El 24 d’Abril, es complia el 96è aniversari de l’alçament de pasqua. Com cada any, el diumenge de Pasqua el republicanisme commemorava la proclamació unilateral d’independència d’Irlanda.
Des del nord d’Irlanda, als 6 comptats que romanen sota l’ocupació britànica, els diferents grups republicans recordaven els caiguts per la llibertat d’irlanda en els seus discursos i centraven la crítica política en el govern d’Stormon, i la seva gestió de l’economia, del procés de pau i de la partició del poble irlandès. Però a diferència d’altres anys, l’oest de Belfast, centre indiscutible de la majora de les commemoracions, despertava amb les parets plenes de pintades demanant la llibertat de Marian Price, presa republicana, empresonada a causa de la seva intervenció en una de les commemoracions de Pasqua l’any anterior.
El camí de la reconciliació… Entre classes també?
Els carrers de l’oest de Belfast, decorats, veien com el Sinn Féin organitzava la marxa més multitudinària: amb gent vestida d’època i armes dels anys 20; amb representants d’escoles d’ensenyament en irlandès i clubs d’esports gaèlics; amb bandes musicals convidades d’arreu d’Irlanda i, fins i tot, d’Escòcia; amb militants i familiars de morts; etc. En definitiva, una celebració festiva per a tots els públics.
Aquesta finalitzava a Milltown Cementry, on aquest any l’alcalde de Belfast, Niall O’Donghaile, destapava el remodelat monument en record als republicans caiguts per la llibertat d’Irlanda. El posterior discurs de Declan Kearney, davant de més de 800 persones, posava l’èmfasi en el nou full de ruta del Sinn Féin, “l’autèntica reconciliació amb la comunitat unionista”.
Tota aquesta posada en escena era per simbolitzar que tot ha canviat. Frases com “aquesta ciutat i els 6 comptats són avui molt diferents que fa 40 o 20 anys” eren repetides donant força a aquest discurs. El portaveu defensava la desaparició del Provisional IRA com decisió correcta, insistint amb un “no us equivoqueu, no hi ha un altre IRA i no hi ha una lluita armada”. Decisió que assegurava que havia portat a la desmilitarització del nord d’Irlanda i millors condicions de vida, reafirmant-se amb “la militarització se n’ha anat. Les noves generacions de nacionalistes no pateixen desigualtat, ni són ciutadans de segona”.
Els èxits electorals del Sinn Féin eren un altre dels tòpics. Ser la primera força a Belfast amb la consecució de l’alcaldia i ser el segon partit del nord d’Irlanda li permetien afirmar que “el republicanisme no assolia tanta força des del 1919, l’estratègia republicana està funcionat i aquí és on s’equivoquen tant els que s’oposen al Sinn Féin”.
Declan Kearney tancava el discurs del Sinn Féin sense mencionar les mesures d’austeritat que aplica el govern del nord; ni l’assetjament que reben els altres grups republicans, per part de la policia; ni el tracte que reben els presos polítics amb incompliment de drets i acords, que els ha portat a una protesta bruta; etc.
Tot això amb l’objectiu d’imposar una normalitat festiva per sobre la reivindicativa i encasellar als republicans que no segueixen aquesta política com a nostàlgics del passat, cecs que no veuen la millora, la victòria, l’avenç.
**
El camí de la dissidència… Minoria o minoritzats?**
Aquest any però, les pintades en suport a l’alliberament de Marian Price deixaven entreveure que per alguns seguia sent una jornada de lluita.
La culminació d’altres marxes en diferents discursos polítics als cementiris de Belfast, Derry, Dundalk, etc. reafirmaren que la diferència entre l’enfocament festiu, reivindicatiu o militar no era casual. En aquests discursos tots són els hereus dels alçats, tot i que hi ha gent que veu més lluny que d’altres els objectius dels executats aquell 1916.
