Hi ha joves que lluiten un dia i són bones. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha les joves que lluiten molts anys i són molt bones. Però també hi ha les joves qui lluiten tota la vida: aquestes són les joves imprescindibles.
Bertolt Brecht i Arran.
T’escric a tu, jove, que has estat una setmana sense passar per casa. T’escric a tu, perquè hi ha ja massa gent parlant malament sobre el que has fet, i preparant les represàlies que, tingues en compte, és probable que t’arriben.
Durant les dues setmanes passades, has donat un exemple implacable de lluita i dignitat. Has sigut a tot arreu. A les barricades, sí, però també als piquets de vaga general, també als desnonaments als barris, també a les manifestacions, també als punts de cures per atendre a companyes que han necessitat ajuda, també a les concentracions. Has estat també als comitès per preparar la vaga, has estat a les assemblees obertes dels barris i pobles. Has dut banderes i megàfons, has fet pancartes, has dut roba de recanvi a les companyes. I dic això perquè les barricades són legítimes, són importants, són necessàries: ens protegeixen de l’enemic i ens permeten avançar posicions. Però tota la resta de coses que he esmentat, també són essencials per assegurar-nos la victòria. Tota la resta de coses són una petita mostra del que vol dir organitzar-se.
Molta gent, sobretot gent rica, no s’explica per què has eixit als carrers a cremar contenidors i arrencar rajoles del terra. Si aquesta gent haguera acumulat la ràbia que tu tens, segurament s’estaria preguntant per què no has cremat TOTS els contenidors de la ciutat, TOTS els bancs, TOTES les botigues on exploten als teus amics, TOTES les casernes, TOTES les esglésies, TOTES les banderes espanyoles, TOTES les seus dels partits que ens condemnen a unes vides miserables. La qüestió és que la gent rica, que és la gent que pot pagar a altra gent perquè parle malament de tu en la ràdio, la televisió i el Twitter, mai no sentiran la teua ràbia.
La gent rica és Miquel Buch enviant als mossos a buidar-te un ull o obrir-te el cap; és el ministre d’Interior Grande-Marlaska amenaçant amb empresonar-nos a totes; és Torra condemnant-te per cremar un container, i parlant de diàleg i negociació amb l’Estat ocupant. La gent rica són les empreses de l’IBEX35 que van boicotejar l’1 d’octubre, així com el conjunt d’empresaris, que mai no voldran una independència que siga total, que siga socialista, que siga per les treballadores. La gent rica són els especuladors que potser porten un llacet groc, però que no dubten a desnonar famílies senceres de les seues cases per convertir-les en pisos turístics i enriquir-se encara més. I tu, jove que em llegeixes, crec que no formes part de cap d’aquests clubs de miserables.
Segurament tu treballes de cambrera per pagar-te els estudis o malgrat haver acabat els estudis, o potser treballes de cambrera perquè no has pogut mai estudiar. O potser treballes de cangur, fent classes particulars, doblegant samarretes, netejant escales, soldant el metall, a l’oficina, a la botiga, captant socis per alguna ONG, o en qualsevol altre lloc. O potser encara no has començat a treballar, i no saps com serà la teua vida d’ací a 10 anys.
Siga com siga, has estat als carrers, jo t’he vist, i el món sencer també. La pregunta és: què faràs ara? Esperaràs que algú altre abans que tu torne a encendre el carrer on vius? Et descobriràs el rostre per tornar a classe o a la feina, i somriuràs de nou als gegants als quals t’has enfrontat? Saps una cosa? Hi ha una gran diferència entre ser rebel i ser revolucionària. Rebels són totes aquelles que criden contra la injustícia. Revolucionàries són aquelles que, a més, s’organitzen de forma permanent per eliminar totes les injustícies.
Revolucionàries són aquelles que cada setmana fan una assemblea per construir una estratègia clara que tombe al Capital. Són les que llegeixen fins quedar-se adormides, perquè volen aprendre cada dia més. Són les que debaten i confronten idees, les que militen, les que s’entreguen a la construcció d’un món completament diferent al que tenim ara. I són molt valentes.
