Arran dels primers empresonaments i processaments en el marc de la causa general contra l’independentisme català, algunes veus es pronunciaren en favor d’una amnistia. Actualment, d’acord amb les dades d’Òmnium Cultural, la xifra de persones afectades per les diverses causes del procés ascendeix ja a 2.850. En aquest context, el proppassat 10 de setembre el col·lectiu Amnistia i Llibertat presentava una Proposta de llei orgànica d’amnistia i endegava una campanya de recollida de signatures per a presentar-la al Congrés espanyol. Cal recordar que l’amnistia és una institució jurídica que implica l’anul·lació de les sentències i de la totalitat de les penes imposades, principals i accessòries, i que s’acostuma a aplicar a delictes polítics. Tanmateix, la immensa majoria dels fets jutjats o investigats a les diverses causes del procés constitueixen simples exercicis de drets fonamentals, per la qual cosa escauria, ras i curt, l’anul·lació de les sentències condemnatòries dictades i el sobreseïment dels procediments en curs. Només a les manifestacions contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol (TS) sobre la causa especial 20907/2017 i en altres mobilitzacions de protesta contra la causa general contra l’independentisme s’han comès possibles delictes (desordres públics, lesions o atemptats contra agents de l’autoritat), als quals sí que escauria l’aplicació de l’amnistia, tant pel caràcter polític dels possibles delictes com per la naturalesa injusta de la sentència i de les causes contra les quals es protestava en el moment dels fets. Amb tot, en la mesura que les persones empresonades en el marc d’aquestes causes ja han estat condemnades i que la causa general ja ha donat lloc a un reguitzell de causes en curs que no sembla que s’hagin de sobreseure, sembla raonable explorar la via de l’amnistia per al conjunt de sentències condemnatòries que s’han dictat i que, previsiblement, es dictaran en el temps a venir. I no cal dir que l’amnistia és preferible a l’indult, el qual és una mera mesura de gràcia que pot extingir totalment o parcial la pena, però no anul·la la sentència ni els antecedents penals. Segonament, el gran avantatge de l’amnistia és el seu caràcter general, en contrast amb l’indult, que s’acostuma a concedir individualment (la mateixa Constitució espanyola prohibeix els «indults generals», art. 62.i) i amb un alt grau de discrecionalitat. Potser aquest sigui el motiu pel qual, segons algunes fonts, el govern de Pedro Sánchez estaria considerant la possibilitat de concedir un indult limitat als condemnats a la causa del TS.
Certament, les amnisties s’acostumen a inserir en processos de resolució del conflicte polític de fons, i precisament la inexistència d’aquesta premissa fou una de les principals raons del fracàs de l’amnistia per a la majoria de presos i processats polítics prevista a la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, «d’amnistia». Tanmateix, també ho és, com recordava recentment l’històric advocat de processats polítics Miguel Castells, que la consigna d’amnistia històricament ha demostrat tenir una gran capacitat de mobilització, la qual pot contribuir a modificar la correlació de forces a fi de fer-la possible. Tot i això, potser resulta més adequada a la correlació de forces actual la tasca d’agitació i propaganda a l’entorn de la justícia i conveniència de l’amnistia que no l’elaboració de textos articulats respecte a aquesta. Encara més quan, segons sembla, el text elaborat per Amnistia i Llibertat s’ha fet sense consultar els mateixos partits i entitats que defensen l’amnistia com a fórmula per a posar fi a la causa general contra l’independentisme i tampoc no consta que, ara com ara, s’hagin definit sobre el text presentat. A més, si n’analitzem el contingut, cal dir que resulta problemàtic. D’antuvi, sembla sensiblement influït per l’esmentada Llei espanyola 46/1977, la qual ha estat fortament criticada, especialment fora del Regne d’Espanya, per la impunitat que ha sancionat per a les greus vulneracions de drets fonamentals comeses pel bàndol monarquicofeixista durant la guerra de 1936-1939 i per la dictadura posterior, tant pel text mateix de la Llei com per la interpretació extensiva del seu abast que ha fet el poder judicial, especialment el TS. Probablement és d’aquest mimetisme amb la Llei 46/1977 que en deriva l’aspecte més qüestionable de la Proposta d’Amnistia i Llibertat, l’article tercer de la qual preveu que «[t]ambé quedaran amnistiats els membres dels Cossos i Forces de Seguretat pels actes generadors de causes penals o expedients administratius disciplinaris en curs o conclusos realitzats en ocasió d’actuacions d’investigació de qualsevol índole o d’impediment de la realització dels fets mencionats en l’article primer d’aquesta llei». I, fins i tot, ultrapassant el text mateix de la Llei 46/1977 (no, en canvi, la seva interpretació jurisprudencial), prohibeix que s’endegui «cap tipus de procediment en relació a tals fets». Aquest precepte contradiu les tendències actuals en el dret penal internacional pel que fa a revertir les lleis protectores de violacions de drets humans comeses per agents estatals en operacions repressives, les quals no tenen la consideració de delictes polítics, i nega el dret a un «recurs efectiu» reconegut a la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals a «tota persona els drets i llibertats de la qual reconeguts en aquesta Convenció hagin estat violats […], malgrat que la violació l’hagin comesa persones que actuaven en l’exercici de funcions oficials» (art. 13).
En realitat, la Proposta d’Amnistia i Llibertat és objectivament més contrària a les esmentades tendències del dret penal internacional que les diverses proposicions de llei d’amnistia presentades pels partits de l’oposició durant la legislatura constituent de l’actual règim espanyol, atès que cap no contenia cap clàusula protectora de les accions repressives, les quals s’afegiren durant el procés de negociació, a proposta del partit governamental (UCD), als apartats *e *i *f *de l’article segon de la Llei. Així mateix, la prohibició d’investigar judicialment las vulneracions de drets comeses en el marc de les operacions policials contra l’independentisme és contrària a les recomanacions de l’ONU sobre l’aplicació de les amnisties, ja que, tal com apuntava en un informe de 2014 Pablo de Greiff, relator per a la veritat, justícia i garanties de no-repetició, «perquè l’amnistia tingui efecte, s’ha d’aplicar un cop determinats els fets, les responsabilitats i les penes corresponents, en el marc d’una investigació judicial».
Des del punt de vista polític, una amnistia que, si més no a efectes penals, equipara l’exercici de drets fonamentals amb la repressió violenta d’aquests drets incorre en un inquietant relativisme que difumina els avantatges que, en principi, posseeix l’amnistia sobre l’indult. D’altra banda, la Proposta d’Amnistia i Llibertat xoca amb la tasca que desenvolupen entitats cíviques en pro de la depuració de responsabilitats per la violència policial durant la jornada del primer d’octubre de 2017 i col·loca en un atzucac l’estratègia de denúncia internacional de la repressió contra l’independentisme català. En efecte, com es denunciarà a l’exterior la violència infligida contra l’independentisme quan des de Catalunya mateix hom proposa d’amnistiar-la?
*Aquest text és una versió revisada d’un fragment d’un article publicat el proppassat 11 d’octubre a El Salto.
