La taxa d’atur de les Illes en relació a la població activa, en el quart trimestre del 2009 va ser del 19,5% i arribà a les 112.400 persones a final d’any. Això deien les estadístiques oficials. Pocs dies més tard el Ministeri de Treball va dir que l’atur havia baixat a Balears un 0,56 % durant el mes de gener, de manera que afectava a 90.588 persones. Aquesta xifra suposava 16.141 aturats més (un 21,68 %) que en el mateix període de l’any passat.
El sector més afectat per l’atur segons el Ministeri era el de serveis, amb 63.800 persones sense treball, seguit de la construcció (18.614 persones), la indústria (4.735) i l’agricultura (733). Un total de 2.706 persones no tenien ocupació anterior. Dels 90.588 desocupats, 48.828 eren homes i 41.760 dones i 13.536 d’elles són menors de 25 anys. Les persones estrangeres sense ocupació arribaven a 25.629, 9.218 de les quals eren de la Unió Europea i 16.411 extracomunitàries.
Són xifres a la baixa perquè no totes les persones sense feina consten als registres, però són les oficials i ens remeten a problemes que no es poden resoldre en el marc de l’economia de mercat, manifestament incapaç de procurar la plena ocupació.
Són xifres desastroses, i encara ho són més si consideram que en les condicions de creixement actual de la població activa, l’economia insular hauria de procurar al voltant de 10.000 llocs de feina anuals per tal d’incorporar al treball les generacions que acaben els estudis.
La ineptitud dels polítics per a resoldre la situació és manifesta. Propostes absurdes com les d’allargament de la vida laboral fins els 67 anys no són casuals perquè la nostra esquerra socioliberal és cada vegada menys social, i perquè sabem que l’existència de desocupació garanteix la competència entre la gent que vol treballar. I això comporta la baixada de salaris i l’optimització dels beneficis. Alguns que es diuen progressistes alcen la veu contra els nouvinguts a l’estil dels feixistes, culpabilitzant-los a satisfacció de les patronals i els governs, que necessiten la divisió i els enfrontaments interns de la classe treballadora per tal d’acaramullar més guanys.
En aquests moments, l’eix central de reivindicació ha de ser la lluita per la supressió de l’acomiadament improcedent, per tal de garantir la feina. La segona proposta ha de ser la reducció de la jornada laboral sense perdre salaris, per tal de repartir el treball existent i també incrementar la demanda que permeti reactivar l’economia. La tercera, és la de fer pagar als rics els costos de la crisi que han generat (amb impostos sobre les grans fortunes, els esportistes i artistes d’elit) i combatre el frau fiscal, fent pagar als professionals liberals que no declaren mai el que guanyen i com no, als empresaris. És increïble que els empresaris declarin a Hisenda menys guanys que els de la gent assalariada.