“Cal que es creïn assemblees d’aturats a cada barri i localitat”

>>Entrevista a Oleguer Bohigas, membre de l’Assemblea d’Aturats de Barcelona

L’atur s’estén arreu dels Països Catalans, arribant a xifres històriques, que amaguen darrera seu cada una de les particulars històries d’aquelles persones que es troben sense feina i recursos. El passat 1 d’abril es va constituir a les Cotxeres de Sants de Barcelona l’Assemblea d’Aturats. Des de L’ACCENT hem volgut preguntar als seus impulsors quines són les característiques d’aquesta nova iniciativa.

[L’ACCENT 151]

Quins són els objectius que us marqueu les persones que heu convocat aquesta Assemblea d’Aturats?
L’objectiu més immediat és a dir trencar el cercle de la gent organitzada o més activista i arribar als milers i milers d’aturats que sofreixen el problema però que no troben un lloc on organitzar-se. A un altre nivell evidentment l’objectiu és frenar les polítiques neoliberals que ens han portat a aquesta situació i pressionar el govern perquè deixi d’acceptar expedients de regulació d’ocupació (ERO), abaratir els acomiadaments, etcètera i faci una política social real. Però som conscients que per aconseguir això cal un moviment ampli que combini unitat i radicalitat i que pugui fer pressió per aconseguir les nostres demandes. Necessitem que aquesta Assemblea d’Aturats de Barcelona en generi de noves a cada barri i localitat.

Com heu valorat aquesta primera assemblea? Quines són les característiques comunes de les persones que s’han aplegat?
Tot i que modesta, en ser la primera, l’Assemblea d’Aturats l’hem de valorar positivament. Han participat al voltant d’unes cinquanta persones d’un perfil bastant polititzat i combatiu, alguns activistes de sindicats, moviments socials o organitzacions polítiques i molts d’altres no. Érem sobretot gent de Barcelona ciutat, però també hi havia companys d’Hospitalet, Vilanova, Olesa, etc. Cal destacar que no sols érem aturats sinó també gent solidaria que es vol mobilitzar pel tema.

L’atur és una experiència moltes vegades molt individual, ja que per definició les persones aturades no es concentren en centres de treball o d’estudi com altres col·lectiu. Com creieu que pot condicionar aquesta realitat l’actuació col·lectiva de les persones sense feina?
Doncs sí, a diferència d’altres col·lectius que es veuen diàriament en un espai físic comú, els aturats no tenim aquest espai. Això pot ser un handicap però que no és ni molt menys insalvable. De fet, la primera tasca a l’hora de mobilitzar per aquesta assemblea va ser anar a les diferents oficines de treball per repartir material i explicar la convocatòria. Sembla lògic. On segur que els aturats ens hem de veure les cares és a l’oficina de treball a fitxar. Curiosament ara el govern permet que es fitxi per internet des de casa intentant estalviar-se les cues incòmodes, invisivilitzant així el problema i evitant el malestar i inclús, la possible autoorganització.
Evidentment hi ha altres punts de trobada. Tant el SOC com diferents sindicats fan cursos de formació per aturats on hi van centenars d’aturats. Un altre espai natural de lluita podrien ser les diferents empreses que han generat milers d’acomiadats per ERO, acomiadats que poden organitzar-se conjuntament amb els treballadors de la seva antiga empresa pel manteniment de la plantilla. Tots ells són punts de trobada que poden convertir-se en nodes d’una xarxa de resistència. No podem oblidar també que tenim tots un espai comú de trobada, que és el carrer i que l’hem d’utilitzar.
És obvi que la dispersió condiciona la manera d’organitzar-se, però la veritat és que la classe treballadora ha generat al llarg de la seva història diferents formes organitzatives i té prou creativitat per crear-ne de noves si les condicions ho demanen.

