[bar group="860×106"]

Brasil: entre el desarrollisme capitalista i la reforma democràtica

rousseff brasilIndependentment de si la candidata del PT a la presidència de la República del Brasil, Dilma Rousseff, aconsegueix la victòria en primera o segona ronda electoral[*], la continuació del “lulisme” sense Lula seguirà basculant entre el desarrollisme capitalista
i els intents de reforma democràtica de l’Estat. Tot i els guanys concrets que algunes de les polítiques del PT han suposat per a importants sectors populars, resulta difícil pensar que els propers anys les reformes socials promeses seran prioritàries per sobre de l’estabilitat macroeconòmica i els interessos del capital.

 


El Moviment dels Treballadors Rurals sense Terra (MST) ha estat una de les organitzacions de l’esquerra social brasilera que s’ha mostrat més crítica amb les polítiques del govern de Lula en els darrers vuit anys. Els Sense Terra han denunciat reiteradament que el PT no ha fet cap pas per aplicar la reforma agrària, llargament promesa, i que, a més, la seua gestió ha afavorit la concentració de la propietat agrícola, la liberalització dels cultius transgènics i el creixement de l’anomenat agrobusiness. Tot i així, pocs dies abans de la primera volta diversos dirigents de l’MST no es van estar de dir que una victòria del candidat del Partit Socialdemòcrata suposaria un important retrocés social per als sectors populars i que, per tant, calia implícitament donar suport a la candidata del PT.

La relativa contradicció de la posició de l’MST il·lustra ben bé la contradicció central present en el projecte polític del lulisme. D’una banda, les polítiques reformadores del PT han significat una millora objectiva per al conjunt de la societat brasilera i, molt especialment, per als treballadors i sectors populars. De l’altra, aquestes polítiques reformadores ja no responen al projecte de classe i netament socialista del PT dels anys vuitanta. Per tant, el projecte reformador i d’aprofundiment democràtic del PT lluny de respondre a una estratègia de superació del model capitalista, com l’existent a Veneçuela, en el millor dels casos només podrà edulcorar els efectes més negatius d’aquest a mig termini.

Alguns científics socials compromesos amb la superació del model neoliberal a l’Amèrica del Sud, com Emir Sader, veuen encara en el projecte del PT i en el futur lideratge de Dilma Rousseff elements propis d’un projecte revolucionari que ha de permetre la construcció d’un model contraposat al capitalista a través de la integració llatinoamericana. La falta d’una voluntat ferma en aplicar la reforma agrària, les concessions al capital multinacional, la potenciació de l’ agrobusiness, transgènics i agrocombustibles, i la defensa dels interessos de la burgesia financera i industrial brasilera amb el suport a la seua expansió arreu del continent fa difícil, però, trobar els elements revolucionaris que apunta Sader. El que sí que resulta inqüestionable és que el lulisme ha desenvolupat una política exterior amb l’objectiu d’accelerar la integració llatinoamericana i amb certa independència respecte als Estats Units, com es va poder veure amb el cas d’Hondures. Igualment, l’encert d’algunes de les seues polítiques socials es pot avaluar amb l’augment de manera notable de les rendes dels més pobres, tenint present però que al mateix temps també ho han fet les dels sectors de població amb més renda.

A nivell polític el que resulta preocupantés la neutralització que, via cooptació, ha aconseguit Lula sobre els moviments populars i revolucionaris a través de la seua institucionalització dins les estructures de l’Estat. Totes aquelles forces polítiques a l’esquerra del PT, des del PSOL passant pel Partit Socialista Unificat dels Treballadors (PSTU) i el Partit Comunista Brasiler (PCB), han quedat relegats a un paper totalment secundari davant la dificultat d’enfrontar-se a l’alta popularitat de Lula entre amplis sectors populars. El més preocupant ha estat la desactivació de la principal central sindical, la CUT, i dels diversos moviments associatius de caràcter local, feministes, veïnals i cristians de base. La identificació de bona part de l’esquerra social amb el poder de l’Estat dificulta tant l’existència d’un pol clarament revolucionari que pugui posar fre a les polítiques de caràcter neoliberal del futur govern de Dilma Roussef com la recomposició dels moviments de classe i anticapitalistes brasilers amb capacitat, a mig termini, de convertir-se en alternativa a la política reformadora del PT. En aquest sentit, la posició que adopti l’MST en els propers anys serà, de ben segur, determinant.

 

[*] Aquest article va ser escrit poc abans de la celebració de les eleccions el 3 d’octubre. En els comicis Roussef (PT) obtingué el 46,91% dels vots, pel 32,6% del candidat del dretà PSDB José Serra, i el 19,33% de Marina Silva, del Partit Verd, i s’haurà de celebrar una segona volta.


[bar group="860×106"]