Estudiar les crisis econòmiques és analitzar la història del món, ja que aquestes han estat més habituals que els períodes de creixement net. De crisis, n’hi ha hagut de moltes menes: des de conjuntures crítiques que duraren poc més d’un any, fins a grans depressions d’abast secular. Aquí les classificarem pels orígens, des del moment en què el conjunt dels Països Catalans vertebraven la Corona d’Aragó. Segons llurs desencadenants, podem sintetitzar-les en quatre tipus: primer, aquelles generades per l’encariment sobtat d’un bé essencial, amb la conseqüència de l’estrangulament del conjunt de l’activitat econòmica; segon, crisis provocades per infeccions massives o pandèmies; tercer, depressions derivades de l’espoli de determinats grups socials o territoris enfrontats; per últim, crisis d’acumulació de deute, activitat sovint associada a l’especulació financera. Aquestes causalitats han anat freqüentment associades entre elles, tot transformant, sovint, crisis més passatgeres en prolongades depressions.
Caresties
Les caresties típiques foren les anomenades crisis de subsistència del món preindustrial. Una o vàries males collites reduïen l’oferta de cereals, encarint-ne molt el preu, abocant a la fam, augmentant la mortalitat i enfonsant la demanda agregada. Encara que l’origen de la crisi era la caiguda de l’oferta, l’acció dels especuladors, normalment propietaris acomodats o mercaders, podia agreujar-ne l’efecte, tot perllongant-la. Un tipus semblant de crisi fou la de 1315-1336, quan les males collites se succeïren amb més freqüència arreu d’Europa i provocaren la Gran Fam, durant un període de baixa irradiació solar (mínim de Wolf).
Una altra crisi de carestia fou la que començà amb la multiplicació per quatre del preu del petroli, arran de la guerra de l’embargament àrab durant la guerra de Yom Kippur (i prosseguí amb un salt semblant, arrel de la revolució islàmica a l’Iran). Cap a 1973 el petroli era la font d’energia primària principal a Occident i no tenia substitut a curt termini. Els Països Catalans, llavors grans economies industrials i dependents del cru, patiren la crisi de l’estanflació, amb caiguda de la inversió, endeutament, fallides, desindustrialització i atur massiu, durant 1973-1985.
Malures
Entre les crisis de tipus pandèmic, la més formidable fou la provocada per la pesta negra, que als Països Catalans comportà una conjuntura depressiva que es perllongà durant el període de 1348-76. El contagi s’encomanava per la picada de les puces que portava la rata negra i pels espasmes dels infectats. Les naus genoveses l’escamparen per la Mediterrània. La malura arribà a Mallorca, via Sardenya, durant el març de 1348, i a Perpinyà, via Narbona, el mes següent. Entre 1347 i 1534 es comptabilitzaren 17 rebrots de la pesta a Europa. Hom ha calculat que provocà una reculada de la població dels Països Catalans d’entre un terç i dos terços. De rebot, minories, com els jueus, foren espoliades.
Una altra crisi de tipus epidèmic fou la provocada pel contagi de la fil·loxera, un petit insecte de procedència americana que s’alimenta de la saba de la vinya i que causà la progressiva destrucció dels ceps dels Països Catalans a partir de 1878, quan arribà al Conflent. Fins 1882, l’excepcional exportació de vi cap a França generà guanys quantiosos, tot alimentant el preu de les accions i la creació de bancs i generant el període d’eufòria especulativa de la febre d’or. Però el cicle canvià i arrossegà borses i bancs. La fil·loxera s’anà escampant pel Maresme (1883), Penedès (1887), Mallorca (1891) i País Valencià durant (1896). La mort dels ceps arruïnà comarques senceres i provocà èxodes massius. La depressió es perllongà durant 1883-1898.
