“Els soldats estaven com bojos. Com que no sabien què fer, han destrossat el parc, les cases i els cotxes. (…) Què podem dir? No hi ha paraules. Estan bojos. No tenen dret a destrossar-lo. Era només un parc, no en té la culpa, són només pedres i sorra, què hi té a veure amb això?”.
Aquest és el testimoni d’una de les centenars de famílies veïnes del parc de la pau Barcelona, construït el 2005 a la ciutat de Gaza mitjançant un projecte de cooperació de l’ajuntament de Barcelona i destruït el 2009 per l’exèrcit israelià durant l’operació Plom Fos.
Les tres setmanes de bombardeigs, entre el desembre del 2008 i el gener del 2009, van acabar amb un macabre ball de xifres: 1.417 morts (926 civils i 313 nens) i 5.303 ferits (606 nens). Caldria afegir centenars de milers de desplaçats, milers de cases destruïdes i centenars de centres sanitaris i escoles atacats. Ni les instal·lacions de l’ONU, ni les mesquites ni els cementiris no es van salvar. I el parc Barcelona no va ser cap excepció.
L’excepció és que es tractava d’un espai construït amb els impostos dels barcelonins, gràcies a un projecte trilateral d’agermanament entre la ciutat comtal, Gaza i Tel Aviv.
Durant la campanya bèl·lica, l’Ajuntament de Barcelona va deplorar els atacs i va exigir el compliment del dret internacional. Després, quan es va conèixer la destrucció del parc, l’Ajuntament va manifestar que el reconstruiria tant aviat com pogués.
Tanmateix, moltes organitzacions de la societat civil catalana li van exigir que la iniciativa anés acompanyada d’un gest de denúncia i que es trenqués la relació d”agermanament’ amb Tel Aviv, ja que, més enllà de la injustificable massacre, la destrucció de la plaça havia esat un acte gratuït i deliberat. Reconstruir la plaça -sense que Israel es responsabilitzés d’una greu violació del dret internacional com és l’atac indiscriminat contra una infraestructura civil- suposaria enviar un missatge d’impunitat.
L’Ajuntament barceloní al·lega que això suposaria trencar també l’agermanament amb Gaza, però el fet és que hi ha pocs motius per defensar el joc a tres bandes.
L’agermanament trilateral: un miratge al desert
El setembre del 1998, Barcelona va impulsar una iniciativa d’agermanament trilateral amb Gaza i Tel Aviv, tot i que, segons la web de l’Ajuntament, les actuacions anuals conjuntes previstes a tres bandes, per raons derivades del conflicte, “mai s’han pogut dur a terme”.
Més destacable, tanmateix, és que el propi Ajuntament de Tel Aviv decidís ‘congelar’ unilateralment tota relació amb Gaza el febrer del 2008 “fins que tornin millors dies”, en paraules de l’alcalde, Ron Huldai.
Huldai va fer carrera a l’exèrcit israelià durant 26 anys, en els que va servir com a pilot de combat i instructor de vol. Durant els últims bombardeigs, l’alcalde va declarar que “Israel no es pot permetre el luxe d’un segon error. El que està en joc a Gaza no és simplement la seguretat dels habitants del sud del país, sinó principalment la victòria de la democràcia en general i del món àrab musulmà moderat sobre el fanatisme, l’absolutisme i l’islam integrista”.
Tenint en compte l’opinió de l’alcalde de Tel Aviv sobre la campanya indiscriminada de l’exèrcit on ha treballat tants anys, el futur de la relació de miratge entre Gaza i Tel Aviv és molt poc prometedor.
Un Estat que discrimina, un municipi que discrimina
Tot i ignorar que el que era un acord de relació trilateral s’hagi convertit en dos acords bilaterals, cal que l’Ajuntament recordi el context general en què participa en nom dels barcelonins.
