Boxa contra el populisme
En la ideologia de la democràcia i el capitalisme com a final de trajecte de la civilització es dóna el que alguns (Slavoj Zizek hi insisteix) anomenen, en alemany, denkverbot, és a dir, prohibició del pensament. Com que ens governen aquells qui hem votat, qualsevol crítica política es presenta com una impugnació autoritària del sufragi universal. Les polítiques econòmiques correctes han estat ja establertes pels “experts” de manera que oposar-s’hi està fora del debat racional. Si, per tant, a un dirigent polític se li acudeix alguna cosa que té algun contingut real, els ideòlegs dels mercats branden immediatament el conjur màgic: demagògia i populisme. Ambdues paraules tenen un element comú, ja que “demos” vol dir “poble”. Amb aquesta acusació expressen, horroritzats, el pànic a la possibilitat que a algú se li acudeixi fer polítiques adreçades al poble. De manera que la política seriosa es fa al servei del capital i en racons degudament impermeabilitzats de l’olor de la xusma.
Cristina Fernández (o Kirchner o Fernández de Kirchner o com es digui) amenaça darrerament amb la nacionalització d’YPF, la qual cosa significa expropiar Repsol del paquet (majoritari) d’accions que en posseeix. Aquesta mesura perjudicaria greument Repsol i afavoriria l’Estat argentí, que es podria aprofitar del “descobriment, l’any passat, de Vaca Muerta, un jaciment amb un potencial majúscul”. Té, per tant, un contingut polític molt concret. Però com que es podria donar la lamentable circumstància que el poble argentí, trinxeraire i malgirbat com tots els pobles, se’n beneficiés a costa de la filantròpica institució petroliera espanyola, els portamveus de la gent d’ordre ja criden a l’enfrontament amb el “creixent populisme argentí” (José Antich, “Un greu conflicte”).
Davant del populisme, però, s’erigeix la civilització europea i amb ella la política seriosa. Sarkozy ens n’està donant mostres valuosíssimes en la darrera campanya electoral: “Hem vist al ring un home completament sol que aixecava els braços i que es deia “he guanyat”… M’havien oblidat! Però he tornat!”, va clamar Sarkozy -un autèntic carro de combat quan fa campanya eloectoral- en un electritzant míting” (Lluís Uria, La Vanguardia, 14 d’abril). No és que Sarkozy no faci polítiques. Es reuneix amb qui s’ha de reunir, fa favors a qui els ha de fer, i després distreu el vulgar populatxo amb aquest tipus de ximpleries perfectament mereixedores del qualificatiu de demagogues i populistes. Curiosament, però, aquests adjectius no apareixen per enlloc de les cròniques de campanya. En canvi, al candidat a l’Elisi pel Nou Partit Anticapitalista se li ha acudit parlar de política, la qual cosa és anatema en el món de la política seriosa: “els francesos són massa llegits per creure que les mesures proposades pel camarada Poutou -prohibició dels acomiadaments, augment del salari mínim a 1700 euros, setmana laboral de 32 hores, supressió parcial de l’IVA, impost del 100% sobre tota renda superior a vint vegades el salari mínim, nacionalització dels bancs, anul·lació del pagament del deute públic- són viables”. La idea és clara: els francesos han llegit tanta propaganda com la que emet constantment La Vanguardia que poden perfectament comprendre que les mesures de Poutou no són viables i, en canvi, s’entusiasmen amb els “electritzants” deliris boxístics de Sarkozy. Quasi hagués estat millor que no llegissin.
