Del 26 de novembre al 10 de desembre la 12a edició del Festival de Cinema i Drets Humans ha tingut com a seu principal una de les sales més compromeses de Barcelona, els cinemes Girona. Amb pocs recursos i molta empenta, una gran feina voluntària de subtitulació, i com a consigna omplir la ciutat de drets, s’hi han presentat més de 140 pel·lícules, la majoria inèdites. S’ha comptat amb la presència de 40 realitzadors, taules rodones i debats, videoconferències, i altres activitats artístiques i transdisciplinars. Durant els dies del festival, s’han organitzat a més activitats a París i Nova York, així com projeccions amb presentació i debat a cinc centres penitenciaris catalans.
Avui com ahir, una part de la humanitat sotmet, explota, esclavitza, saqueja i assassina una altra. Malgrat les successives definicions, classificacions, declaracions universals, tractats internacionals, i tres generacions de drets inherents i inalienables, la veritable condició humana i el dret a una vida digna romanen arreu una utopia. En una època farcida de relativismes i postmodernitat, on els debats entorn la veritat es troben sovint sotmesos a tota mena de falsejaments i maquillatges, la defensa d’aquests valors esdevé cada cop més una qüestió d’aparença i retòrica, més que de consciència i aplicació. El ple respecte a la vida i els drets humans, en tant que base ètica i moral de les societats contemporànies, és sistemàticament i públicament menystingut. I son precisament els estats i organismes internacionals encarregats de vetllar pel compliment de la norma, aquells que primerament i reiterada la ometen quan no la vulneren obertament. Davant tal cúmul de dificultats obviades, de necessitats desateses, el cinema ha de contribuir a recordar que tots i cadascun dels éssers humans mereix ser tractat amb igual dignitat i respecte, fins i tot aquells qui viuen al marge o contra el sistema i l’estat vigents. Éssers i comunitats humanes, individus i pobles vius, subjectes individuals i col·lectius de drets, es troben ací i ara immersos en incomptables lluites de resistència producte de les relacions de poder d’un mon desigual. Un treball col·lectiu de base, que passa per la confrontació amb elits que en algun moment no han vetllat suficientment o directament han vulnerat algun o pràcticament tots els seus drets humans, amb el conseqüent i ineludible xoc entre percepcions i cosmovisions. Heus ací una oportunitat pel cinema, en tant que fenomen col·lectiu de creació i intercanvi amb cert potencial d’eixamplar la crítica i debat públics, de transformar la percepció social.
La finalitat d’un film que defensa drets humans pot ser observar, sensibilitzar, denunciar, testimoniar, recolzar, o difondre, entre altres. Una fórmula usual passa per cercar testimonis, entrevistar-los, contraposar-los a plans dels poderosos, plasmar la dialèctica opressors-oprimits, i les protestes o alternatives que se’n deriven, per exemple. Evidentment la responsabilitat de reaccionar recau sempre en el receptor del film o proposta cultural, que no deixa de ser qui en darrer terme, suposadament i lliure, decideix què fer d’allò percebut, i de retruc de la seva pròpia vida i drets humans. No obstant, si es té en compte la distància constatada entre formular i fer efectius uns drets, que no son quelcom rígid i definitiu sinó més aviat un vaivé fruit de la confrontació de visions i relats, la matriu de canvi real rau tant en un procés d’escolta i visualització d’éssers trepitjats i ignorats, com en un qüestionament crític de les aparences, de la pròpia manera de mirar, oir, copsar. Davant la instrumentalització dels drets humans com a segell de qualitat i vernís democràtic, hi ha un cinema compromès amb el reconeixement i la veracitat, i alhora conscient de les paradoxes i contradiccions que això pot generar: reconstruir a posteriori fets del passat, fer observables ferides invisibles i inaudibles, cercar testimonis de desaparicions, desmentir versions oficials, desautoritzar autoritats, enfrontar-se a la negació i l’esborrament, fer protagonista qui mai ho és…
Serveixin d’exemple Flying of Wind de Hawre Bahjat, treball sublim en fotografia i sonorització sobre les profundes cicatrius del poble kurd. La valentia dels protagonistes de Rompiendo el silencio, qui denuncien a càmera i a cara descoberta l’assassinat de companys i familiars a mans de “pandilleros” salvadorenys. La tasca de documentar les agressions a la terra i les comunitats indígenes i camperoles per part de multinacionals, darrera treballs com El sumak kawsay es sin petroleo, Pacayacu agua con petroleo, i Los últimos Kawahivas; tots tres demostren a més com el respecte als drets humans va estretament lligat al tracte dispensat a altres éssers vius i el planeta, en la línia d’espiritualitat materialista dels Hijos de la tierra de Patxi Uriz. Des de més a prop, però amb major distància, Em deus 3.000 entrepans de Jordi Oriola planteja una bonica metàfora ficcionada per explicar pedagògicament el deute extern i l’abús de poder a partir d’un cas d’assetjament escolar. Gay Healers de Christian Deker proposa un periple autovideogràfic amb narració en off per diferents ens i estaments terapèutics de la societat alemanya que consideren l’homosexualitat un problema de salut. La celebrada i angoixant Listen de Hamy Ramezan ens situa a una comissaria de Copenhague on la traductora traeix el sentit de les paraules de la dona amb burca que hi ha acudit amb el fill per denunciar maltractaments i amenaces de mort.
