Els habitants dels Països Catalans continuem al capdavant del deute autonòmic de l’Estat Espanyol. Segons dades del Banc d’Espanya -del 30 de setembre de 2014-, l’endeutament acumulat per Catalunya, País Valencià i les Balears, sumava 106.554 milions d’euros. Això són uns 7.910 euros per cadascuna de les persones que hi resideixen. En el rànquing estatal de deute autonòmic, els Països Catalans ocupen els tres primers llocs i de manera força destacada: Principat de Catalunya 8.505 €/hab., País Valencià 7.242 €/hab. i les Illes Balears 6.808 €/hab.
El deute total dels tres territoris dels Països Catalans representa un 45,93% dels 232.010 milions d’euros del deute autonòmic de tot l’Estat. De fet, en xifres absolutes el Principat de Catalunya, amb 63.075 milions de deute, i el País Valencià, amb 35.892 milions, són les comunitats més endeutades, a molta distància de les seues “perseguidores”: Andalusia (27.654), Madrid (25.063) i Castella la Manxa (12.488).
Les tres administracions autonòmiques acumulen un endeutament equivalent al 33,7% del seu Producte Interior Brut (PIB) declarat, que el 2013 era de 315.939 milions d’euros. Si ho comparem amb els 46.612 milions de pressupost autonòmic que sumen Catalunya, País Valencià i Illes Balears,representa un 228,6% de les despeses anuals de les tres comunitats. D’aquesta manera, en la llista de les despeses pressupostades, el deute ocupa el tercer lloc a Catalunya i el País Valencià (per darrere de Sanitat i Educació, i per davant de partides com les de Serveis Socials o Infraestructures) i el segon lloc a les Illes Balears (on només és superat per la sanitària).
La situació global és força alarmant i ha provocat no poques tensions en l’estructura estatal. Per una banda, l’executiu espanyol ha esgrimit el deute autonòmic, en especial el nostre, per dur a terme un procés de recentralització política que, en col·laboració amb els governs regionals, ha imposat fortes retallades. D’altra banda, el component econòmic, l’anomenat espoli fiscal, ha estat un dels ingredients bàsics per entendre el -relativament recent- auge de l’independentisme al Principat de Catalunya. De fet, els empresaris valencians també amaguen -molt tímidament-d’emprar la carta “nacionalista” en sentir el greuge comparatiu de les balances fiscals i el retràs d’infraestructures clau, com ara el Corredor Mediterrani. Així doncs, el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, Vicente Boluda Fos va assegurar a principis de desembre que si Madrid “ofega i estreny la soga, naixerà el sentiment [nacionalista]”.
Sense oblidar la il·legitimitat d’una part del deute, el frau fiscal de les grans fortunes i empreses, i el balafiament dels governants autonòmics -fets transversals arreu l’Estat-, és innegable que l’espoli fiscal explica la desproporció del dèficit als Països Catalans. Anualment, són 31.440 els milions d’euros que s’espremen dels Països Catalans com a resultat d’aquest espoli: 16.000 a Catalunya, 12.600 al País Valencià, 3.598 a les Illes Balears. Amb les xifres a la mà, no és gens agosarat parlar del sistema fiscal espanyol com una mena de sangonera de l’economia nacional, donat que els tres territoris són gairebé els únics que aporten al conjunt més que reben. Aquest és el vertader cavall de batalla de les respectives burgesies regionals. La possibilitat d’un arranjament econòmic parcial, si més no amb Catalunya, és potser la principal basa de l’Estat per desactivar l’anomenat procés sobiranista.
