Els Països Catalans estan esdevenint un referent mundial. Si els anglesos van inventar el futbol i els catalans els han ensenyat com es juga, no és menys cert que els sicilians van inventar la màfia i els catalans els estan ensenyant com es practica. Alberto de Rosa i Torner és un d’aquells catalans il·lustres que han aconseguit convertir el nostre país en la meca del “trapicheo”. Licenciat en Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València, és director general de RiberaSalud, “grup empresarial líder en el sector de les concessions administratives que ha desenvolupat el “model Alzira” de col·laboració público privada en la sanitat”, és a dir, de l’enriquiment privat a costa de la salut col·lectiva. Una perla, en definitiva, que va aprendre a la UV tots els secrets de la demagògia liberal.
El Mundo publicà el 7 de febrer una entrevista impagable en la que De Rosa desgranava el “modus operandi” del frau social. Segons De Rosa, davant les crítiques al “model Alzira” “cal més pedagogia per part de tots els actors (polítics, empresaris, col·legis de metges) i menys demagògia”. Si aquests són els actors és perquè la resta (que constituïm l’“innombrable” proletariat) som els espectadors. I és evident que si els espectadors hem caigut a les urpes de la “demagògia” (és a dir, de la denúncia del robatori organitzat que anomenem “sistema”) no és perquè ja en tinguem prou si no perquè no hem rebut la dosi suficient de “pedagogia” (que vol dir propaganda). El canvi de nom no és purament cosmètic. Cal anomenar pedagogia a la pura propaganda perquè la paraula propaganda ens porta a un camp semàntic relacionat amb la ideologia i ja se sap que la ideologia en mans del poder té la virtut màgica de transmutar-se en ciència: “comptar amb el sistema privat no és una qüestió d’ideologia, és una qüestió d’intel·ligència”. I com és sabut la ciència és aliena a l’opinió i, per tant, a la democràcia: “tenim una gestió molt burocratitzada en la que s’han anat introduïnt elements polítics que han anat encorsetant la capacitat de presa de decisions dins el sistema públic”. És a dir, que cal destruir els mecanismes de control democràtic (“elements polítics”) que remotament puguin romandre en el sistema. Què tindrà a veure, en definitiva, la política amb la gestió de la salut col·lectiva? Per què els “emprenedors” de la sanitat haurien de sotmetre’s a qüestions polítiques tals com els drets laborals?: “Hi ha poca capacitat per a la selecció de professionals, per a la seva retribució en funció del que aporten”. I si a “El Padrino” per poder prosperar en la vida cal posar-se sota la protecció de don Vito Corleone, nosaltres per salvar el sistema sanitari públic ens hem de posar sota la protecció del senyor de Rosa: “L’objectiu ha de ser que el nostre sistema públic, que és un tresor, es preservi a llarg termini”. Perquè de Rosa és un enamorat del sistema sanitari públic. De la mateixa manera que al masclista el fascinen les dones, si es vol, però un enamorat en definitiva. Afortunadament pel senyor de Rosa, la pedagogia desplegada fins el moment no ha estat del tot ineficient car com ell mateix reconeix totes les enquestes als usuaris “demostren que el 91% d’ells desconeix quin és el model de gestió de l’hospital”. Un cant a la ignorància. Ja ho deia el general Franco, campió mundial en el conreu de la ignorància popular, que ell no sabia res de política. De Rosa tampoc: “De temes polítics no opino”.