Barbara Balzerani va ser dirigent de l’organització armada comunista Brigades Roges. L’any 1978 va participar en el segrest del president de la Democràcia Cristiana italiana i va passar vint-i-un anys a la presó. Acaba de visitar Barcelona per presentar la traducció al català de la seva novel·la Sempre ho he sabut (Tigre de paper, 2018, traduïda per Anna Casassas).
Què et va dur a militar a les Brigades Roges?
A Itàlia en els anys setanta va haver-hi un moviment d’antagonisme social molt potent que va aplegar els treballadors de les grans fàbriques del Nord i els estudiants. La qüestió de la violència sempre va estar present dins d’aquest moviment, ja que l’ofensiva tant de l’Estat com de les forces polítiques parlamentàries, com ara el Partit Comunista, sempre fou molt virulenta. Van ser anys de grans mobilitzacions socials per exigir la millora de les condicions generals, amb una repressió molt dura adreçada a liquidar aquest moviment compost per grups organitzats de l’esquerra extraparlamentària.
Es calcula que el 1969 va ser l’any amb més hores de vaga, amb més de dos milions d’hores de vaga a les fàbriques. El desembre del 69 va esclatar una bomba en un banc de Milà que va fer setze morts i un centenar de ferits. Aquella bomba estava clarament dirigida a terroritzar el moviment per forçar-lo a canviar d’estratègia, i els anarquistes van ser incriminats per aquell atemptat, tot i que per a nosaltres era més que evident que havia estat executat per feixistes, sota la direcció de les institucions de l’Estat. En comptes de terroritzar-nos allò va enfortir les nostres conviccions que era impossible confiar en les garanties de la democràcia burgesa, ja que eren uns assassins.
També va haver-hi una altra cosa que ens va portar a considerar la necessitat de la lluita armada, que va ser el cop d’estat a Xile en 1973, en veure què va passar amb aquell govern que havia arribat al poder a través de les eleccions i la reacció tan feroç que es va desfermar. Res del que succeïa arreu del món ho sentíem com quelcom llunyà. Si la revolució avançava a Xile, això també era positiu per a nosaltres i viceversa.
Aquell cop d’estat va suposar la ruptura definitiva amb el Partit Comunista, el qual davant aquells fets no va sinó perfeccionar la seva aliança amb la força de govern de la democràcia cristiana. Aquella aliança entre el principal partit de la patronal i el partit comunista més gran va suposar un impuls addicional cap a la lluita armada, ja que al moviment revolucionari no li quedava cap espai on exercir una possible oposició, en una context, a més a més, on cada cop estava més perseguit amb constants amenaces de mort, assassinats…
I és en aquest context en el qual sorgeixen les Brigades Roges?
Balzerani fou membre de la columna romana de les Brigades Roges entre els anys 1975 i 1985, en què fou detinguda. Passà més de 20 anys a la presó.
En els anys setanta comencen les accions de les Brigades Roges dins de les fàbriques del Nord contra la jerarquia de les fàbriques i els caps de secció, mentre que en els altres grups de l’esquerra extraparlamentària el debat sobre la necessitat de la lluita armada és cada vegada més present. Només quedava decidir quan, on, amb quins objectius, en quina forma i per quina via. Enmig de tot allò, el 73 es dissol Potere Operaio, el grup en el qual jo militava, per aquest tipus de contradiccions, és a dir, en vista que ja no quedava cap més espai per a les organitzacions legals, i després faria el mateix Lotta Continua. El 74, les Brigades Roges fan un salt en la seva estratègia i segresten el jutge Sossi, que era un jutge molt conegut i odiat perquè imposava condemnes llarguíssimes, tant per a delictes comuns com per als delictes polítics. Era qui havia condemnat a cadena perpètua els camarades del Gruppo XXII Ottobre, que fou la primera guerrilla comunista a Itàlia. Amb aquesta acció s’inaugura el període d’«atac al cor de l’Estat». Es tractava d’una estratègia revolucionària vinculada als treballadors de les fàbriques, a les grans qüestions socials que tenien lloc al país, caracteritzada per la consciència que per fer la revolució era necessari atacar l’Estat, ja que en cas contrari no es pot fer la revolució, es fan altres coses. Aquesta va ser l’acció que em va convèncer. Érem un grup d’estudiants a Roma, que, a partir d’experiències precedents, arribem a la conclusió que el nostre destí estava dins d’aquesta organització i la busquem, la trobem i hi entrem.
Segueixen vigents els motius que et van portar a la lluita?