Molts diran que les revolucionàries són violentes, són cabudes, són perilloses. I tenen tota la raó. Som un perill pel capitalisme, perquè estem guanyant-li terreny, estem construint el poder popular necessari per fer caure a tots aquells que ens oprimeixen. Som cabudes, perquè el nostre límit mai no seran les lleis, sinó la raó, perquè la tenim. Som violentes? Sí, som violentes des de la perspectiva de l’enemic. Per això mateix hem acabat la setmana de mobilitzacions amb 194 detencions de les quals 28 han acabat sent noves preses polítiques, perquè el poder veu l’amenaça que les joves revolucionàries som i pretén contenir-nos. Vol que tu, que eres una d’aquestes 28 joves segrestades per l’estat o una de les 194 detingudes, serveixis d’exemple per les que no ho estem, encara, i que la por ens faça retrocedir. Però nosaltres no claudiquem. I no claudicar vol dir que no abandonem a les companyes reprimides per l’estat, vol dir que nosaltres serem les que estiguem muntant i participant dels grups antirepressius desuport per col·lectivitzar la repressió. Perquè companya, no estàs sola; no claudicar vol dir que tot i l’amenaça de l’empresonament, seguirem eixint al carrer, juntes, perquè no podran amb totes; no claudicar vol dir que agafarem les pors que totes tenim i d’elles en farem armes contra els opressors.
Però també som moltes altres coses. Les revolucionàries mai no deixem a les nostres camarades en l’estacada. No ens passa pel cap ni per un segon claudicar, capitular; estem decidides a entregar-nos completament a les causes més justes, que són les col·lectives, i ho fem cada dia. Les revolucionàries sabem escoltar a la gent gran que ha viscut la lluita abans que nosaltres. I a les joves que venen després i critiquen tot el que encara no hem fet. Les revolucionàries som solidàries amb les que pateixen la repressió de l’Estat burgès, i escrivim cartes a les preses, els visitem, els recordem, i els volem a casa nostra. Les revolucionàries som internacionalistes, i estem més prop de les detingudes a Gasteiz i Madrid que del Govern de la Generalitat Catalana, perquè el que ens uneix és la classe, sempre la classe. Les revolucionàries sentim odi, un odi molt profund. Un odi que ve de segles i segles al veure que el món està organitzat per uns pocs. Però aquest odi respon a una cosa més gran, segurament la cosa més gran que pot sentir una jove revolucionària: l’estima. Ens estimem a la nostra gent, la gent treballadora. La que no té res més que la seua força i les seues mans. Estimem les nostres companyes de feina i de classe, les nostres amigues i veïnes, les nostres mares i àvies. I ens estimem tant, que ens entreguem per complet a defensar-nos juntes. Se’n diu consciència de classe revolucionària. No és res nou. Però cal tornar-hi, reprendre-la, i exercir-la.
Per això, tu que saps que tenim la necessitat imperiosa de guanyar per no morir; tu que saps que és insostenible que la nostra ràbia no es converteixi JA en una organització forta i amb una estratègia al darrere que ens prepare per guanyar, ja saps el que has de fer. Organitza’t. Milita. Milita en Arran, si vols. I si Arran no t’agrada, milita en algun altre espai per les joves treballadores. Però organitza’t, comparteix els teus coneixements, aprèn de les companyes, aporta la teua força al col·lectiu. Renuncia a l’individualisme: la història no es canvia des dels individus, sinó des de la força conjunta.
Militar en una organització revolucionària comporta ser disciplinades, acostumar-nos a donar el nostre temps i la nostra força a la resta, en detriment dels interessos individuals. Però aquesta disciplina no és cap altra cosa que acceptar la nostra responsabilitat històrica i dur-la a la pràctica. Militar significa detectar les nostres pors, però compartir-les perquè les companyes ens ajuden a superar-les, amb tendresa, però també amb determinació. Militar ens espitja a fer-nos fortes, a ser valentes, a donar-hotot, a assumir el risc, a no cedir, continuar el viatge, perseguir els somnis, guanyar al temps, a la derrota. Militar és prendre les escombraries de la història i obrir finestres de llum nova, volar a cel obert, construir des dels ciments. Militar és convertir el foc que sentim als cors en incendis gegantins, perquè les cendres ens recorden tot allò que no volem repetir. Militar és viure la vida i acceptar els seus reptes, és cantar a l’uníson en un sol crit, en un sol puny. Militar és no abaixar mai la guàrdia, i tindre sempre els braços oberts per la nostra gent.
Militar és celebrar que estem vives, i que la vida té sentit: la victòria de la nostra gent, de la classe treballadora, que és l’única capaç de subvertir la història. Ens veiem als carrers, i a l’assemblea.
No te rindas por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños.
Porque cada día es un comienzo,
porque esta es la hora y el major momento,
porque no estás sola,
i perquè ens estimem,
i perquè en som milions.
Mario Benedetti i Arran
*Núria Martí és portaveu nacional d’ARRAN
🔴📹 El poble no es fa enrere amb les càrregues policials: AVANÇA. Crits de #1ONiOblitNiPerdópic.twitter.com/Khq2NPkIiA
— Arran (@Arran_jovent) October 26, 2019