Els aturats són treballadors sense feina. Per tant, el fet d’organitzar-vos en assemblees d’aturats, no es podia haver donat en els sindicats? Què us ha impulsat a crear un nou espai de trobada?
D’una banda, inclús en el món laboral, el fet d’organitzar-se en els sindicats no exclou la necessitat d’assemblees de treballadors. Precisament la vocació unitària de les assemblees fa que no tinguin cabuda en un sindicat o un altre.
Però si volem respondre més directament la pregunta, la veritat és que sí, hauria pogut passar, però ni ha passat ni sembla que un futur immediat passi. Les millors posicionades per organitzar els aturats són les grans centrals sindicals, però amb el rumb que porten sembla il·lús pensar que ho voldran fer. Difícilment es posaran a mobilitzar per un tema que no els reporti rèdits pel que fa al nombre delegats o les quotes de poder. El que no podem fer és esperar a que ells prenguin l’iniciativa. La situació és suficientment greu com perquè no ens puguem quedar de braços creuats. De totes maneres no és descabellat pensar que els sindicats majoritaris, a mesura que s’agreugi la situació, organitzin assemblees d’aturats, però només ho faran si reben una pressió des de baix. I això sol ja justifica aquest espai.

Com valoreu les polítiques anticrisi del Govern de Rodríguez Zapatero en aquest àmbit?
Les mesures anticrisi del govern s’enquadren en la dinàmica social liberal. Mentre parlen d’ajudar els treballadors no han parat de donar ajudes a les grans empreses i aprovar mesures antiobreres. És increïble com volen solucionar la crisi amb els mateixos preceptes neoliberals que han provocat aquesta situació.
El seu argument és que abaratint els acomiadaments i rebaixant les condicions laborals, les empreses tindran més al·licients per invertir a l’Estat espanyol, fet que generarà més ocupació. Res més fals. Facilitar l’acomiadament generarà més atur.
Pel que fa a la política de prestacions per la gent que ja estem a l’atur, no s’ha fet cap pas. No pot ser que ja hi hagi 900.000 persones a tot l’estat que no cobrin res. Xifra que creix mes a mes. S’ha d’aplicar ja una prestació d’atur indefinida.

I les propostes des del món sindical?
El moviment sindical és extremadament heterogeni. Aquí s’han de dir les coses clares. La burocràcia sindical està a l’altre costat de la barricada. Està disposada a fer el que sigui per mantenir la pau social. És per això que les diferents propostes sobre els subsidis d’atur només poden fer riure, especialment si, a part de ser propostes extremadament tímides, no van acompanyades de cap mobilització. Per altra banda l’esquerra sindical sí que fa propostes una mica més realistes com per exemple la prohibició d’expedients de regulació en multinacionals amb beneficis, salari mínim de 1.200 euros, prestació d’atur indefinit, reducció de jornada sense tocar els sous a 35 hores, paralització de les privatitzacions, etc. Propostes que evidentment subscrivim i per les quals hem de lluitar.

Existeixen experiències semblants a les vostres en altres ciutats de l’Estat o d’Europa?
Sí existeixen, tot i que de moment molt embrionàries. A vàries ciutats de l’Estat hi ha associacions d’aturats de diferent caire. Al País Basc van per davant nostre i ja fa més temps que es mouen pel tema. El passat 23 de març, per exemple l’assemblea d’aturats de Madrid va ocupar una oficina de l’INEM. A finals de març es van crear assemblees d’aturats al barri de Bonavista de Tarragona i a Sant Vicenç dels Horts. També estan impulsant idees similars a Cardedeu i el Prat de Llobregat. A l’Estat francès el col·lectiu “Agir contre le chomage” (Actuar contra l’atur) han fet accions a les grans superfícies a diferents ciutats, s’emporten carros sencers de menjar per després fer pícnics gratuïts per la gent més necessitada. La veritat és que no tenim gaire coneixement mutu de les diferents experiències. Poc a poc anirem fent xarxa.

Quines accions teniu previst convocar properament?
Hem convocat una concentració a la plaça Sant Jaume el dia 20 d’abril a les 10 del matí. Si la cosa rutlla, la nostra pretensió és repetir la fórmula cada dilluns per genera bola. A la vegada el dia 14 d’abril tindrem una altra assemblea a cotxeres de Sants oberta a tothom que hi vulgui participar.