Un altre contagi pandèmic fou el de la grip espanyola de 1918. Malgrat que al món matà milions de persones, el seu impacte als Països Catalans fou suau, ja que el principal vehicle de transmissió del contagi foren els exèrcits mobilitzats durant la Gran Guerra. Per contra, el conflicte mundial perjudicà acusadament l’exportació de taronja valenciana, mentre afavoria l’exportació de teixits o calçats. La intensa especulació financera, especialment al voltant del marc, acabà ensorrant bancs importants, com els de Barcelona i Terrassa. A més, finalitzades les hostilitats, la indústria tornà a patir pel retorn als mercats dels productes europeus. Tot i això, la creixent mobilització dels treballadors, estimulada pel triomf de la Revolució d’Octubre, portà la consecució de la setmana de 48 hores i la millora dels salaris reals, gràcies a vagues com la de la Canadenca.
Espolis
Entre les crisis lligades a situacions d’espoli econòmic i agressions armades, la de més durada fou la Gran Depressió baixmedieval que, als Països Catalans, es prolongà més d’un segle, durant l’interval 1404-1528. La crisi començà amb fallides de banquers i tancament del mercat egipci pel sultà mameluc als draps catalans, però s’anà embolicant pel conflicte entre la noblesa i els pagesos servils (els remences). Aquests s’anaren aproximant als reis, sempre mancats de diners per a llurs campanyes militars, i, en particular, Alfons el Màgnanim, molt necessitat pel cost imperial de la conquesta de Nàpols.
A Mallorca, l’endeutament també era feixuc i concentrava la pressió fiscal sobre pobladors de fora ciutat i menestrals. Ambdós grups s’aixecaren durant 1451 en l’anomenada revolta dels forans. Foren vençuts gràcies als mercenaris napolitans enviats pel Magnànim. Executaren els dirigents i s’imposà als pobles de l’illa feixugues indemnitzacions.
El Magnànim finà el 1458, però llavors ja hi havia dos grups obertament oposats al Principat, que s’enfrontarien militarment sota el regnat de Joan II. A una banda, la Diputació del General (dominada pels braços militar i eclesiàstic) i el Consell de Cent (sota control del partit de l’oligarquia ciutadana, la Biga); a l’altra el rei, els remences i la Busca (partit dels artesans barcelonins). La guerra es perllongà durant 1462-72 i encara seguí al Rosselló. Ferran II, durant 1486 i des de Guadalupe, acabà abolint la servitud a resultes d’un segon aixecament pagès. Tanmateix, el Rei Catòlic també imposà la Inquisició castellana, implacable perseguidora de conversos. A més, signà l’ominós decret d’expulsió dels jueus durant 1492.
València semblà haver experimentar un Quatre-cents més lluminós, fet que no impedí la revolta dels gremis durant 1520. Els agermanats exigiren més representació política, ocuparen palaus senyorials i cremaren escriptures. Foren definitivament vençuts a Xàtiva i Alzira el 1522. Entretant s’alçaren els agermanats de Mallorca, tot exigint la reducció dels censals i tributs i resistiren fins al 1523. La desfeta comportà la signatura de penes de mort i noves indemnitzacions contra gremis i viles revoltades. El perdó general no arribà fins 1528. Durant aquest llarg interval de regressió, els Països Catalans, que havien estat regnes sobirans, anaren transformant-se en possessions perifèriques de l’Imperi Habsburg.
La gran depressió del segle XVII, durant 1609-1685, començà amb un nou i monumental espoli, el dels moriscs. Felip III, decretà llur deportació, sense que ni es poguessin endur diner en metàl·lic. Del País Valencià marxaren uns 130.000, prop del 30 per cent de la població. Com a llauradors havien destacat per transformar secans en hortes i com a artesans, per la manufactura sedera. L’expulsió enfonsà la producció agrària i industrial, a més d’arruïnar molts senyors valencians. Els delmes de cereals no es recuperaren en el que restava de segle.
