De sobte, s’han generat expectatives: les quatre províncies al nord del Sénia proclamaran la independència. Sembla que ara va de debò, que és el moment històric i que no poden perdre aquest tren…
Parle del Principat, perquè el País Valencià, les Illes, la franja de Ponent i la Catalunya Nord, no hi comptem i estem condemnades a viure aquest fet com a espectadores. De fet, no es planteja ni com a possibilitat que, en el supòsit d’un referèndum, es reclame la independència de tots els Països Catalans. Se’ns diu que es tracta de ritmes diferents, que les realitats de cadascun dels territoris no són les mateixes, com si tot el territori principotí fos homogeni, com si a l’àrea metropolitana de Barcelona, les comarques de Girona, les de Lleida o les terres de l’Ebre no hi haguera ritmes diferents o realitats ben diverses.
Supose que no té gaire trascendència deixar de banda en aquest procés les terres on van nàixer escriptors que han enriquit la literatura catalana, com Joanot Martorell, Ramon Llull, Ausiàs Marc, Joan-Lluís Lluís, Jesús Moncada, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Antoni M. Alcover o Llorenç Villalonga. No deu ser gaire rellevant haver de pair l’abandó a la seua sort de les ciutats i viles on van créixer cantants com Ovidi Montllor, Raimon, Pascal Comelade o Maria del Mar Bonet. Imagine que deu ser insignificant la pèrdua de les comarques on hi ha festes que han fet més universal la cultura catalana, com el Misteri d’Elx, la Muixeranga d’Algemesí o el cant de la Sibil·la de Palma. Però, tot i que això deu generar contradiccions, supose que -com es deia recentment en un altre article-, nosaltres, els i les de la perifèria, som prescindibles, i que només som catalanes quan interessa, quan convé.
Què voleu que us diga? No entenc que la majoria de les organitzacions polítiques del Principat reclamen només una part del territori. Ho trobe poc intel·ligent… Devem ser un rara avis, l’únic país del món que no reclama tot el seu territori. Tampoc puc -ni vull- comprendre que les organitzacions que es diuen independentistes del País Valencià també ho assumesquen. Sí, és clar, em direu que l’Esquerra Independentista n’és l’excepció. Doncs sí i no, fins i tot en les nostres files tenim regionalistes, gent que té pressa per esdevenir independent i que està disposada a pagar el peatge corresponent: la renúncia a una part del país. Cal ser una mica babau per no plantejar, si més no d’entrada, la independència de tot Catalunya. I ho dic, fins i tot, perquè sobta que, ja de bon començament, es ressignen a perdre una part del territori català. Però alerta! Perquè si en cada bugada perdem un llençol, també es podrien perdre altres territoris on les condicions no són les adients, o comarques amb un ritme més lent. Què podria passar amb les Terres de l’Ebre? I amb el Segrià o la Noguera?
A la perifèria se’ns planteja que no podem entrebancar aquest procés, que hem de comprendre-ho, que no tenim dret a frenar-lo, que no hem de ser egoistes, que més endavant ja ens hi sumarem, que ens n’hem d’alegrar perquè una part del nostre país aconseguirà ser independent.
No conec cap exemple d’un territori que assoleix la independència i que més tard s’hi incorpora la part del territori restant. Irlanda és un bon botó de mostra. Tal vegada els Països Catalans en serem la primera excepció del món: primer el Principat, després el País Valencià i les Illes, i més tard la Franja de Ponent i la Catalunya Nord. Tal vegada, això servesca per tranquilitzar algunes males consciències…
Josep Villarroya i Navarro és militant d’Endavant de l’Horta.