Els altres grups republicans, malnomenats dissidents, coincidien en els seus discursos a remarcar que les polítiques del Sinn Féin, dins el govern del nord d’Irlanda, s’allunyen de l’objectiu de la proclamació de 1916. El Republican Sinn Féin (RSF) s’atrevia a assegurar que “ells mantenien la bandera republicana i no els que havien abandonat el camí de la revolució”, titllant el Sinn Féin de constitucionalistes i reformistes que gestionaven la llei britànica i dient que ja no eren un partit republicà.
La Republican Network for the Unity (RNU), en la seva commemoració a Dundalk, parlava de “tribunals especials, policia política, presó sense càrrecs”, referint-se a les polítiques d’aquest govern per perseguir a l’oposició política. Discurs al que es sumava Éirígí en la seva commemoració el dilluns de Pasqua quan criticava l’assetjament policial als seus militants quan anunciaven la convocatòria. Crítica també sotasignada pel 32 County Sovereignty Movement (32CSM), que veia com detenien a 6 persones que havien participat en la seva commemoració a Derry per interrogar-los sobre la participació d’un militant del Real IRA.
Gairebé tots els grups van mostrar solidaritat amb els més de 50 presos polítics republicans i van demanar la llibertat dels que no tenien càrrecs, entre ells la de Marian Price, que acusada d’encoratjar la participació en una organització il·legal complia un any en presó preventiva, sense sentència i amb la llibertat sota fiança denegada.
Finalment, els diferents grups també coincidien en la proclamació d’una república socialista, el Workers Party deia en la seva commemoració que “el socialisme és l’única alternativa al capitalisme” i l’Irish Republican Socialist Party decorava l’oest de Belfast amb Starry Plough, la bandera socialista irlandesa. Una idea que també compartien els altres grups criticant a l’hora les polítiques liberals i d’austeritat que imparteixen els governs de nord i sud.
La baixada de participació en el discurs del Sinn Féin, respecte altres anys, tot i mantenir-se com la més multitudinària xocava amb l’alta participació als discursos de l’IRSP, Éirígí, RNU i 32CSM.
Aquest any, si suméssim els assistents als discursos dels grups minoritaris gairebé doblarien els assistents al discurs del Sinn Féin. Per tant, si ens baséssim en el seguiment de les convocatòries, es podria afirmar que aquestes polítiques que els altres grups tenen en comú són polítiques minoritzades però no més minoritàries que les del Sinn Féin.
Article publicat conjuntament a L’Accent i a www.extramurs.cat
### Marian Price, l’única presa republicana
**
Acusada d’encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any empresonada** Fa gairebé 40 anys, l’any 1973, Marian Price va ser empresonada per primera vegada. Sentenciada per participar en una campanya amb cotxes bomba a Londres com a membre del IRA Provisional va ser internada en una presó a Anglaterra, en la que passaria el primer any de la condemna. Durant aquesta estància, va participar, amb altres presos i preses, en una vaga de fam exigint el dret a ser traslladades a la presó més propera a casa seva. Vaga de fam en la que seria forçada a menjar fins a 400 vegades en 6 mesos. Finalment, va ser traslladada a la presó de dones d’Armagh, al nord d’Irlanda, on compliria uns altres 5 anys de condemna fins a ser alliberada amb la meitat de pes que havia entrat, anorèxia i tuberculosi. Durant els anys 90 es va desencantar del moviment provisional i del procés de pau – en paraules seves “jo no vaig ser empresonada per això” – i, s’uní al 32CSM. La seva participació en aquest moviment l’havia portada diverses vegades davant la justícia, fins que l’any passat va ser detinguda. L’arrest es produí després de la seva participació en la marxa del 32CSM en motiu del 95è aniversari de l’alçament de Pasqua, encausada per aguantar el comunicat que llegia el portaveu del Real IRA al cementeri de Derry. Acusada d’encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any tancada a la presó d’homes de Maghaberry. Tot i que no hi ha cap sentència en ferm en contra seva, Owen Paterson, el Secretari d’Estat d’Irlanda del Nord, va denegar l’alliberament sota fiança, aprofitant la discriminació legal que pateixen els expresos en els Acords de Pau.
