[bar group="860×106"]

Cabòries d’estiu

Agost xafogós a la ciutat de València, és difícil fer o pensar res, però de nit, la calor afluixa i dóna una treva… Llegesc un conte del Galeano i m’hi he veig reflectit.

“El cuiner del palau va convocar els animals amb què treballava: la vedella, la cabra, l’anyell, el porc, el conill, l’anec, la gallina, el pollastre, la perdiu, el titot, el lluç, la sardina, el polp, el calamar, la gamba… i fins i tot el carranc i la tortuga, que es van demorar una estona en arribar-hi. Una volta que tots hi eren, el cuiner els va explicar: “Els he reunit per preguntar-los amb quina salsa volen ser menjats.” Aleshores, un dels convidats va dir: “Jo no vull ser menjat de cap manera”.
Diuen que el cuiner va donar per finalitzada la reunió.”

El primer que m’ha vingut al cap han estat els comentaris de molts companys i companyes. Aquest curs, mestres i profes palesaven que el seu malestar havia augmentat. Xerraven sobre l’empitjorament de les nostres condicions laborals: “Ara treballarem més hores”; “En la meua aula no cap tot l’alumnat”; “No, enguany ja no tenim programes de reforç”. Altres mestres centraven els seus comentaris en les retallades salarials: “Per cert, ens han tornat a retallar el salari i ja no cobrarem l’extra de nadal”; “També han suprimit els sexennis!”. També hi havia companys que es recordaven dels que ja no hi seran: “T’has acomiadat dels interins? Els despatxaran a finals de juny, no cobraran l’estiu i ja no trepitjaran les aules”; “Més de 2.500 profes al carrer”. També hi havia docents que s’adonaven que les retallades beneficiaven altres sectors: “Al col·le concertat del barri han tret més vacants, mentre que a nosaltres, la inspectora, no ens permet ofertar-les”; “Al País Valencià, l’ensenyament privat, va rebre subvencions de 2.411 euros per alumne. Per a aquests sí hi ha diners!”; “I per què no eliminen la religió? Això suposaria un estalvi de 28 milions d’euros a l’any!”. I, fins i tot, hi havia profes que se’n recordaven dels seus alumnes: “Cada dia és més difícil que l’alumnat porte el material escolar. Pares i mares en l’atur, no tenen un clau a casa!”; “Ah, per cert, el Kevin de la meua tutoria m’ha comentat que el banc vol fer-los fora de sa casa perquè no poden pagar la hipoteca, i es queden al carrer”. Aquest és el context. Planys com aquests hi han estat freqüents. Indignació, com la que van sentir els animals davant l’explicació del cuiner… Però això no és prou, perquè una cosa és dir, i una altra ben diferent és fer!

I respecte als fets esdevinguts durant el curs, també me’n recorde d’alguns… El primer de tots va ser durant la “primavera valenciana”. Unes desenes d’alumnes ens van ensenyar com cal lluitar i defensar la dignitat. Volíem cridar l’atenció? Doncs bé, ells sabien com: van tallar els carrers de la ciutat i van ser la portada dels mitjans de comunicació arreu del món. Com a profes ens havíem limitat a fer centenars de concentracions en les portes dels nostres instituts i col·les, però sense baixar de la vorera, per no interrompre el trànsit. Eixes concentracions no van servir de gaire… Si haguérem estat capaços de fer talls de trànsit com els estudiants, un dia a la setmana, a la mateixa hora, durant tot el curs, arreu de les ciutats i viles més importants del País Valencià, tal vegada les coses hagueren anat d’una altra manera… També durant aquells dies, els i les estudiants van decidir acostar-se fins el centre on estaven detinguts els seus companys, alguns profes vam decidir que no els hi podíem deixar sols. Una vegada allí, la policia ens van tancar amb un dispositiu per denunciar-nos. Mentre esperàvem a ser identificades, per tranquilitzar els xicons i les xicones, vam decidir presentar-nos, dir-los que també hi havia profes en aquesta lluita, que no hi eren sols. Recorde com un xicon, un estudiant d’uns 16 anys, em va respondre: “M’alegre que hi haja profes ací, però n’hi ha pocs. Se suposa que tots estem defensant l’educació pública, però les hòsties només ens les portem nosaltres. On estan la resta de profes?”. I tenia raó… Un altre moment del qual guarde memòria va ser la convocatòria de vaga de sis dies al País Valencià. Els sectors més conscienciats i mobilitzats de l’educació reclamaven mesures més contundents als sindicats. Sembla que ho feren a contracor, perquè les assemblees de treballadors els ho van exigir, i de fet pocs sindicats s’hi van implicar com calia per preparar-la. Hi hagué professors que des de ben començament començaren a posar-hi entrebancs, a crear dubtes, a fer de cinquena columna. Els arguments? Els de sempre… “Una vaga no serveix de res”, “No m’ho puc permetre”, “Jo no pense regalar els meus diners a Conselleria”, “Calen mesures més imaginatives”, “Si no és una vaga indefinida, jo no la faig”, “No estic d’acord amb els sindicats majoritaris”… Finalment, després de tres dies de vaga bastant digna, de la manipulació en els mitjans de comunicació i de Conselleria per difondre la confusió i el desànim, del desembarcament d’alliberats sindicals en les assemblees… es va decidir que la vaga es desconvocava i es proposaren altres mesures “imaginatives”. El pitjor de tot, però, va ser que en eixe moment, hi hagué gent que es posà a aplaudir. Em vaig sentir derrotat… I el darrer moment que recorde va ser durant el mes de juliol. Van estar els i les  interines qui van convocar una acampada davant de Conselleria per denunciar que milers de professors se n’anaven a l’atur a finals de juny, i que ja no tornarien a treballar l’any vinent, ni l’altre… Malgrat que hi ha milers de companys i companyes afectades, van ser pocs els que durant una setmana van estar dormint al carrer, passejant una guillotina pels carrers de València, perseguint els responsables de les retallades i escridassant-los. Vam poder compartir amb ells dies i nits de tertúlies, de debat, de música, de lluita… Per fi em vaig sentir orgullós de trobar companys i companyes dignes, que no estaven -ni estan- disposades a rendir-se.

Per cert, Galeano no explica què va succeir quan el cuiner va donar per finalitzada la reunió amb els animals. Només s’indignaren i remugaren? Haurem d’esperar que comence el nou curs per conèixer el final…

*Josep Villarroya és professor i militant d’Endavant-OSAN


[bar group="860×106"]