discussió que pot anar de qüestions relatives a l’ocupació de l’espai públic i planificació urbana a temes mediambientals i socials de gran envergadura: l’activisme més implicat i el goig en l’experiència produït pel moviment de la bici, l’imaginari i relacions de poder al voltant de l’automòbil davant els ciclistes víctimes d’accidents de trànsit, la perillositat de São Paulo enfront l’ús massiu a Copenhaguen, la virulència de l’ajuntament de Toronto i la nostàlgia dels ciclistes o vianants de Los Angeles, testimonis senzills amb visions diverses que arriben aquests dies a les sales amb el “Documental del mes” vigent.
“Virunga” (Orlando von Einsiedel, 2014) narra les estratègies de resistència dels guardes forestals d’aquest immens parc natural congolès confrontats a la concessió de llicències d’explotació dins el propi parc a una petroliera britànica, enmig d’un conflicte armat entre l’exèrcit i l’M23 on també emergeixen nombroses milícies armades i caçadors furtius, el tracte animat a goril·les de muntanya orfes que troben família d’acollida en contrast amb la proximitat d’un campament fantasma de 60.000 persones, un treball de testimoniatge i reivindicació ecologista completat amb panoràmiques precioses i intrèpids enregistraments amb càmera oculta de mà d’una periodista francesa i del segon responsable del parc amb l’objectiu de destapar els mètodes mafiosos de suborn i coacció emprats per la multinacional, en aquest títol nominat als Oscars 2015.
