Entrevista a Arcadi Oliveres, economista i activista
La crisi actual és fonamentalment financera. Internet i la llibertat total de moviment del diner arreu, entre d’altres coses, han fet que l’especulació hagi arribat a un nivells fa uns anys inaudits. L’intent de cobrar un impost per restringir aquesta llibertat de moviment, la taxa Tobi, no rep el suport de cap país. Accions com la de Soros el 1993, en què va fer baixar el valor de les lliures esterlines un 15%, desestabilitzant l’economia mundial, són absolutament legals.
Així que, mentre abans es compraven unes accions i se’n treien beneficis al cap d’anys, actualment es compren i es venen accions amb hores de diferència. Ara bé, aquesta crisi no afecta tota la societat per igual: el tancament de les empreses es dóna per desvergonyiment, no per necessitat. Les empreses continuen tenint beneficis extraordinaris.
En la crisi econòmica, quin paper hi pot haver tingut la crisi energètica?
Hi ha tres crisis fonamentals: l’alimentaria, l’energètica ecològica i la financera. Cal veure-les les tres en conjunt. La crisi alimentària a nosaltres encara que no ens toca gaire, tot i que sens dubte és la pitjor que pateix el planeta: hi ha 60.000 persones que moren de fam al dia. L’altra crisi, l’energètica- ecològica, en certa manera, podria ser el polvorí que ens fes canviar les nostres actituds i que ens fes resoldre les altres dues crisis. Jo penso que avui en dia la sortida a la crisi no és tornar al mateix d’abans. L’única resposta possible és decréixer.
No podem aspirar a tornar a arribar al nivell anterior, quan cada català està consumint actualment el doble d’energia que el 1985. Hi ha molta gent que ho passa malament i que ha de créixer, sí. Però el conjunt de la societat catalana i europea no pot créixer, i en aquest sentit diria: benvinguda sigui la crisi, perquè aquesta ens durà a decréixer. Els recursos són molt limitats, el petroli té data de caducitat, el planeta l’estem embrutant, esgotant, escalfant, les espècies van desapareixent… Ens ho hem de replantejar seriosament. Només una cinquena part de la humanitat està malbaratant els recursos del planeta.
En termes macroeconòmics és possible el decreixement? O aquesta crisi és passatgera i continuarem com abans quan s’acabi?
Abans que es parlés de crisi, l’any 2002, l’ONU, que tots els anys acabats en dos celebra conferència mundial del medi ambient, ja va dir que el consum del planeta era extraordinari, que els 1.200 milions de persones que poblem el món ric fèiem un abús dels recursos, al qual mai tindrien accés les persones del tercer món, i que si s’hagués de fer extensiu als països d’economies emergents (l’Índia, el Brasil, etc.) només seria possible si disposéssim de tres planetes. I com que només en disposem d’un, ens ho hem de repartir bé.
I que si volem que el senyor del Camerun pugi una miqueta, un de Barcelona ha de baixar una altra mica. Però el discurs actual advoca per mantenir aquesta desigualtat, basant-la en el coneixement. Encara que no fabriquem res, direm com han de ser les fàbriques. Perquè sempre hem volgut mantenir la nostra superioritat, que no és digna.
Les societats nostres són massa riques, i volen conservar aquesta felicitat que tenim, que no és mèrit nostre, sinó de l’explotació que hem fet dels altres països. Si paguéssim el cafè al preu que l’hem de pagar, si no prenguéssim la pesca de l’Àfrica, si no anéssim a buscar el petroli com fem, si no cobréssim el deute abusivament, etc., la nostra situació canviaria. És l’abús als altres el que ens fa viure bé.
Per tant, la crisi es pot superar perfectament a base de seguir abusant dels altres països. D’aquí dos o tres anys hi pot haver una recuperació empresarial, un rellançament del consum; al cap i a la fi la despesa pública dels governs va en aquesta direcció, a reactivar l’economia. De moment, només es fan mesures cosmètiques, com per exemple la d’Obama, que limita els sous dels alts executius als 500.000 euros l’any. Les transformacions veritables que s’estan demanant, com el tema de la propietat de la terra, el perdó del deute extern, la vigilància de les transnacionals, l’aturada de la venda d’armament, etc., no tenen ganes de fer-les.
Què creus que han d’aportar els moviments socials en aquests moments?
En primer lloc, informació, perquè l’opinió pública està molt confosa i molt enganyada. Després, establir debats. Si bé ningú no està en disposició de la veritat, s’han d’establir aquests diàlegs, aquestes anàlisis, per veure quines solucions es poden treure. En tercer lloc, han de donar la suficient capacitat organitzativa per sortir al carrer. Cal respondre a aquesta situació, i prendre mesures concretes comunitàriament, com els mercats d’intercanvi que van sorgir a l’Argentina arran de la crisi del 2001.
I, per descomptat, han de tractar d’influir també en la vida política. Encara que no confio gaire en les estructures pseudodemocràtiques que hi ha al món, cal anar a veure els diputats, els regidors, i que facin actuacions. Aquí, però, és especialment difícil. A països com Suècia, en què els ajuntaments administren el 55 % del diner públic, es pot demanar al Consell del Districte que es gasti bé els diners. Però si ho fa el Govern central, ja és més difícil. Aquí només el 14% del diner espanyol l’administren els ajuntaments.
