«Si no hi ha eleccions abans de les municipals, l’agenda catalana passarà a estar en mans de l’agenda política espanyola», tuitejava la dirigent d’ERC Anna Simó aquest dilluns. «Fem-ho d’una vegada, per favor, ho demano amb esperança, i amb l’angoixa de qui sap que perdre el temps no és bo», declarava un Oriol Junqueras plorós i amb la veu entretallada a Catalunya Ràdio el passat 17 d’octubre. El mateix 28 d’octubre, ERC afirmava en un comunicat que «no donarem suport a uns pressupostos autonòmics».
Totes aquestes afirmacions van quedar en paper mullat després que ahir Artur Mas, amb la seva habilitat per a dominar el relat sobiranista, fes acceptar tant a ERC com a les entitats sobiranistes un pacte que el perpetua mig any més en el poder, prefigura pactes municipals amb ERC i no explicita cap compromís per avançar cap a la independència.
La cursa de CiU per desactivar la ruptura
Des que el setembre de 2012 CiU va decidir dominar l’onada de mobilització popular per la independència, el seu objectiu ha estat desactivar el full de ruta que havia anat sorgint del sobiranisme per imposar el seu de manera subtil. Al seu favor hi tenia el fet que aquest nou sobiranisme havia interioritzat la màxima que «sense Convergència no hi ha independència».
En el seu programa electoral de 2012, Convergència contemplava una consulta sobre el futur polític durant la present legislatura, sense precisar-ne gaire més l’abast, i el més important, un procés de transició nacional fins l’any 2020 per a la creació d’un «estat propi». Una esmena a la totalitat al full de ruta plantejat des de l’ANC i socialitzat àmpliament.
El seu fracàs electoral a les eleccions del 25 de novembre de 2012 van forçar CiU a cercar un pacte amb ERC, que va tornar a posar sobre la taula un full de ruta similar a l’aprovat per l’ANC però amb un interrogant gegant al qual no es corresponia. Què es faria davant la més que previsible impugnació de la consulta per part del Tribunal Constitucional? Molta gesticulació simbòlica i cap acte real de sobirania, és a dir, de desobediència.
El recorregut l’iniciava l’aprovació d’una Declaració de Sobirania que no comprometia a res. La prova de la seva nul·la importància és que quan el Tribunal Constitucional la va suspendre, no va generar cap reacció significativa.
CiU intentava recuperar la iniciativa política amb la proposició al Congrés espanyol per a que autoritzessin el referèndum i amb la convocatòria d’un Pacte Nacional pel Dret a Decidir que aigualia les reivindicacions sobiranistes i donava un paper a Joan Rigol en tot el procés. Paper que posteriorment es va saber que estava usant com a interlocutor de Mas per a explorar un nou pacte d’estat amb PP i PSOE.
El pacte per la data i la pregunta, el desembre de 2013, tornava a demostrar els límits que no estava disposada a traspassar CiU. Res de fer coincidir la consulta amb les eleccions europees, fet que hagués pogut generar una situació molt idònia per a la desobediència. I una pregunta-arbre que demostrava definitivament que «estat propi» no era un eufemisme d’independència, sinó de nou pacte amb l’estat espanyol. L’això o res tornava a funcionar i les entitats sobiranistes i els partits polítics -inclosa la CUP-, decidien rebaixar les seves condicions i acceptar-ho.
La jugada del 9N
Amb l’apropament a la data del 9N i les posicions enrocades a Madrid, Mas planteja els seus límits en privat tant als poders econòmics com a Oriol Junqueras. En una reunió a Barcelona amb representants de la Trilateral el 15 de juliol de 2014, Mas els garanteix que en cap moment iniciarà el camí de la desobediència i de la ruptura. És a dir, que no aplicarà la sobirania que va aprovar el parlament el gener de 2013 per a garantir el desplegament de la llei de consultes. Pocs dies després, el 7 d’agost, Mas oferirà a Junqueras la substitució del 9N per unes eleccions ordinàries amb una llista conjunta entre CiU i ERC.
