Cinélatino 2015 a Tolosa, trobades solidàries
Del 19 al 29 de març a Tolosa del Llenguadoc es fan els 29ens Encontres dels Cinemes d’Amèrica Llatina, trobades sorgides l’any 1989 d’un col·lectiu d’associacions de solidaritat, a aquesta capital occitana amb regust d’exili. Cinélatino 2015 “pren consciència del perill que corren les cinematografies llatinoamericanes” i engega un moviment de “solidaritat cinematogràfica” per fixar-se en uns territoris “castigats per la crisi econòmica però amb experiències polítiques esperançadores per tot el món”. A partir de tals premisses, es posa en marxa un festival crític tant en els seus continguts com en la seva organització, unes trobades horitzontals, obertes, participatives, interdisciplinars, i autogestionades, que proposen un seguit de films i actes entorn els pobles llatinoamericans, que en part s’erigeixen com a resposta cultural enfront la barbàrie. Comunitats cinematogràfiques en un ambient festiu de solidaritat internacionalista, tal vegada una prèvia de la 21a Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya que es fa a Lleida del 10 al 17 d’abril de 2015.
Al cartell d’enguany destaca la presència del cèlebre documentalista xilè Patricio Guzmán, qui presenta a la cerimònia de clausura i entrega de premis “El botón de nácar” (2015), investigació cinematogràfica entorn les relacions amb l’aigua, la memòria i la veu, de cinc pobles de la Patagònia exterminats pels conqueridors i dels desapareguts amb Pinochet. Un altre convidat d’honor és Laurent Cantet, cineasta militant signatari de films molt premiats com “Recursos humans” (2000) o “Entre els murs” (2008), qui presenta amb “Retorn a Ítaca” (2014) una vetllada de retrobada i converses a l’Havana entre quatre amics de joventut i un cinquè exiliat setze anys a l’estat espanyol. A banda de les grans figures mediàtiques, una llarga llista de directors i films darrera un total de 125 llargmetratges i 53 curtmetratges projectats, en competició o panorama, dels quals volem ressenyar quatre llargmetratges, relacionats amb quatre formes d’execució extrajudicial, de crims d’estat.
De la secció Panorama, destacar en primer lloc la retrospectiva dedicada al xilè José Luis Sepúlveda, co-realitzador de diversos films amb Carolina Adriazola, impulsor d’una Escola Popular de Cine horitzontal i gratuïta (www.escuelapopulardecine.cl), i d’un Festival de Cine Social i Antisocial que es desenvolupa a zones marginals de Santiago (www.feciso.cl). El seu darrer film “Crónica de un comité” (2014), que seria en competició si no es dediqués la retrospectiva als seus films i a curtmetratges de l’Escola, recull el treball d’un comitè sorgit arran de l’assassinat a mans d’un policia del jove Manuel de setze anys, en el transcurs d’una manifestació estudiantil el 2011. Familiars, llar, veïns, barri, joves, estudiants, moviments, manifestacions, evangelistes, cures, policies, polítics, mitjans, s’entremesclen en aquesta observació participativa que confronta perseverança i instrumentalització, tragèdia i lucre.
Sí entrava en competició “NN” (Héctor Gálvez, 2014), ficció amb trets documentals sobre el treball d’un grup d’antropòlegs en fosses comunes al Perú, la seva relació amb víctimes, familiars, comunitats i les institucions. Relat de presències i absències, en el temps i la memòria, on el director reprèn un tema recurrent en la seva filmografia, per contar els esforços per posar un rostre a un cos “no name”. Un procés viscut amb rigor en el camp i el laboratori, però amb indiferència al magatzem i el despatx, que tanmateix difereix de forma abismal d’allò a què hom s’ha acostumat en relació a les fosses comunes de l’estat espanyol.
“Retratos de una búsqueda” (Alicia Calderón Torres, 2014) segueix tres mares a la recerca dels seus fills desapareguts en la guerra contra el narcotràfic a Mèxic. Manifestacions, marxes, vagues de fam, acampades, visites periòdiques al dipòsit de cadàvers, investigacions per compte propi, confecció de fotocòpies, entrevistes amb presos, interpel·lacions al president, trobades al congrés estatunidenc… Desaparicions a ple dia al centre de la ciutat, sense que ningú hagi vist ni sentit res, com a danys col·laterals d’un entramat sorgit del tràfic de drogues, armes i persones. Un conflicte a gran escala que es desenvolupa amb total normalitat i impunitat, amb implicació a diversos nivells de corrupteles, màfies i crims d’estat. El film parla de més de 22.000 desapareguts des de 2006.
Finalment, “Los años de Fierro” (Santiago Esteinou, 2014) és la història d’un mexicà que duu trenta-set anys al corredor de la mort, condemnat per l’assassinat d’un taxista a Texas. Entrevistes i repàs dels fets per denunciar un sistema judicial i carcerari basat en una sentència dictada sense proves materials, a partir del testimoni d’un delator amb immunitat garantida, i una confessió arrencada sota tortura mentre la mare i el germà es troben detinguts a Mèxic. L’agent responsable de l’arrest que parla de vulnerar lleis per perseguir petits delinqüents qualificats de rates i viciosos, advocats que després de múltiples recursos veuen com un pronunciament favorable del TPI també
ignorat, el recolzament incondicional de la mare fins la seva mort després d’una llarga malaltia, l’afecte del germà sense sostre que espera el retorn del carnal inseparable en l’adolescència, la filla i l’ex-dona que gairebé han perdut el contacte, les trobades al locutori amb César… fotografies que reflecteixen la seva depressió i demència en èpoques de profunda desesperació, descripcions acurades de la seva reclusió en alta seguretat i de la cel·la on passa 22 hores al dia despullat i incomunicat, referències a les més de deu ocasions en què s’ha posat data a la seva execució, a l’estupor quan en algun trajecte dins el recinte penitenciari aconsegueix mirar uns metres més enllà.
