[L’ACCENT 146]Era una nit especial a Girona. Ho sabíem tots, els centenars que ens vam aplegar a la Mirona de Salt, els col·laboradors del concert, els músics que l’acompanyen. Però evidentment, ho sabia ell millor que ningú. Cesk Freixas va voler celebrar els cinc anys des que va fer el seu primer concert colpejant, amb força, sobra la taula. Va portar la cançó d’autor més política a un espai de grans dimensions que presentava un aspecte envejable i una setmana després d’aquella nit, podem afirmar, sense risc a equivocar-nos, que se’n va sortir.

No era empresa fàcil. Freixas actua un cop al mes a la ciutat de Girona i, per tant, calia quelcom més que un concert quotidià perquè el públic es desplacés fins al polígon industrial on milita la Mirona. Imatge exterior poc glamurosa que contrastava amb el que vam viure a la sala, on en Cesk va repassar els seus dos llarga durades i els petits treballs que ha anat acumulant pel camí.

Visiblement nerviós, Freixas va entonar “A Catalunya, el meu país” abans de presentar-se i donar pas a Feliu Ventura. Tot i que la veu del de Xàtiva no va tenir el so merescut per l’ocasió, era important la seva presència ja que ha estat, segurament el primer referent per a un Cesk que es va animant mentre queien les cançons. “Codi 777”, “La Samarreta”, versió d’Ovidi Montllor o “Una vida, una història” van anar sonant mentre la comunió entre el públic i la figura de Freixas anaven prenent cos.

Constants reflexions polítiques i antirepressives (a en David de Vilafranca o en Jona) queien com ho feien els convidats. Xavi Sarrià d’Obrint Pas i un especialment inspirat Albert Fibla van acompanyar el cantautor tot el gruix del concert abans que entrés una de les llegendes vives de la música catalana, Miquel Gil amb el qui va interpretar “Sageta de foc”, també de l’Ovidi.

Acabats amb la base, calien els bisos. Aquí Cesk es va agradar i ens va agradar amb “Avui serem el món”, un dels temes més celebrats de la nit o “La princesa de la revolta”, del seu primer disc. Era ja, el final abans de marxar i tornar a l’escenari per acabar el concert de la millor manera possible. “Que tinguem sort” va ser el punt i final perfecte a pocs quilometres de Verges, on va néixer l’autor original de la cançó Lluís Llach. Acabat el concert tots érem conscients que s’acabava una etapa per començar-ne una altra. ‘Pel camí que poc a poc escrius per demà’, va deixar escrit per la història en Llach. Estarem a l’espera de quin és aquest camí que vol seguir Cesk Freixas.

Entrevista a Cesk Freixas

“La cançó de protesta ha de ser una eina per a l’esquerra independentista”

Mires enrere aquests cinc anys i cal fer balanç…
El balanç, inevitablement, és molt positiu. Tot aquest temps de voltar pel país i de conèixer un munt de persones ens ha servit per entendre moltes coses, per aprendre i, sobretot, per compartir aquest projecte musical que, en definitiva, no deixa de ser un projecte polític.

Perquè has volgut celebrar precisament aquests 5 anys? Marquen un punt especial al camí?
La veritat és que ens va semblar que era una excusa perfecte per dur a terme un espectacle diferent, i celebrar-ho des d’un punt de vista col·lectiu, convidar un munt d’amics i músics que, de fet, des de fa molts anys hem trepitjat els mateixos espais. La idea d’aquest concert era una espècie de comiat temporal. D’alguna manera, estarem uns mesos sense realitzar actuacions, preparant el tercer treball discogràfic i reformulant la formació de la banda.

Has volgut celebrar aquest concert a Girona. Per què allà sent tu del Penedès?
La opció de fer-ho a Girona responia a diverses qüestions tècniques i d’infraestructura que ens van fer pensar que La Mirona seria un bon lloc on celebrar els cinc anys. La dificultat per aconseguir espais on fer concerts és molt alta, i la sala de Salt ens oferia unes característiques que s’adaptaven a les nostres possibilitats.

Has tingut diverses col·laboracions en aquest concert…
Les col·laboracions formen part de la lògica i la coherència d’aquest projecte. Malauradament, ens hagués agradat moltíssim que hi poguessin ser altres cantautors, com en Pau Alabajos, que no hi va poder ser per diversos motius personals. Amb en Pau, per exemple, compartim una amistat molt especial i, possiblement, sigui amb les persones amb qui comparteixo una mateixa visió del paper i la funció que han de tenir els i les cantautores en la societat i dels moviments d’alliberament.

Sempre has apostat per l’organització i la coordinació entre cantautors. Cap on ha d’anar la cançó d’autor?
Als Països Catalans, s’ha de seguir apostant per aquesta organització de la cançó de protesta, i això passa per la coordinació interna i la visualització externa com a moviment nou que està recuperant l’essència crítica i reivindicativa del gènere musical. Aquesta realitat s’està vivint a molts pocs altres països, sobretot a l’Amèrica del Sud, on s’intueix que recuperar els moviments de la nova cançó internacional és una necessitat, i ha de passar de ser una necessitat espontània per formar part d’una necessitat organitzada. La cançó de protesta ha de ser una eina per a l’esquerra independentista i anticapitalista.

Ja estàs gravant el tercer disc. Què esperes ensenyar que no hagis fet ja?
La veritat és que no ens fem gaires expectatives amb tot això. Volem demostrar que la cançó de protesta té una vigència extrema, i que cal tornar a fer cançons que parlin de nosaltres, del nostre moment històric, i dels problemes que tenim com a classe oprimida i poble que lluita per la seva independència.