Enguany s’han complert 11 anys de l’assassinat de Carlo Giuliani (succeí el 20/07/2001). L’efemèride podria haver passat desapercebuda, però el passat dia tretze el tribunals italians van confirmar les penes de presó per a cinc dels deus manifestants processats finalment pels aldarulls que es van produir a Gènova en juliol de 2001 durant la cimera del G8. Unes sentències molt superiors a les recaigudes sobre alguns dels policies acusats de “lesionar” persones detingudes aquells dies (a Itàlia no existeix el delicte de tortura) i que fan necessari recordar el que va passar aquells dies d’estiu a la capital de la Ligúria.
Entre el 20 i el 22 de juliol Gènova va acollir la cimera anual del G8, el club dels 8 estats més industrialitzats del planeta, el que va provocar que la ciutat quedara sota un enorme dispositiu de seguretat. Al seu torn, el Fòrum Social de Gènova, plataforma altermundista que aplegava desenes de col·lectius i partits polítics, va organitzar la contracimera i el dia 19 una manifestació per a exigir els drets de les persones migrades va recórrer els carrers de Gènova sense que s’hi produïren incidents.
El divendres 20 de juliol grups reduïts de persones van començar pel matí a trencar aparadors i cremar contenidors i vehicles. Les forces de seguretat, tot i les denúncies, no van evitar-ho i alguns d’aquests individus foren vistos enraonant amb la policia, el que reforça la tesi de la infiltració. En cap moment foren molestats, ni tan sols quan atacaren una presó o arrancaren pedres de l’empedrat.
Aquell mateix dia hi havia convocada de vesprada una manifestació autoritzada: quan la marxa encara no havia completat el seu recorregut, els agents antiavalots van carregar, almenys dues vegades (amb cotxes blindats llançats a 70 km/h, colps de porra, gasos lacrimògens…). La manifestació no pogué retrocedir i alguns dels participants hi van respondre amb pedres i barricades.
Els carabiners es van retirar i alguns manifestants els van seguir; en arribar a la plaça d’Alimonda un vehicle hi va quedar immobilitzat (segons sembla, per un contenidor, fet molt qüestionat). El tot terreny fou atacat i colpejat per diversos manifestants i l’agent Mario Placanica va disparar dues vegades des de l’interior: el primer tret va impactar en el cap de Carlo Giuliani, qui portava un extintor a les mans. Abans d’abandonar la plaça, el vehicle passà dues vegades per damunt del cos. Un cordó policial va encerclar Carlo i quan deu minuts més tard una infermera del Fòrum va poder arribar fins el jove, encara era viu, però no hi pogué fer res.
El procés judicial posterior va mostrar les misèries de la justícia italiana: l’assassí de Carlo finalment fou absolt per haver actuat “en legítima defensa”, segons els tribunals; les penes definitives per als autors (els pocs contra els que s’ha actuat) de les agressions i tortures als activistes detinguts en l’assalt a l’escola Diaz la nit del 21 (on dormien) han sigut molt tèbies; un dels acusats de “devastació i sagueig”, en canvi, ha estat condemnat a 14 anys de presó. Queda clar, doncs, que per a la magistratura italiana té més valor un caixer automàtic que una vida humana.
