Diumenge passat, al minut 0 del derbi de València, el públic granota va aplaudir la presència d’un dels seus: el xilè Caszely. Avui, a Cornellà-El Prat, l’homenatge encara tindria més sentit: Espanyol i Llevant van ser els dos equips dels Països Catalans d’un dels millors jugadors de la història de Xile, un país molt futboleru. Diuen –ho diu ell mateix- que el volia el Madrid, però en saber que defensava la unitat popular liderada per Salvador Allende, Santiago Bernabéu ho tingué claríssim: comunistes no. I se n’anà al Llevant –que no jugava ni a 1ª- fugint de l’horror pinochetista. Abans del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, havia format part del gran Colo-Colo que arribà a la final de la Libertadores (la Champions d’Amèrica del Sud) i sí, havia donat suport al Partit Comunista Xilè.
Quinze dies després de la mort d’Allende, la Roja jugà a cal dimoni: a l’estadi Lenin de Moscou. Era l’anada d’una eliminatòria que havia de decidir qui aniria al Mundial 74: la Unió Soviètica o Xile. Van quedar 0 a 0. Tot es resoldria, el 21 de novembre de 1973, a l’Estadio Nacional de Santiago, convertit en espai de sang, tortura i assassinat. L’URSS digué que en aquell camp no es podia jugar, però la FIFA respongué que sí, que no hi havia cap problema, que el terreny de joc estava en perfectes condicions. Els soviètics no es presentaren i els xilens feren un gol sense l’oposició de cap rival. Fou el partit de la vergonya. El Caszely hi era. I anà al Mundial. Això sí, sense donar la mà a Pinochet. Fou l’únic jugador de la selecció que s’atreví a fer aquest inútil/valent gest.
En el partit inaugural (RFA-Xile) d’Alemanya 74, Caszely patí el trist honor de ser el primer jugador d’un mundial en veure la targeta vermella. Els seus compatriotes (pinochetistes) l’acusaren d’haver-se autoexpulsat per no haver de jugar contra els seus germans camarades de la RDA. També li digueren traïdor quan s’assabentaren que el menut davanter fou un més de la selecció catalana que s’enfrontà a Rússia el 9 de juny de 1976 al Camp Nou. Rexach, Dani Solsona, Marcial, Quique Costas, Neeskens o Cruyff compartiren samarreta amb el xilè. I el Johan va quedar tan enamorat del seu joc que demanà el seu fitxatge per al Barça. Però la directiva de l’Espanyol digué no.
Caszely penjà les botes el 1985 després d’un partit de comiat, a l’Estadio Nacional –ple com mai-, que es convertí en un acte bastant subversiu. Per què? El públic ho tenia clar i ho cantà: Y va a caer, y va a caer, la dictadura va a caer. Y va a caer, y va a caer, el hijoputa Pinochet. Y caerá, y caerá… Se va a acabar, se va a acabar, la dictadura militar.
Tres anys més tard, el 1988, Pinochet organitzà un plebiscit: voleu que governi 9 anys més? El plat fort de la campanya del No fou un vídeo on una senyora explicava que ella també havia estat segrestada i torturada d’acord amb la llei i l’ordre del general. Era la mare d’aquell noi que jugà al Ciutat de València i a Sarrià. Amb un 56% dels vots, guanyà el vés-te’n i no tornis més. I més d’un i de dos i de deu mil xilens pensaren en les últimes paraules del president Allende: “Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!”.