Menció apart mereix la sessió inaugural del Festival, Ayotzinapa, Crónica de un crimen de Estado, sobre les “normales rurales”, escoles públiques populars i gratuïtes molt vinculades a les comunitats d’on han sorgit gran nombre de lluitadors socials, entre aquests els 43 desapareguts en el marc d’una violenta actuació policial contra una protesta amb segrest d’autobusos. Hi participen testimonis, companys i familiars entrevistats, els assistents a les mobilitzacions, i alguns més dels qui denuncien la guerra contra la droga d’un narco-estat corrupte i criminal que, en passar a tractar un problema de salut pública com un de seguretat nacional, ha esdevingut corresponsable d’unes 130.000 morts i 25.000 desaparicions. Per complementar el film, al sostre del vestíbul dels cinemes Girona, l’exposició «Los papalotes. Cometas por los 43» de Francisco Toledo, 43 estels voladors amb els rostres de 43 desapareguts per convidar a buscar-ne el rastre a la terra com al cel.
La sessió dedicada al Festival Internacional de Cine i Vídeo Alternatiu i Comunitari Ojo al Sancocho, de Ciudad Bolívar, població als afores de Bogotà, presenta una comunitat que vol combatre les periòdiques operacions de “limpieza social” de “pelaos”, amb nombrosos assassinats i víctimes. Entre les darreres, algú explica a càmera que no deixen de menjar, dormir, i pensar, com la resta de gent, però en condicions diferents; algú altre afirma servir-se de la cultura i l’art de carrer per lluitar contra la mercantilització i despolitització de l’espai públic.
El documental 23:30 desvetlla el veritable esperit de les batudes, les expulsions i en especial la custòdia als CIE’s. La taula rodona bascula de l’apartheid subjacent a un estat policial de democràcia i drets humans d’aparador, als processos d’enfortiment d’identitats col·lectives i consciència racial d’afrodescendents colombians, passant pel singular relat vivencial d’un representant del sindicat de manters, qui en resposta a les repetides expulsions ha dut fins a tres vegades una pastera amb una quarantena de persones, autoorganitzades, a fer la travessa de Mauritània a Tenerife.
L’oportú debat amb Ester Quintana, ara que arrenca el judici als mossos, i el documental A tu què et sembla?, estrenat en aquesta mateixa sala a començaments de setembre, fan valer el dret a la dissidència, la revolta, la protesta, la llibertat d’expressió, la vaga.
La sessió Els drets humans en una Catalunya independent comença amb la projecció del curtmetratge del jove novaiorquès Daniel Cohen, qui prova d’explicar als seus compatriotes els resultats del 27-S, amb imatges de les votacions i entrevistes a representants de les formacions escollides, precedides per la votació i valoració de Teresa Forcades. La taula rodona posterior reuneix quatre senyories amb llargues trajectòries en càrrecs públics, que coincidien en assenyalar la manca de qualitat democràtica i respecte pels drets humans de l’estat, i en apostar per una tabula rassa que permeti demanar la lluna o simplement fer oblidar un passat recent. També a la mesa, una electa novella i anticapitalista insisteix en la importància de crear mecanismes i instruments per garantir drets i sobiranies sota un sistema polític-econòmic que constantment hi atempta en contra.
I en paral·lel a tot això, les projeccions organitzades a les presons, una iniciativa única que fa palesa la constant vulneració de drets que pateixen algunes persones, privades de llibertat, aquí i ara, com a tota mena de presons, centres d’extermini, càstig i mort.
Dijous 10 de desembre, dia dels drets humans, clausura del festival i s’entreguen premis. Dins la secció oficial, els dos treballs recompensats recorden com les vulneracions de drets humans no son cosa de temps i indrets llunyans: La vella memòria del recentment desaparegut Jaime Camino, la del cine. El curtmetratge guanyador, El camí d’un protocol de Carles Seuba, relata els passos d’una societat molt per davant les institucions en la creació d’un banc d’ADN, a una Catalunya capdavantera en desaparicions, dins un estat només superat pel cambotjà en el rànquing mundial de fosses. El millor llargmetratge, Vencidxs, és un treball col·lectiu que igualment constata com lluitar contra els crims del franquisme, per la memòria i la veritat, és de fet defensar els drets humans pertot, en aquest cas via un centenar d’entrevistes que donen lloc a un documental, un llibre i un web. Huicholes: los últimos guardianes del peyote de Hernán Vilchez, sobre la lluita d’aquest poble per defensar la seva terra de la mineria, s’enduu el premi Survival a la defensa dels drets dels pobles indígenes i tribals, gràcies en part a la seva gran qualitat artística. El premi Aministia es concedeix a Camp 72 de Seema Mathur, qui investiga la utilització de les dones com a arma de guerra en el conflicte armat de Libèria. El premi periodisme i drets humans Mirada és per Street wolves, film afganès que narra les agressions a les dones que caminen sense burca pels carrers d’aquell país, que ha costat amenaces de mort i exili al seu director, qui actualment es troba a un CIE a Alemanya demanant asil; dins la mateixa categoria, el premi Veu és per a una emissora de ràdio comunitària colombiana, i el premi Lletres per a l’AIC, agència independent de comunicació que treballa amb palestins i israelians per una pau justa, sense colonització i amb seguretat humana per tothom. Finalment, el premi Drets Humans s’atorga a SomEnergia, la cooperativa de consum d’energia verda amb més de vint mil sòcies que ofereix alternatives a l’actual model energètic.