Les motivacions són encara més grans, ja que la situació ha empitjorat en comparació amb aquells anys. Però falta l’altra part, és a dir, falta una idea revolucionària que aplegui la gent i els companys i les organitzacions, perquè la derrota a finals del segle passat va ser per a tothom, tot va col·lapsar, tant en els països que havien fet la revolució com en aquells que havien fet processos de descolonització, i ara ens trobem en una situació política i social que és encara pitjor, però no tenim la força política per fer-li front, perquè estem sumits en una total incomprensió en relació amb allò que ens pot tornar a unir de nou.
Quin lloc creus que ha de tenir la lluita institucional o parlamentària dins dels moviments revolucionaris actuals?
És cert que les situacions són diverses però, en termes generals, no crec que la via institucional sigui el camí per afirmar les raons dels moviments revolucionaris. Els estadis més avançats de les lluites actuals són precisament aquells que exclouen la necessitat de les representacions i afirmen formes d’autogovern i de lideratge de base, de no delegació, d’economia solidària, de mutualisme. No en falten exemples. Em refereixo a les formes de lluita i existència —algunes de grups que mai no han conegut el capitalisme i d’altres que són noves— amb un contingut molt fort de defensa del territori, de feminisme revolucionari, d’anticapitalisme comunitari i antiestatal: Rojava, la vall de Susa, la comunitat ZAD, els maputxes, les fàbriques recuperades a l’Argentina i a Itàlia, a Riace, a Exarchia, a totes les formes de recomposició dels coneixements necessaris per a la vida i no per al consum de mercaderies i de relacions socials, a la primacia del valor de l’ús sobre el de canvi, a l’autogestió de les petites i grans realitats socials que, en la pràctica, afirmen valors contraris a la misèria, al rebuig als immigrants, al neocolonialisme, a les noves formes d’esclavitud i a les guerres del capitalisme. Són aquestes realitats que estan construint aquí i ara l’alternativa concreta als fracassos revolucionaris del segle passat.
Normalment es parla de les Brigades Roges en termes de derrota, però quines creus que van ser les vostres victòries més significatives?
Barbara Balzerani. Escriptora i militant comunista, membre de les desaparegudes Brigades Roges. Barcelona, 6 de novembre de 2018 © Oriol Clavera
En els anys seixanta i setanta a Itàlia va haver-hi un xoc social i polític que va frenar el desplegament complet del neoliberalisme autoritari dels nois de l’escola de Chicago. Allò que van experimentar a Xile amb el cop de Pinochet, desenvolupat després per la parella Thatcher-Reagan, es va imposar finalment a nivell global, amb les privatitzacions, la flexibilitat i la precarietat de la força laboral, la desocupació, l’empobriment de les classes subalternes, l’atac a les conquestes polítiques i socials, la llibertat total d’empresa, les deslocalitzacions, la repressió i l’autoritarisme com a mètodes de govern. La lògica del mercat capitalista va esdevenir l’única religió, l’individualisme va inaugurar el darwinisme social i tots es van convertir en empresaris de si mateixos.
En aquest context, la derrota de l’ofensiva dels treballadors era imprescindible per incrementar els beneficis i destruir qualsevol pràctica de solidaritat de classe. Tot això va trobar una resistència molt forta a Itàlia, on en els anys setanta es van donar les condicions per a conquerir victòries mai abans assolides. Des de la reducció de l’explotació a les fàbriques, la pujada dels salaris, el dret universal a la salut pública, el tancament d’hospitals psiquiàtrics i la integració escolar de les persones amb discapacitat, als drets civils. Conquestes obtingudes en el terreny de la lluita autònoma aliena a la negociació i els compromisos dels partits i els sindicats, més aviat contra els intents de l’aparell de representació institucional per controlar i reprimir aquest vast intent de subversió anticapitalista. I les Brigades Roges van ser fonamentals per enfortir la correlació de forces i la perspectiva revolucionària del conflicte. La derrota política d’aquests moviments, el col·lapse del paradigma de les revolucions del segle vint, també va comportar la nostra derrota.
Podem considerar que la derrota més important del segle XX no és tant l’abandó de la lluita armada i la dissolució de les organitzacions revolucionàries, sinó l’assumpció de la lògica que cap altre món és possible? És a dir, el fet d’haver passat de voler-ho tot, de pensar que tot era possible, a pidolar petites millores?
