Mentre encara tenim recent el terratrèmol al Pacífic i la catàstrofe nuclear que va suposar a Fukushima, ens continuen arribant noves notícies de moviments sísmics i erupcions volcàniques arreu del planeta. En efecte, aquesta activitat que es genera a l’escorça terrestre entre altres coses té una funció termoreguladora, de manera que es pot relacionar l’increment en la quantitat i la intensitat d’aquesta energia alliberada i el canvi climàtic basat en un esclafament global que gran part de la comunitat científica independent ve observant les darreres dècades.
De la mateixa manera, es constata cada vegada amb més claretat que l’escalfament global ha sigut un dels potenciadors de determinats fenòmens climàtics extrems, com és el cas de les sequeres, inundacions, huracans i els ja esmentats moviments sísmics i erupcions volcàniques.
En aquest sentit, el País Valencià, especialment les zones més meridionals, es troben en la zona de màxima peligrositat de sismes dintre de la península Ibérica. De fet els dos sismes de major intensitat registrats en la península es van produir a Torrevieja al 1829 de grau 6.9 i amb 369 morts, i a Montesa al 1748, a banda del recent de Llorca, a Múrcia, de alta magnitud.
Per tot això, sembla que haurem de plantejar un escenari en el que les anomenades catàstrofes naturals s’intensificaran durant les properes dècades. Malgrat tot, també cal tindre en compte que a l’actualitat, amb la gran embranzida que han assolit les grans corporacions de mitjans de comunicació, es crea un estat d’alarma més gran davant aquests fenòmens a causa de la major rapidesa en la circulació de les notícies i de la informació.
Però questa amenaça està fent-se molt real i és ara quan en determinats indrets es pot pagar un preu molt alt per d’urbanisme depredador dels anys 80 fins ara, d’un enfocament econòmic basat en un creixement il·limitat de la producció i l’especulació. I és que el País Valencià també lidera el ranking pel risc d’inundacions ja que la seua orografia acompanya a les pluges torrencials i a la ocupació històrica de territoris vulnerables, com ara demostra clarament PATRICOVA (Pla d’Acció Territorial de Protecció Contra el Risc d’Inundació). La construcció desenfrenada a la nostra terra en zones inundables, sense tenir en compte la treva que ens ha donat el fenomen de la gota freda durant la darrera dècada és eventual i segons els climatòlegs ens trobem en un moment cíclic en el que es poden produir inundacions a la Mediterrània Occidental.
Més preocupant és per exemple la construcció de centrals nuclears o tèrmiques en zones de risc, poc es parla de l’emplaçament de la central valenciana de Cofrents en una zona d’activitat volcànica, una zona en la que malgrat no registrar-se activitat recent, no cal descartar una reactivació causada per la major activitat sísmica registrada recentment al sud-est de la península ibèrica i que ha tingut com a dramàtica fita el terratrèmol registrat a la localitat murciana de Llorca.
Precisament els sismòlegs preveuen amb total seguretat un moviment sísmic de proporcions considerables a la mateixa zona entre els anys 2012 i 2013, sembla que més localitzat a la zona del sud d’Alacant, en concret a la turística població de Torrevella, la qual s’ha caracteritzat els darrers temps per un creixement urbanístic desenfrenat, amb algunes actuacions més que qüestionables i que han permès l’edificació en zones de risc.
Fukushima ha marcat un abans i un després que ens ha mostrat la perillositat de construir infraestructures a zones exposades a possibles agents naturals. De fet el Japó és un arxipèlag volcànic ubicat en una zona de gran activitat sísmica, el cinturó de ferro del Pacífic. És per això que la seua aposta per l’energia nuclear sembla un suïcidi, induït per la dificultat del país per accedir als combustibles fòssils. Es tracta doncs d’una decisió basada en un a lògica exclusivament econòmica que ha avantposat la rendibilitat econòmica a la seguretat dels habitants del país. Vist des d’aquest punt de vista Fukushima era una qüestió de temps i, és possible que no siga l’última catàstrofe d’aquestes característiques, ja que, pel que sembla, les potències nuclears no han pres nota.
Fins ara existia la creença de que les catàstrofes afectaven majoritàriament als països més endarrerits per la menor solidesa de les seues infraestructures i construccions: terratrèmols a Haití o Iran, huracans a Centreamèrica, inundacions a l’Índia o Bangladesh… Això és parcialment cert, és veritat que aquests països en molts casos tenen mesures de prevenció escasses o inexistents, pocs recursos per fer-ne front i una escassa solidesa pel que fa a les seues infraestructures i construccions.
Però també cal dir que en molts casos ocupen àrees més exposades a fenòmens meteorològics extrems, mentre que en la majoria dels casos els països desenvolupats ocupen zones de clima temperat i amb una activitat sísmica menor.
És per això que el canvi climàtic pot tenir una transcendència important en la modificació d’aquestes dinàmiques, desplaçant algun d’aquest fenòmens extrems cap a zones temperades. Serà en aquest moment quan es veja la veritable capacitat de reacció que tenen aquests països per fer front a aquestes catàstrofes i els problemes que poden suposar en territoris plegats de centrals nuclears o tèrmiques, com s’ha vist al cas del Japó.
En aquest sentit, tampoc la gestió del terratrèmol de Llorca va ser precisament un exemple de previsió ni de minimització dels riscs, de la mateixa manera que els totpoderosos EUA després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, hagueren d’acceptar ajuda internacional, rendint-se a fer front en solitari als efectes d’una catàstrofe natural de gran magnitud.
La terra es queixa i activa les seues eines per retornar a l’equilibri després de dècades de depredació i agressions al medi ambient. Quina resposta donarà l’ésser humà front a la resposta natural que sembla estar donant el planeta?