Felip IV, que ja no comptava amb tanta plata d’Amèrica com els avantpassats, va intentar fer contribuir la Corona d’Aragó a través de la Unión de Armas. Les Corts Catalanes s’hi oposaren i tampoc acceptaven els feixucs allotjaments de tropes castellanes, guerrejant en els confins amb França. Els catalans acabaren revoltant-se durant 1640, tot proclamant provisòriament la república i oferint la corona a Lluís XIII. Però mentre portuguesos i neerlandesos, també alçats contra els Àustria, aconseguiren recuperar la independència, l’ajut de França fou transitori i la nova guerra costà molt cara. Pel Tractat dels Pirineus de 1659, el Rosselló i altres comtats del Nord passaren a mans de l’antic aliat, qui, amb l’annexió, espolià gairebé un terç de les menes fèrriques i fargues del país.
Els Països Catalans començaren la represa a finals del segle XVII gràcies a la destil·lació del vi i fabricació d’aiguardent. Durant els anys noranta, hi hagué gran demanda d’aiguardent per Anglaterra i Holanda, enfrontades amb França, i el negoci prosperà. Però el nou hereu del tron espanyol, el Borbó Felip V, prohibí les exportacions d’aiguardent a aquestes potències i portà la Corona d’Aragó a donar suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria en la Guerra de Successió. Les desfetes d’Almansa i Barcelona durant el conflicte de 1705-1714 no només abocaren a la definitiva supressió de les institucions pròpies i la imposició de l’uniformisme castellà als Països Catalans: Menorca va passar a mans angleses. I també s’imposaren nous i penalitzadors tributs directes, destinats a pagar les forces d’ocupació: el cadastre (Principat), l’equivalent (País Valencià) i la talla (Mallorca). Durant els anys vint encara s’esdevingueren dos pics de mortalitat màxima. La depressió va perllongar-se un mínim de dos decennis: 1705-1725.
Una represa més prolongada durant el Set-cents anà protagonitzada altre cop pel progrés de la viticultura i el negoci de l’aiguardent, el creixement de les manufactures llanera, sedera i del paper, i el sorgiment d’una nova indústria barcelonina, l’estampació d’indianes. Però novament les guerres de la monarquia hispànica desencadenaren un convuls període, conegut com la crisi de l’Antic Règim, durant l’interval de 1783-1838. Les guerres contra la Convenció, l’enfrontament amb Anglaterra, la invasió napoleònica i la independència de les colònies de l’Amèrica continental, enfonsaren el comerç amb l’Europa atlàntica i les colònies hispàniques, que havien afavorit el creixement durant el segle XVIII. El desmesurat cost de la guerra acabà eixugant-se amb l’espoli de les terres de l’Església que, els liberals subhastaren en una sèrie d’onades privatitzadores, conegudes com a desamortitzacions. Llurs compradors enduriren els arrendaments i això portà que en zones de muntanya interior (de la Garrotxa al Maestrat), bon nombre de camperols donés suport als aixecaments carlins. Tanmateix, tot i la crisi de la fallida de l’Antic Règim, la industrialització cotonera paulatinament avançà al Principat, gràcies a la incorporació de màquines de filar amb molts fusos (de les bergades a les continues), la mecanització del tissatge i el sorgiment dels primers vapors.
Deutes
El darrer tipus de crisis són les generades per excessos de deute i, habitualment, associades a l’especulació financera. A mesura que, amb el desenvolupament del capitalisme, es difongué el diner fiduciari (bitllets o apunts comptables, enlloc de plata i or), els banquers ho tingueren molt més fàcil per donar crèdit i sovint estimularen processos d’endeutament especulatiu, que acabaren en depressió.
