Bascos, grecs i catalans
“Quan esclatà l’escàndol de les hipoteques subprime, les grans potències es van reunir per estirar les orelles a l’FMI i els grans bancs per què, amb llur mala gestió, havien permès que es qüestionés el model econòmic capitalista. Àdhuc es va parlar de ‘refundar el capitalisme’, de rebaixar les primes als executius de les entitats financeres rescatades amb diner públic, d’acabar amb els paradisos fiscals” (Gara, 2 de maig). Llegint aquesta editorial m’he adonat que, número rere número, el Paper de Vidre serveix per evidenciar amb més o menys encert el servilisme i la falsedat del treball de tants i tants periodistes que amplifiquen, convenientment remunerats, la veu del patró.
I m’he adonat també que un comentari de premsa com aquest podria consistir a una altra cosa. Que un diari, a més d’un tros de paper o un gènere de ficció, pot ser també vehicle d’informació. Saben els lectors d’El Periódico de Catalunya que “la ‘solució’ a la crisi grega seguirà la recepta de sempre: posar l’economia de tot un país sota el control de l’FMI”? Arribaran a saber els lectors de La Vanguardia o el Levante que “això comportarà la reducció dràstica dels salaris, el retall dels drets socials i la rebaixa de la despesa pública”? És possible que sí, però els caldrà fer un gran exercici de lectura intel·ligent per no creure la típica retòrica segons la qual els grecs -així, en general- estan obligats a fer grans sacrificis. Ningú els aclarirà que “no s’augmentarà la pressió fiscal sobre els grans beneficis empresarials i financers” o que tot plegat es farà “suprimint d’una revolada les dues pagues extra” i, per tant, per alguns grecs i no pocs inversors estrangers la crisi serà una festa. A no ser que llegeixin Gara. Lamentablement, els lectors catalans no tenim cap diari que informi els treballadors en el llenguatge els treballadors i això reforça el valor de mitjans com L’ACCENT que, sense la capacitat per aparèixer cada dia i informar puntualment cada dia els treballadors que esmorzen en aquell quart d’hora que més que un descans pot ser un autèntic estrès o pugen al metro “cofois de tenir un amo tant senyor” (com diria La Trinca, per variar).
La necessitat d’una premsa revolucionària al nostre país, però, no ens ha d’impedir veure altres dèficits de la premsa burgesa catalana. The Guardian, per exemple, no seria el que qualificaríem de premsa revolucionària i malgrat tot s’hi pot llegir a l’edició del 4 de febrer que “com a Gran Bretanya, les universitats reben el primer cop, la tan esbombada ‘economia del coneixement’ no és obstacle per a considerar un luxe del tot secundari” i que “aquestes mesures tancaran el cercle viciós de creixent atur, minvants ingressos fiscals i polítiques econòmiques sotmeses al caprici de l’especulació en els mercats financers. Empènyer a un país que es troba ja en profunda recessió a l’abisme d’una depressió duradora i sense sortida” (Costas Douzinas, “El que de veritat hi ha darrere de la crisi econòmica a Grècia, i què ensenya políticament sobre l’actual Unió Europea”). Costa llegir aquest tipus de veritats a la premsa de casa nostra, on s’estilen més coses com que “Grècia ens mostra el camí del que s’ha de fer per intentar recuperar la confiança d’Europa i dels mercats financers mundials” (Francesc Granell, “La crisi espanyola i el cas grec”, El Periódico de Catalunya, 8 de febrer). Que Déu ens agafi confessats.
