Celebrar victòries alienes

No és cap misteri l’ús que el Govern espanyol i els corresponents poders fàctics fan de l’esport per promoure la nació espanyola. La recent victòria de la seua selecció de futbol ha provocat un “chorreo” d’espanyolisme que han vist com un antídot contra els moviments separatistes que assetgen –aquesta és la seua sensació- la unitat de la pàtria.  Així, hem vist com els mitjans de comunicació de masses han difós àmpliament les celebracions viscudes arreu de l’Estat, fent especial èmfasi en les del País Basc i les dels Països Catalans; o hem pogut comprovar també com un càntic que els feixistes crearen per contrarestar el clàssic “Oh no, nazis no, nazis no…” s’ha popularitzat en aquestes celebracions, tot emulant aquella frase de José Antonio on assegurava que “ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo”. Sense dubte, l’espanyolisme s’ha desacomplexat a tot arreu i ha perdut el pudor en onejar una bandera, que per constitucional, per haver-la acceptat el PSOE i el PCE, no deixa d’estar tacada de sang d’innocents.

Però no ens enganyem. Ni el futbol, ni el bàsquet, ni tot l’esport del món no fa més espanyols. Els fa “ser” més espanyols, eixir de casa, això sí, però en nombre són els mateixos ara que els que hi havia abans del Mundial de Sud-àfrica. Aquesta visualització, en certa mesura, és positiva perquè ens permet comprendre que l’espanyolisme no és només una agressió exterior, sinó que també forma part de la nostra societat. Això, sens dubte, és fonamental saber-ho per poder-lo combatre. Però també és cert que el desacomplexament de l’espanyolisme és una mostra de la nostra feblesa.

Com a poble no som capaços de fer entendre que la nació que representen els esportistes victoriosos és una nació nascuda de l’ocupació i l’opressió d’altres pobles. No hem pogut exigir a les nostres autoritats que s’abstinguen de contribuir  a uns esdeveniments que transcendeixen allò esportiu i que signifiquen la negació dels nostres drets, començant pel nostre dret a existir. No hem pogut, tampoc, demanar als nostres esportistes que es neguen a col·laborar en aquesta maniobra política.

I és que, sembla ser, no es pot qüestionar la participació d’esportistes catalans en seleccions espanyoles o sota bandera espanyola. Mentre, d’una banda, ens neguen el dret a les seleccions pròpies, de l’altra, no podem demanar el “sacrifici” dels nostres esportistes perquè la seua trajectòria personal, el seu èxit, està per damunt de les reivindicacions polítiques. I molt sovint intentem abstraure el seu orígen de la seua condició i ens autoenganyem quan celebrem el triomf de noséquin català i oblidem que ha estat, en el fons, un triomf esportiu espanyol. Perquè són espanyoles les empreses que els patrocinen, perquè són espanyoles les federacions esportives a les quals pertanyen i, sobretot, perquè tenen vedat qualsevol gest que qüestione la pertinença a la nació espanyola. I això val fins i tot per al Barça, que ni amb Laporta ni menys encara amb l’espanyolíssim Sandro, s’ha pogut desmarcar de d’aquesta corrent.

Mentre molts músics es tanquen portes per cantar en català, mentre molts autors renuncien a vendes per escriure en valencià, mentre molts ciutadans pateixen en l’anonimat l’opció de ser fidels al seu poble, hem d’acceptar que “no es barrege esport i política”? Molts esportistes farien bé de recordar els seus orígens socials i nacionals quan enlairen determinades banderes, o quan roden determinats espots publicitaris. Saben els jugadors de bàsquet catalans que en el seu abecedari no existeix la “ñ”? Ignoren els esportistes catalans quin tipus de comentaris se senten entre el públic que acudeix a veure la selecció espanyola a les pantalles gegants que els ajuntaments posen als seus pobles i ciutats? Si tenen por a posicionar-se, podrien recordar, per exemple, l’any 1936 quan s’organitzaren unes olimpíades populars a Barcelona que no es pogueren realitzar precisament perquè els defensor de la “rojigualda” intentaren un cop d’Estat i provocaren una guerra. O senzillament, podrien recordar els milers de ciutadans que encara no poden expressar-se en normalitat en la seua llengua, o que no poden arribar a final de mes… i que malgrat això, celebren unes victòries que els són alienes.