Fins i tot quan els diners eren metàl·lics, els excessos en concessió de crèdit bancari podien abocar a la recessió. Un cas dels primers fou la crisi de 1381-94, desencadenada per l’excés d’endeutament durant les campanyes militars de Pere el Cerimoniós. Un dels seus principals creditors, la casa de Pere des Caus i Andreu d’Olivella, feu fallida el 1381. Amb la caiguda, arrossegà altres banquers: Pere Pasqual a Barcelona, Ramon Medir a Girona i Bartomeu Garí a Perpinyà. La crisi financera fou acompanyada d’un nou brot de pesta al llarg dels vuitanta, i el 1391 tornaren a rebre les minories. Encomanant-se d’una nova espiral xenòfoba iniciada a Sevilla, foren atacats i espoliats els calls de València, Inca, Barcelona, Girona, Vic, Lleida i Perpinyà.
Malgrat precedents com l’anterior, les crisis associades a excessos d’endeutament són més típiques del capitalisme. Una de molt intensa derivà de l’exagerada creença en el potencial d’una nova tecnologia, el ferrocarril. La primera línia, inaugurada a la Península durant el 1848 entre Barcelona i Mataró, fou relativament rendible, ja que connectava dues grans ciutats industrials, comercials i marítimes. Aquest precedent portà bancs i societats de crèdit a invertir massivament en la construcció de línies al llarg de la geografia espanyola. Finançaren tot tipus de companyies ferroviàries, primer via l’adquisició de participacions propietàries (accions) i després amb títols de deute (obligacions). Quan les noves línies començaren a estar interconnectades, es feu palès que, com més endins anaven cap a l’Espanya interior, més deficitaris eren els ferrocarrils hispans. Durant 1866 els ferrocarrils suspengueren pagaments i entitats financeres com Crèdit Mobiliari Barcelonès, Catalana Mercantil i Industrial o Catalana General de Crèdit, o bé foren liquidades o perderen la major part del seu valor, tot arruïnant multitud d’estalviadors. Durant 1868 el crack, de retop, s’emportà Isabel II a l’exili i, per alguns anys, va estalviar el regnat dels Borbons.
Més dramàtica per l’abast i conseqüències fou la Gran Depressió dels anys trenta, generada per un excés especulatiu a la Borsa de Nova York. Els preus de les accions s’enlairaren sense fre durant la segona meitat dels anys vint, alimentats pel crèdit de bancs i agents de borsa. El canvi de cicle abocà a tres onades de fallides bancàries als Estats Units, atur inaudit i contagi a la resta del món. Al Principat, contribuí a l’ensorrament del Banc de Catalunya, molt lligat a la Dictadura de Primo de Rivera, que feu fallida durant 1931. La depressió dels anys trenta no fou inicialment molt dramàtica per a la indústria catalana ja que la demanda de béns de consum no reculà gaire degut al creixement dels salaris durant la República, però afectà més el País Valencià per les restriccions en els mercats exteriors de taronja. Ara bé, l’aixecament feixista de 1936 i les polítiques aplicades pel règim de Francisco Franco allargaren la depressió als Països Catalans durant tot l’interval de 1930-54. La prioritat donada a les indústries d’interès militar, la intervenció dels preus d’aliments i primeres matèries industrials, la negativa a devaluar i la brutal retallada experimentada pels salaris reals condemnaren el Principat, el País Valencià i les Illes a la depressió de més durada del segle XX.
La crisi de 1992-95 fou el resultat de l’entrada en el Sistema Monetari Europeu i l’especulació associada als acords de Maastricht. Els estats signants s’havien compromès a estar dos anys sense devaluar, per anar preparant l’adopció de la moneda única. En casos com el de l’estat espanyol, que havia sortit de totes les grans crisis devaluant, aquest compromís era poc viable, però els responsables polítics del moment, Felipe González i Carlos Solchaga en feren cas omís. Entretant un país que tradicionalment recorria poc al crèdit, la RFA, s’endeutà més del compte per a pagar la reunificació i això portà els especuladors a comprar deute alemany i vendre el dels estats menys fiables, com l’espanyol. Espanya, malgrat el que havia signat, acabà devaluant vàries vegades i gràcies a això i a l’expansió del dèficit pogué sortir ràpidament d’aquella crisi.
