- Acabada la guerra les tropes britàniques tornen a casa. L’alegria per la victòria deixa pas a alguns interrogants sobre el futur. A l’exèrcit, entre els treballadors, s’ha estès el sentiment que cal evitar a ultrança un retorn a la situació d’entre-guerres, els tristos anys trenta quan tot és de i per als rics. Pobresa, mancances, ignorància, malaltia, misèria, insalubritat, atur, mortaldat infantil, suburbis… auge del sindicalisme i idees socialistes, crisi de representativitat manifesta. Promeses laboristes de menjar, allotjament, roba, treball, temps lliure i seguretat social per tothom… sorprenent i aclaparadora victòria.
Després d’evidenciar-se que hom pot organitzar-se per vèncer l’enemic nazi, cal reconduir l’economia de guerra, redirigir la indústria militar. La nacionalització de les infraestructures reprèn vells ideals de posseir coses junts, de posar recursos en comú. Neix el Servei Nacional de Salut, amb la controvertida nacionalització d’hospitals, i l’aparició de la cobertura sanitària universal com a gran novetat. S’observen beneficis en la nacionalització del ferrocarril, com l’augment en eficiència, les mines de carbó, amb millores en seguretat, l’aigua, el gas, l’electricitat, i nombrosos serveis en què el problema de la distribució condueix unívocament a la concentració monopolística. I el programa d’habitatge protegit, amb la conseqüent dignificació en les condicions de vida d’una immensa porció de la classe treballadora.
A mitjans i finals dels setanta però arriben les aturades econòmiques, i amb aquestes l’ascens al poder de Margaret Thatcher. Triomfa l’individualisme, la competitivitat, la recerca del benefici propi per sobre de tot. Els serveis públics i la indústria se’n ressenten, quan no es deterioren premeditadament per fomentar-ne la privatització. S’instaura la crítica ferotge al model keynesià, a la nacionalització, al poder de l’estat, a com aquest interfereix entre treballadors i lliure mercat. El Thatcherisme, en el seu afany privatitzador i desregulador, desmantella gran part de l’Estat del Benestar, cedint terreny a un capitalisme que suposadament ha de trobar mecanismes d’autoregulació.
Reducció de salaris, increment d’acomiadaments, protestes en la metal·lúrgia, estibadors, mineria, traïcions sindicals i repressió policial. Tragèdies derivades de la privatització del ferrocarril, deterioració del servei a correus, externalitzacions en la reforma de la sanitat pública. La manca de control per part dels treballadors, de compromís de les bases, com a germen per a l’apropiació dels recursos per part de buròcrates estatals vinguts per rellevar els directius d’empreses. Davant l’oxímoron d’un capitalisme amable i responsable socialment, urgència imperiosa d’una economia no regida pel mercat sinó per les necessitats de la societat. Socialisme, planificació, control democràtic de l’economia, per parar els peus a un capitalisme desenfrenat. Autorganització de la classe treballadora, pel control de les pròpies vides i dels mitjans de producció.
Heus ací què ens expliquen el grup de treballadors i especialistes entrevistats. Transmissió generacional per celebrar l’esperit del 45, els seus anhels, com els van veure progressar. Per il·lustrar-ho, metratge d’arxiu a dojo, captures pròpies, textos impresos, músiques emfàtiques i so ambient. Documental històric, militant, parcial, tendenciós, en blanc i negre, d’uns 90 minuts. És aquesta tota la veritat? És adequada la manera de dir-la? Així ho ha volgut (re)escriure i (re)dirigir Ken Loach.
