Les cartes ja es troben sobre la taula. Després d’un parell d’anys en que des del club i des del govern valencià s’han fet declaracions equívoques sobre la gestió de l’entitat, Bankia, el principal creditor del València, ha posat les cartes sobre la taula. Existeix un deute de més de 300 milions d’euros i per molt de fum que es puga vendre, és més que evident que el club és econòmicament inviable. La trajectòria esportiva de la temporada passada i, més encara la de l’exercici actual, fan témer el pitjor. Disputant la Champions League el València era capaç d’equilibrar el pressupost o, fins i tot tindre un lleuger superàvit.
Amb la situació esportiva actual el club és deficitari, perd entre trenta i quaranta milions anuals, mentre que el context esportiu i social palesa una més que evident regressió. La idea de la venda fa anys que recorre l’ambient però tant els dirigents de l’entitat com el poder polític han esquivat la qüestió de forma populista.
Aquest any la situació s’ha agreujat amb el venciment del préstec que la Fundació València CF, principal accionista de l’entitat, va rebre de Bankia i que estava avalat pel mateix Consell. La impossibilitat de fer front al pagament, així com la manca de realisme del plans de viabilitat que s’han presentat al banc, han fet que aquest, en un comunicat datat el passat 10 de desembre, pose de forma oficial en venda el club.
De tota manera això no representa cap sorpresa, més bé suposa l’oficialització de fets coneguts per tothom, com són el control efectiu de Bankia sobre la gestió econòmica del València malgrat el populisme dels seus dirigents, o el paper de cortina de fum que representen propostes de suposada viabilitat com el projecte de la venda de l’explotació comercial de l’estadi.
En aquest context, els actuals gestors tenen un doble discurs, per una banda parlen de valencianitzar i democratitzar el club, modernitzar-lo en la seua gestió i donar un salt cap a endavant a nivell esportiu i social; per altra banda, en els últims mesos s’han fet públiques maniobres per buscar inversionistes a Aràbia, Rússia o Xina. Davant d’aquesta evidència els gestors de l’entitat han al·legat que busquen un inversionista que aporte el capital però es desentenga de la gestió, cosa que no sembla precisament fàcil i que més bé sembla una excusa.
El més curiós de tot és l’atonia que sembla rodejar a l’entorn social i l’afició del València. A penes s’observa moviment a l’hora d’assenyalar als responsables d’aquesta situació o de cercar alternatives de futur. El valencianisme es troba immers en una situació de desconcert equiparable al d’una part important de la societat valenciana, que observa de forma contemplativa com l’edifici de cartró pedra que s’havia construït des de finals dels noranta s’ensorra davant dels seus ulls.
En definitiva, el València està en venda i els seus gestors són la corretja de transmissió del seu veritable propietari, Bankia. Es tracta d’un exemple més del que està passant al País Valencià, on el malbaratament, la nefasta gestió i la corrupció provocaran la venda o la desaparició d’una de les institucions esportives més importants dels Països Catalans.