Però la lliçó fou oblidada. A finals del segle XX, Espanya abdicà de la sobirania monetària i la pesseta donà pas a l’euro, com succeïa amb la majoria de divises de la Unió Europea. Entretant Xina, que havia devaluat moltíssim el yuan des de l’inici de les reformes per Deng Xiaoping, entrava a l’Organització Mundial del Comerç i inundava el món de productes industrials. Els preus immobiliaris es disparaven als Estats Units, incentivats per innovacions financeres com la titolització i la desregulació financera. Als Països Catalans, caixes i bancs preferien concentrar llurs crèdits en el sector immobiliari, que donava molt millors rendiments, a una indústria poc rendible per la tremenda competència xinesa. Després del col·lapse de bancs d’inversió americans, com Bearn Sterns o Lehman Brother, durant 2008, la crisi financera es traslladà a Europa. Als Països Catalans acabaria amb el sistema de caixes d’estalvi, amb orígens al segle XIX. Casos sobresortints d’insolvència foren la Caixa d’Estalvis del Mediterrani, Caixa de Terrassa, Banc de València o Caixa de Catalunya i, després de les fusions forçades pel Banc d’Espanya, Bankia o Catalunya Banc. Els seus òrgans directius estigueren en mans de destacats membres del Partit Popular i del PSOE, que acabaren destruint l’extensa xarxa de caixes comarcals, força important arreu dels Països Catalans.
A més, els Estats Units remuntaren relativament ràpid la Gran Recessió, injectant liquiditat massivament en el mercat monetari, gràcies a l’acció ràpida de la Reserva Federal, dirigida per Ben Bernanke. Per contra, el governador del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet provocà una segona recessió als països més endeutats de la Unió Monetària, els anomenats PIIGS o GIPSI, com Espanya. A més, hom pressionà José Luis Rodríguez Zapatero per a donar confiança abraçant les retallades, tot adoptant una política restrictiva a partir de 2010 i, per primera vegada des del final de la Guerra Civil, el govern espanyol decretà un retall generalitzat dels sous dels treballadors públics, tot agreujant la segona recessió. El govern d’Artur Mas i Andreu Mas Colell marcava el camí una mica abans des de Catalunya.
La recuperació només començà amb el canvi de política endegat pel nou governador del BCE, l’italià Mario Draghi. Entretant, Mariano Rajoy rescatà caixes i bancs amb una xifra als voltants dels 100.000 milions d’euros de recursos públics, mentre es retallaven sous i despeses socials: un espoli de dimensió astronòmica! A més, portà el deute públic espanyol al 100 per cent del PIB, quan el llindar acordat a Maastricht era com a màxim del 60 per cent.
L’actual pandèmia de la Covid-19 ha arribat quan encara la plena recuperació de la Gran Recessió no s’havia assolit. Ha trobat les finances dels governs de les autonomies dels Països Catalans, endeutades i exhaurides per dècades d’espoli fiscal, llurs sistemes sanitaris afeblits i llurs economies en gran part des-industrialitzades. Com s’ha vist en els darrers mesos manca de tot el què cal per combatre la malura i, especialment, tests en quantitat suficient per a identificar tots els contagiats i posar-los en quarantena. El confinament massiu, que ha implicat nous records de desocupats i insòlites caigudes del PIB, també ha fet reaparèixer la fam en alguns barris de les grans ciutats. Només la guerra, entre les grans causes de crisi, no ha tornat, afortunadament, a fer acte de presència. L’espoli fiscal, que comparteixen el Principat, el País Valencià i les Illes per part de l’estat espanyol des de fa decennis, ha contribuït al rècord de morts i casos de Covid-19 en l’àmbit europeu, i ens situa en una situació molt complicada per a superar la pandèmia.
*Jordi Catalan Vidal és catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona.
