Carta al Sindicat de Periodistes de Catalunya

Ni drets de ciutadania ni xerrameca democraticista, els sindicats de periodistes ja tireu impunement del corporativisme més cínic i tronat. Com els de policia

Benvolguts companys del Sindicat de Periodistes de Catalunya: el passat 9 d’octubre vau emetre un comunicat amb el títol “La millor defensa de TV3 és la seva independència”. En síntesi hi dieu que per evitar que l’estat us intervingui la barraca, hem de passar del control de la entitat per part del govern al control per part del parlament, vella reivindicació vostra. I encara més en síntesi, que toca silenciar els programes i els periodistes d’informatius massa propers al procés, tot incrementant la presència de representants i simpatitzants dels partits dependentistes.

He de dir en primer lloc que agraeixo profundament, en aquest text, l’absència de la cantarella amb què acostumàveu acompanyar tan llibertària demanda de pluralisme,  sobre el dret de la ciutadania a informar i ser informada de forma veraç etcètera. Ara ja aneu al gra: més Icetes, Rivera, Casado (i Abascal) i menys FAQS i Raholes (aquí si que hi estaríem d’acord) i que el públic es conformi amb allò que els professionals considerin oportú, que per això sou professionals i nosaltres clients.

Per a vosaltres del SPC el parlament del que voleu dependre reflecteix la societat catalana i és plural per definició – no et fot, com el Club Super 3! -. Sobta constatar que gent tan informada com vosaltres encara no hagi descobert que en una democràcia els partits majoritaris només són una expressió de la voluntat popular i dels interessos, sovint encontrats, que travessen una societat. I mira que fa anys que circula un concepte que expressa clarament aquesta necessitat d’ampliar la participació a la res pública a altres subjectes: la governança.

La realitat desborda per totes bandes la vostra visió noucentista del parlamentarisme (i del periodisme). Estem a l’era de la globalització, d’internet, els estats han perdut moltes de les seves prerrogatives, molta gent ja ni té televisió a casa i, detall rellevant, a les nostres societats una bona part de la gent treballadora no té dret a vot i per tant, segons la vostra il·lustrada opinió, no té cap dret a influir – juntament amb les masses abstencionistes – en la definició i control dels mitjans públics.

Però no hi ha només aquesta reducció grotesca del principi de participació democràtica al mer parlamentarisme, també és preocupant la idea de pluralitat de l’oferta que traspua dels vostres posicionaments: si el client (nosaltres) té dret a una oferta plural l’única possibilitat de gaudir-la és que pugui tenir accés a fonts diverses. Ara bé, resulta que “els clients” en el dial podem buscar i remenar entre un ampli ventall de mitjans finançats per la banca, l’església, grups de poder diversos, sectors post franquistes i, també per estat i autonomies i ajuntaments. I ens trobem amb un 90% (i em quedo curt) de la programació emesa per les diverses cadenes en Catalunya que és, per dir-ho suaument, fortament crítica amb la proposta independentista. És a dir: tenim una multitud de fonts que defineixen Puigdemont fugat, Torra cabecilla dels CDR, els CDR comandos terroristes, que parlen dels partidaris de la independència com a tractoristes, xenòfobs, lazistes…  i només un parell que donen veu als protagonistes.

És obvi per a tothom que gran part de la gent que ha acabat per fidelitzar-se a TV3 ho ha fet per aixoplugar-se de les pluges torrencials d’entrevistes, declaracions, tertúlies, debats, especials, reportatges saturats de Riveres-Arrimades-Rei-Familia del Rei- Casado-Abascal-Sanchez + Rivera-Arrimades-Iceta, Toros, Real Madrid, i Gran Hermano. Incrementar la presència de Riveras i Abascales i assimilats a TV3, augmentant així la quota de pantalla global d’aquests personatges, no seria de cap manera una aportació a un major pluralisme, més aviat el contrari.

No crec que als SPC aquestes evidències se us escapin, però al cap i a la fi sou gent d’ordre, com demostreu en un altre comunicat on poseu com exemple de parcialitat periodística el tractament que alguns informatius de la “casa” van donar a la repressió i cacera de bruixes desfermada contra els CDR, entrevistant “massa” advocats i persones solidàries (Por Dios: si la Guàrdia Civil i l’Audiència Nacional – que són fonts serioses i oficials – els acusen de terrorisme amb termites explosives doncs són terroristes que tenien termites explosives i punt! I tant s’hi fa que els mateixos artífexs del muntatge acabin  reconeixent que s’han passat tres pobles). Gent d’ordre i narcisista que el pluralisme (o la seva idea de pluralisme) el vol per casa seva  i que als veïns els bombin. Que té prioritats finalment ben definides: garantir-se prebendes, tranquil·litat i privilegis.

En definitiva: ni drets de ciutadania ni xerrameca democraticista, els sindicats de periodistes ja tireu impunement del corporativisme més cínic i tronat. Mira, com els de policia!