La desinformació ha estat una de les principals armes que han utilitzat els governs per dur a terme les últimes reformes educatives, que suposen una gradual privatització de l’ensenyament. Durant el curs passat vam poder veure com governs i equips rectorals volien reduir el Procés de Bolonya a una adaptació dels títols a graus i postgraus, i a l’homologació de creditatge introduint els ECTS. Però l’augment de les protestes contra l’EEES va visualitzar a tota la societat el vertader objectiu d’aquestes reformes: la mercantilització de l’ensenyament. Ara, desgastats aquests noms, governs i equips rectorals s’han dotat de nous substantius com és el cas de l’Estratègia Universitat 2015, per a continuar encobrint el desmantellament de la universitat pública.
L’Estratègia Universitat 2015 no és més que el procés d’aplicació de l’EEES a l’Estat espanyol, un procés d’aplicació que, a l’igual que les reformes recents fetes per governs central, autonòmics i universitaris, s’ha dissenyat sense cap debat previ imposant la implantació de l’EEES en diferents àmbits. En aquest procés d’aplicació trobem una de les principals actuacions, la creació dels Campus d’Excel·lència Internacional (CEI).
Els CEI són projectes especialitzats en un àrea de coneixement concreta on es desenvolupen tècniques innovadores relacionades amb l’I+D+i per tal de superar un renom a escala europea. Per rebre la denominació de CEI les universitats han presentat els seus projectes a un concurs convocat pel Govern espanyol on han estat seleccionats cinc projectes.
Tant als criteris d’avaluació de les propostes com als objectius veiem clarament quines seran les conseqüències dels CEI. Els objectius generals dels CEI són la plena adaptació de l’EEES a totes les universitats, la “consolidació com a centres de referència i excel·lència internacional en àrees estratègiques (….) i des de les quals es transferisca a la societat, en general, i al teixit productiu, en particular, el coneixement generat”, posant sempre èmfasi en la necessitat d’anar conjuntament universitat i sector privat. D’aquesta manera es valora positivament la implicació de les empreses en els projectes dels CEI i, a més, marca com objectiu la creació d’aliances amb les empreses per a transmetre el coneixement generat.
A més de la distinció amb el nom de CEI, els projectes seleccionats han estat premiats amb incentius econòmics. Aquest finançament anirà a càrrec dels governs central i autonòmics, i a més podran ser cofinançats per empreses, amb el Programa Operatiu d’I+D+i per al benefici de les empreses (Fons Tecnològic), del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER).
Les conseqüències d’aquest sistema són clares. D’una banda, ja ha suposat la diferenciació entre universitats d’excel·lència internacional, regional i altres de tercera; d’una altra l’elitització progressiva dels estudis, així el finançament selectiu, basat segons els resultats mercantils que aporten la docència i la investigació al món empresarial, esdevé una vertadera desviació de diners públics i augmenta els beneficis del sector privat. Aquest nou finançament obliga la resta d’universitats a sumar-se a la recerca del mercat i de la transferència bidireccional de coneixements entre les empreses privades i públiques i la universitat; i a reduir les investigacions a només aquelles que siguen atractives i interessants per a la inversió privada.
En definitiva, aquest nou pas ens encoratja més a l’hora d’exigir una universitat pública, de qualitat i popular, sobre la base d’un coneixement enfocat a formar persones cultes, crítiques i capacitades per decidir construir el nostre futur, individual i col·lectiu i que reste fora de les pressions mercantilistes.
*Secretari tècnic de Política Educativa del SEPC