>> Entrevista a Gonçal Bravo, coordinador general de la COS
Ja ha passat el 1r de Maig i ens ha deixat un regust agredolç. Amb una valoració positiva de les mobilitzacions, hi ha la sensació generalitzada que la resposta popular no és proporcional a la gravetat de la crisi. En parlem amb Gonçal Bravo, coordinador general de la Coordinadora Obrera Sindical.
Cap a la vaga general. Per què?
En la situació actual cal una vaga general, per trobar una eixida a la crisi i sense que la paguem les persones treballadores. Amb més d’1.700.000 persones aturades reals arreu dels Països Catalans i unes taxes de precarietat creixents (per exemple, del 58% de joves entre 16 i 25 anys que tenen un treball, més del 80% són precaris), és fa necessària una resposta que pose entre les cordes a patronals i governs, per tal de pal·liar la situació terrible per la que estan passant desenes de milers de llars arreu de les nostres comarques. Ara bé, la vaga no pot ser una finalitat en si mateixa, sinó que cal arribar molt més lluny.
De què depèn que es puga convocar amb èxit aquesta vaga?
Per convocar una vaga (general o no), hem de poder valorar mínimament fins on podrem arribar. I això en una vaga general, és molt més important, perquè si bé la vaga pot ajudar a motivar enormement a les companyes i companys, i fer avançar el grau de lluita tant quantitativament, com qualitativa… si fracassa, pot produir una major desmoralització i desmobilització.
És importantíssim reconstruir i reorganitzar les estructures de classe de base, parts integrants de la cultura política del nostre poble. Per tal de recuperar espais de socialització, i a partir, en bona part, d’estructures de base com Punts d’Informació Laborals, Oficines de Drets Socials, caixes de resistència, assemblees d’aturats, d’afectats per les hipoteques, etc. Així mateix, afavorir el desenvolupament de xarxes alternatives d’economia solidària (borses de temps i/o treball, intercanvi de serveis, creació d’economats solidaris als nostres espais, etc.)
Amb aquestes xarxes, i de la mà de mobilitzacions concretes, en barris, localitats o comarques (on el moviment d’alliberament tinga una mínima força), actes polítics al carrer, campanyes d’agitació i propaganda, etc., podrem començar a construir les bases per promoure una vaga general amb unes mínimes garanties, i sense dependre de la decisió política de les direccions de CCOO i UGT.
Tanmateix, mentre la crisi s’agreuja, la passivitat dels treballadors i treballadores no s’altera. Com ho expliqueu?
Si observem el nostre entorn quotidià i analitzem la història de les darreres reformes laborals i les vagues que directament o indirecta les han acompanyades, podrem veure com malgrat totes eixes lluites, en conjunt han servit de ben poc, i és innegable que la nostra situació no ha fet més que empitjorar durant aquests darrers 30 anys. Això, la gent del carrer, sí no ho sap, ho intueix.
En eixes condicions de desmoralització general, com fer perquè la gent s’hi mobilitze? Posant-nos de valent a treballar per aixecar i posar en funcionament una xarxa solidària com no ha existit al nostre país des dels temps de la primera CNT, i observant amb il·lusió, respecte i solidaritat incondicionals lluites parcials exitoses com les de les companyes i companys de TMB, la recent Marxa contra l’Atur al Vallès Occidental convocada per la CGT, etc.
Ho esteu fent bé els sindicats alternatius?
A petita escala, crec que s’estan fent coses molt bones, com les lluites que he comentat abans, o el creixent nombre de PIL que estem organitzant, ara bé, crec que no s’està fent bé a major escala, ja que en la majoria dels casos continua primant el fet de treure la sigla, abans que un treball honest i unitari. Això es pot veure en casos com el de la Plataforma per la Defensa de la Sanitat Pública Valenciana, on en compte de potenciar eixa eina de lluita unitària i presentar-se així a les eleccions sindicals, finalment ha primat el que cadascú faça la seua “batalla”, amb la qual cosa poc s’hi podrà fer contra la privatització. Això és només un exemple de moltes de les coses que estan passant al nostre país.
A més, la crisi no ha fet més que reforçar els nostres plantejaments sobre el model sindical (que a la COS portem treballant des del 2005), i cada dia és més la gent que coincideix amb els plantejaments i propostes que defensem, com per exemple les companyes i companys de CoBas. Un sindicalisme de classe, assembleari i combatiu, autogestionat i independent de tota institució (que no necessite rebre subvencions per funcionar lliurement), un sindicalisme de base territorial, no “sectorial”, ja que si actualment la majoria de la població treballadora és precària, quin sentit té mantenir corporativismes sectorials?
Aquests plantejaments creiem que han de ser la base de mínims per avançar en processos d’unitat sindical des de baix, que tard o d’hora s’han de donar; i a més, tot això des d’una perspectiva nacional, des de tots els Països Catalans.
Els Països Catalans són diversos i complexos. Quina és la funció de la COS dins d’aquesta diversitat?
La COS pot ser útil per cohesionar una resposta sindical des del si de l’esquerra independentista, ajudant a portar el discurs i línies polítiques del conjunt del moviment a espais i persones on fins ara com a moviment no hem arribat, com les persones migrants, per exemple. A més, pot ajudar a crear espais de treball (PILs, ODSs, etc.), on tota l’EI té molt a fer, i on per exemple els i les companyes del SEPC són d’una importància cabdal, com a militants i professionals, en poder fer servir els seus coneixements com a eina per ajudar la gent del nostre entorn i fer factibles tots aquests projectes. En l’àmbit nacional la COS pot ser una gran ajuda a l’hora de normalitzar la visualització dels Països Catalans en moltíssimes comarques on parlar d’això és un tabú, i guanyar així possibles suports en l’avenç cap a la construcció de la Unitat Popular arreu del país, i avançar en el procés d’alliberament.
La COS ha experimentat un fort creixement aquests darrers anys. Quins són els vostres mèrits? I quines són les vostres previsions de cara als següents? Si bé és innegable que la COS està creixent de forma important, i obrint-se a cada vegada més comarques del país, encara ens queda moltíssim camí a fer. Una de les claus del nostre creixement és innegable que ve donat pel creixent interès de les companyes i companys de l’EI per la qüestió sindical, i per dotar-nos d’una eina sindical pròpia (tal i com tenim espais juvenils, antirrepressius, estudiantils, etc.)
Per altra banda, el fet de l’aposta de la COS per un model sindical com l’exposat abans, i l’aposta radical per la solidaritat cap a qualsevol persona que necessite ajuda, independentment de sigles, etc., ha servit perque cada vegada més gent se’ns acoste… i açò crec que és vital pel creixement i expansió del conjunt del moviment.
Pel que fa al futur, moltíssima feina. Noves assemblees comarcals a organitzar, nous sectors i seccions sindicals, nous PIL i ODS a organitzar, noves estructures solidàries, campanyes, etc., i tot plegat encarat a la creació i fonamentació de les bases necessàries per futurs processos d’unitat sindical des de la base, que ens són cada vegada més urgents i necessaris.
