L’exercici de la solidaritat, quan es pràctica de veritat en el dia a dia, és també un exercici de la humilitat que t’ensenya a reconèixer a la resta i a reconèixer la grandesa amagada en les coses petites.
Eduardo Galeano
Estimada, enyorada Anna,
Estàs per tot arreu. Les joves d’Arran hem nascut en un món difícil on ens costa trobar precedents i referents perquè la nostra pròpia història –la de la gent humil, la que no té res més que el seu treball– ha estat tan tergiversada, ocultada i silenciada, que no sabem o no podem mirar enrere. És per això que sovint mirem endavant, perquè som joves i tenim l’anhel d’un futur que volem nostre. És cert, però, que quan mirem endavant sense tindre unes arrels que ens mantinguen afermades i en terra, ens enlairem en propòsits que no podem controlar.
I és llavors quan ens preguntem: és això cert? No tenim exemples d’un passat pròxim que ens puguen servir per construir el demà? I mirem i regirem els àlbums de fotos, els arxius domèstics, les pel·lícules, documentals, llibres i llibreries. I quanta dignitat trobem. Quina tenacitat, aquelles que ens heu precedit en un passat més fosc que el que tenim ara. I no perquè ara siguem més lliures, sinó perquè hui en dia, l’escenari polític sembla més nítid que mai. Veiem com la ultradreta trau les urpes, com la patronal ens furta les nostres vides i com se’ns desfan els somnis. Però al mateix temps, hi ha l’esperança. Perquè en som més. Perquè ens reconeixem en la lluita. Hi ha els sindicats de barri, els col·lectius per l’habitatge, els comitès per la propera vaga feminista del 8 de març, les assemblees de joves, les estudiantes paralitzant les grans ciutats i els casals omplint de vida els nostres pobles. I en aquest clarobscur, esteu les que ens falteu.
Esteu les que vos heu entregat a les causes més nobles, que són les col·lectives. Les que patiu presó i exili per no retrocedir, per no baixar el puny però tampoc perdre el somriure. Quant ens estàs ensenyant, Anna. Quan ens fas arribar una carta, un àudio o un vídeo, et pensem tal com tu eres: tenaç i forta i també humil. Si venim d’un llarg silenci, tu el plenes amb rialles. Amb hores i hores d’assemblees, amb línies roges però amb diàleg, amb perseverança, constància i futur.
Ben poc et podem dir a tu què és la lluita pel socialisme, el feminisme i l’alliberament nacional. Però sí et podem dir el que tenim gràcies a tu, a les companyes de l’Esquerra Independentista –Alerta Solidària, COS, CUP, Endavant, SEPC–; a les militants anticapitalistes antifeixistes de tot arreu que ja heu passat la vostra etapa de militància juvenil: tenim futur. Ens heu obert portes i finestres, heu construït ponts i camins sense tindre res més que això, les vostres mans i la vostra il·lusió. I seguiu en aquesta escletxa.
Ens heu ensenyat que hem de trencar-nos el cap amb pluges d’idees per fer front a la repressió, els abusos policials, les agressions masclistes i LGBTfòbiques, els desnonaments, l’atur; la societat de classes, en definitiva. I ho aconseguim! Les barriades dels Països Catalans tenen un jovent que ha sabut mirar un poc enrere i aprendre, aprendre molt.
Volem que sàpigues que quan et diguem que t’enyorem no estem emprant les paraules en va, que no és pas una simple comunicació d’un estat d’ànim; que quan et diguem que t’estimem, volem dir que eres de les nostres i que nosaltres som de les teues, que mai podries deixar de ser part de nosaltres; que si viure vol dir prendre partit, prendre partit vol dir, llavors, estimar, fer de tu un poc de les altres, i de les altres un poc tu.
Nosaltres no tenim molt, però el que tenim és gegant. Mentre ells tenen socis, nosaltres tenim camarades. Ells tenen mansions, nosaltres blocs ocupats. Ells, la llei; nosaltres, la trampa. I ens sabrem juntes i ens sabrem amb por, però mai, mai més, vençudes. Estem fent nostres els carrers perquè quan tornes, els trobes plens de vida i d’amigues que no aguantem les ganes d’abraçar-te, somriure’t i agrair-te que ens ensenyes a ser millors persones.
Ens trobarem a casa nostra.