En els últims anys, són cada vegada més les veus que denuncien el sistema de discriminació sistemàtica d’Israel. El 2007, John Dugard, Relator Especial de l’ONU sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, va publicar un informe on assenyalava que “encara que els dos règims són diferents, les lleis i pràctiques d’Israel al territori palestí ocupat sens dubte s’assemblen a aspectes de l’apartheid”.
Però Israel no només discrimina la població ocupada, sinó també els seus propis ciutadans i les minories palestines que viuen a Israel, que malgrat tenir la nacionalitat israeliana, són ciutadans de segona classe. Això es tradueix en lleis diferents en qüestions com l’accés a la terra i la reunificació familiar.
En aquest context, les autoritats municipals tenen una rellevància fonamental, ja que, com a instàncies de govern local, alimenten amb les polítiques concretes sobre el terreny un sistema estatal de discriminació.
Tel Aviv-Yafo: a cop de buldòzer
El municipi amb què es va firmar l’acord d’agermanament està format per dues unitats territorials: Tel Aviv i Jaffa. Jaffa era la ciutat més important de Palestina durant el mandat britànic, amb més de 80.000 palestins, la majoria dels quals van ser expulsats per forces sionistes amb la fundació de l’Estat d’Israel.
El 1950, les autoritats israelianes van aprovar la Llei de Propietat dels Absents, que legalitza l’apropiació per part de l’Estat de les cases i terres dels refugiats i desplaçats que no poden tornar-hi.
Precisament, un dels principals problemes dels més de 20.000 palestins que encara viuen a Jaffa són les demolicions i els desallotjaments de les seves llars, pels que es veuen amenaçades més de 500 famílies. L’excusa de les autoritats israelianes és que les famílies ocupen un terreny que, segons la Llei de Propietat dels Absents, pertany a l’Estat o la falta d’una llicència per construir.
Per tant, les autoritats municipals, incloses les de Tel Aviv, si no responsables de l’adopció d’aquestes polítiques, sí que en són còmplices, en portar-les a la pràctica. La societat civil catalana considera que la solidaritat amb un poble discriminat no passa per aprofundir els llaços amb aquell que practica el cop de buldòzer.
Ningú no és una illa: el moviment BDS
El 2005, més de 170 organitzacions palestines van fer una crida a la comunitat internacional perquè emprengui una campanya de boicot, sancions i desinversions (BDS), semblant a la que es va aplicar contra el règim de l’apartheid sud-africà, per tal d’exercir pressió sobre Israel per a que reconegui els drets dels palestins i acabi amb l’ocupació il·legal.
Evidentment, no es tracta de boicotejar un poble ni d’antisemitisme, sinó de censurar les institucions que, en nom d’aquest poble, perpetuen una situació d’injustícia i violació del dret internacional des de fa més de seixanta anys.
En el marc d’aquest moviment internacional, l’Ajuntament de Barcelona podria adoptar una actitud valenta i transformar en acció les seves paraules de compromís amb el poble palestí.
Alguna cosa més que pedres i sorra
El parc de la pau Barcelona era quelcom més que pedres i sorra. Era un espai obert al territori més densament poblat del món, que fa més de dos anys que pateix un bloqueig inhumà. Era un lloc on jugar, passejar i somiar amb una vida on no ploguin les bombes.
L’exèrcit israelià va decidir destruir aquest espai malgrat que no hi havia combatents a la zona ni suposava un perill per a les seves tropes. Per aquest motiu, perquè Barcelona té amb Gaza un compromís que va més enllà de les pedres i la sorra, cal enviar un missatge clar a aquells que escombren amb els seus buldòzers i tancs la legalitat internacional.
Per això, sí, reconstruïm el parc. Però no, no ho fem sense denunciar la injustícia i reforçant els vincles amb qui només vol destruir-lo.
* Beatriz Martínez forma part d’Amb Palestina al Cor, una campanya de solidaritat amb el poble palestí impulsada per diverses organitzacions de la societat civil catalana (http://naqba-catalunya.blogspot.com/).