Efectivament, el desarmament no ha estat tant material com mental. És a dir, ningú no és capaç d’iniciar un camí revolucionari si no té clar que un altre món és possible. La nostra visió es basava en una concepció de la construcció del socialisme, que ha fracassat i ara urgeix identificar on ens vam equivocar, i no em refereixo a polítiques concretes, sinó a la idea general de la societat que volem construir, ja que tots hem estat influenciats per una idea de la història que es desenvolupa d’una manera lineal. Amb aquesta idea d’història lineal a la pràctica internalitzem la lògica capitalista del progrés, de l’acumulació de riqueses, del mercat, de necessitats sempre exagerades, sense tenir present que la riquesa que el capital és capaç d’acumular es basa en l’explotació i el robatori dels pobles que no són capitalistes, del tercer món, etcètera.
Per tant, és necessari canviar la lògica amb la qual els occidentals sempre hem considerat la història sota la idea de progrés, perquè crec que, com va dir Walter Benjamin, en la història algunes coses que han succeït podien no haver succeït i el que no va succeir també podria succeir. És a dir, si Anglaterra, que va ser el primer país capitalista occidental, no hagués explotat els recursos de l’altra part del món tal vegada el procés capitalista ni tan sols s’hagués engegat. Tal vegada, ja que la història no es pot fer amb les hipòtesis, però aquesta va ser la manera en què Anglaterra va poder iniciar l’acumulació i per tant també aquest procés tan accelerat de tecnologies més i més avançades, és a dir va poder aprofitar-se de la rampinya dels recursos de la meitat del món, sense que ningú l’hi impedís. Aquí està el nostre pecat original. I no veure clarament que el nostre benestar relatiu es basa en la misèria d’uns altres va ser un dels grans errors d’aquells que van tractar de fer la revolució.
Vas ser dirigent d’una organització armada en un moment en la història en què les dones no tenien potser tanta presència política com en l’actualitat. Com va ser possible?
Quan em vaig unir a les Brigades Roges era el moment d’eclosió del moviment feminista. Un dels motius de la dissolució dels grups d’esquerra extraparlamentaris va ser que aquestes feministes, amb moltes de les quals hi havia estat militant durant anys, es dirigien juntes cap als grups feministes. Jo no vaig compartir aquella decisió i la vaig criticar molt perquè, al meu entendre, era una lluita interclassista (de «les dones»), pacifista i també molt elitista. Ho vaig viure gairebé com una traïció.
La meva experiència com a dona dins de la lluita armada va ser molt positiva a diferència de la meva experiència política precedent, ja que, tot i que dins de Llota Continua, Potere Operaio, etc. hi havia moltes companyes molt capaces, els dirigents d’aquelles organitzacions eren força masclistes. Però cal dir que en les Brigades això no passava, i no perquè fossin millors, sinó perquè aquest tipus de vida i elecció tan radical que comportava la vida i la mort, en la qual homes i dones fèiem el mateix, impedia que les companyes poguessin estar subjugades. En aquest sentit, resulta molt significatiu el gran nombre de dones militants en primera línia dins de les Brigades. El percentatge de dones que van participar en la lluita armada és molt més alt que el de les dones que normalment trobem en la política institucional, amb les seves quotes, ja que en contextos de clandestinitat les dones senten que tenen una capacitat real d’exercir la política sense sentir-se supeditades als homes ni als rols de gènere.
Un altre espai que paradoxalment possibilita a les dones trencar amb els rols patriarcals és el de la presó, ja que en aquest espai les dones no poden exercir d’esposa ni de mare. He vist dones alliberar-se dins de la presó. És una paradoxa, però es tracta d’un alliberament que les du a fer coses que en la seva vida normal mai no havien fet. Això és el que crec que va passar dins de la lluita armada, que ens va fer lliures i no sotmeses a ningú.
Un dels pilars del teu llibre és la concepció de la història, no lligada a l’inici de l’escriptura sinó definida per la fissura que suposa l’adveniment del capitalisme, de manera que poses la mirada en un passat no capitalista com a horitzó de futur, mitjançant la metàfora del naixement d’un món nou. Ens pots explicar això?
Barbara Balzerani. Escriptora i militant comunista, membre de les desaparegudes Brigades Roges. Barcelona, 6 de novembre de 2018 © Oriol Clavera
A Occident ens pensem que la història va començar amb l’escriptura i que la civilització neix amb la nostra història escrita. Tenim la concepció que tot el que precedeix a la història escrita no existeix, i que va ser una mena de magma, que no va significar res substancialment. La història comença amb nosaltres. Tenim una concepció paternalista dels pobles «endarrerits» que van precedir i van resistir a l’expansió del capitalisme, i ni se’ns acut que puguem aprendre res d’ells. I no estic fent un discurs per lloar els bons temps del passat: aquestes resistències també les trobem en l’actualitat, a la vall de Susa, a Kobane, als exemples que et comentava abans… I tots aquests són exemples d’aquí i d’ara. Són formes no precapitalistes sinó diferents a les capitalistes, que òbviament no existien abans del capitalisme, però que ofereixen possibilitats de resistència.
En un article deies que «això de les víctimes s’està convertint en un ofici censurador que pretén tenir tant el monopoli de la paraula com el de la reconstrucció històrica» i que ens priva «d’un context en què fer viure la contraposició metahistòrica entre víctimes i botxins». Què opines de la autoritat que se’ls atorga a las víctimes de manera que esdevenen subjectes polítics amb capacitat de marcar l’agenda política?
Aquest any ha estat el quarantè aniversari del segrest d’Aldo Moro. Durant aquests quaranta anys s’ha construït un nou relat, en el qual s’han deixat de banda les tècniques de reconstrucció dels esdeveniments històrics, la historiografia, que ha estat substituïda en certa mesura per la memòria individual, sobretot dels qui en aquells anys van ser víctimes d’accions armades. Em refereixo tant a les víctimes directes, com als seus familiars. Els seus testimoniatges constitueixen una memòria individual, que és molt vàlida perquè deixa veure tot allò que una rígida reconstrucció històrica no permet i recull les petites històries. Però també és cert que la memòria no pot substituir la reconstrucció històrica. Si vols reconstruir els anys de la lluita armada no pots deixar de banda els participants directes, com jo que puc donar un testimoniatge, perquè la conec, perquè hi vaig participar. Però si per reconstruir aquells anys fas una reconstrucció basada en el dolor, és a dir, en la falta d’un ser estimat que ha sofert la commoció dins d’una família… no estaràs parlant del fenomen, sinó del que tu vas sofrir dins d’una situació que estava protagonitzada per uns altres. Així que existeix aquest tipus de substitució molt bufa que fa que qui actua no pot explicar, qui es mou per modificar allò existent no té dret a la paraula, i qui no fa res més que sofrir, en canvi, és l’únic que té el monopoli de la paraula. Es tracta d’una inversió evident de la concepció de la història. La víctima pot relatar quant dolor ha passat i quant ha sofert la falta dels seus sers estimats, però no pot dir res sobre el que va ocórrer. És una manera de centrar-se exclusivament en les conseqüències alhora que se n’oculten les causes, i de situar-ho tot en un plànol moral entre el bé i el mal, sense contextualitzar els fets.
En el primer capítol del teu llibre dius «Érem molts i no estàvem sols» i et situes dins d’un subjecte col·lectiu, amb consciència de formar-ne part. Que opines del subjecte individualitzat i atomitzat que defineix el moment actual?
A Itàlia a principis dels anys seixanta va tenir lloc un fenomen molt particular: a les grans fàbriques del Nord s’hi van trobar milers de treballadors emigrats de les regions pobres del Sud. Eren treballadores sense cap mena de llaços amb els grans partits o sindicats, que no estaven afiliats als sindicats ni polititzats i que tampoc tenien cap vinculació amb la cultura política de la mediació, que va fer que esdevinguessin els artífexs d’un cicle de lluites molt dures que no contemplava la mediació. Es tractava d’allò que es va conèixer com a «autonomia operaia». A aquest fenomen se li va afegir el de l’escolarització en massa dels fills dels treballadors, una massa d’estudiants que venia de les classes proletàries i que no anava a la universitat per fer-hi una carrera, sinó que utilitzava l’educació com un mitjà d’emancipació per a si mateixos i per a la seva classe. La unió d’aquestes dues forces va forjar la força d’aquest moviment, que va fer que el 68 italià tingués unes característiques molt particulars. I és que nosaltres, els estudiants, no estàvem sols, teníem els nostres germans més grans, els obrers, del nostre costat i en la lluita als barris, en els xocs amb la policia… ens protegien. Avui dia, en canvi, se’ns presenta el 68 d’una manera edulcorada, convertit en una cosa de joves, flors i música. També hi va haver d’això, però el que realment va ser és un xoc de classes, un conflicte de classes, en el qual nosaltres formàvem part d’una classe, teníem la consciència de pertànyer a aquesta classe i volíem lluitar en nom d’aquesta classe. Això va ser el que va fer que el moviment de 68 dels estudiants italians fos diferent del que va succeir a França, Alemanya, EUA… i va desembocar el 69 en l’esclat de l’any obrer (l’anno operaio), en què estudiants i treballadors vam unir forces i vam obtenir conquestes enormes que van posar a prova la possibilitat de la part de la patronal de continuar obtenint beneficis com abans.