L’aprovació de la llei de consultes el 27 de setembre va venir acompanyada de la signatura del decret de convocatòria el 4 d’octubre. Un decret i una llei suspesos el 6 d’octubre pel Tribunal Constitucional. Artur Mas no trigà ni mig dia a acatar la suspensió i ordenar fins i tot retirar els anuncis televisius. Les mobilitzacions de protesta impulsades per l’ANC el 7 d’octubre no van tenir com a objectiu pressionar el govern per a exigir desobediència sinó presentar una campanya neutra de mobilització a favor del referèndum. Les mobilitzacions impulsades per l’esquerra independentista no van aconseguir arrossegar sectors socials que transcendissin la seva base militant.
Amb l’acatament de la sentència del TC, Mas situa tots els actors favorables al referèndum davant la disjuntiva d’acceptar la seva proposta alternativa o assumir les conseqüències del fracàs. L’alternativa de Mas era una consulta simbòlica, amb participació popular en l’organització, i amb un desplegament territorial feble. La desactivació del caràcter políticament vinculant de la consulta i de la seva càrrega rupturista va situar el 9N més a prop de ser la quarta gran mobilització sobiranista que no pas d’un instrument de participació democràtica amb efecte.
ERC s’enroca en una posició de rebuig al pla de Mas, però sense atrevir-se a trencar definitivament. De motius n’hi sobren, degut a l’incompliment del pacte signat dos anys abans i a la reunió entre Mas i Junqueras de l’agost. Una hàbil maniobra de la CUP desencalla la situació. El govern autonòmic organitzarà el 9N i la resta hi donaran suport des de fora. La CUP i l’esquerra independentista volen explorar les opcions de ruptura que pot plantejar el 9N. Una esperança que després no s’acabarà materialitzant.
El resultat del 9N fou un èxit de participació popular però de seguida mostrà unes clares limitacions i una capitalització de l’èxit per part de CiU. L’acció en sí no atorgava cap mandat democràtic que obligués CiU a emprendre cap passa en cap direcció. El full de ruta socialitzat per l’ANC havia quedat superat amb la celebració del referèndum i la legitimació que el 9N va suposar per CiU van convèncer Artur Mas a dibuixar un nou full de ruta.
La batalla per escriure el nou full de ruta
Més enllà de la llista unitària per a evitar perdre les eleccions davant ERC, el més cridaner de la proposta de nou full de ruta que va esbossar Artur Mas en la seva conferència del 25 de novembre era que reconduïa el procés cap a escenaris de pacte. Ni declaració unilateral d’independència després de les eleccions ni acció política sobirana, és a dir, desobedient. Es dibuixava un procés de «preparació d’estructures d’estat» i negociació amb la comunitat internacional. És a dir, la intervenció de tercers per a forçar l’estat espanyol a pactar un nou escenari que després pogués ser referendat pel poble. Un procés que Mas xifrava en 18 mesos i en el qual l’esquerra i el centre-esquerre quedaven subsumits o substituïts per la llista única del president.
El que era un clar viratge cap al retorn a l’esquema pactista de CiU i una via lliure a la reconfiguració del centre-dreta nacionalista per a continuar exercint l’hegemonia, no va ser acceptat per ERC, almenys fins ahir.
El paper de les entitats sobiranistes
El 19 d’octubre de 2014, davant d’una plaça de Catalunya plena de gom a gom, Carme Forcadell va afirmar: «President, convoqui eleccions. Volem votar en els pròxims tres mesos. President, volem començar la primavera del 2015 amb un nou parlament constituït. Si ho fa, tindrà el nostre suport i convertirem el 9-N en una mobilització massiva, com hem fet els últims Onzes de Setembre».
Aquesta exigència es va diluir en els dies posteriors al 9N, i davant la proposta de Mas, la direcció de l’ANC va protagonitzar una polèmica interna en interpretar de manera esbiaixada a favor de CiU
L’ANC en els darrers tres mesos s’ha mostrat com una organització supeditada als interessos de CiU. A això cal sumar-li la presència d’Òmnium, molt més propera a l’entorn governamental, qui des de la primavera de 2013 coorganitza totes les mobilitzacions del sobiranisme. A la pràctica, la seva acció ha servit sobretot per a pressionar ERC i forçar-la a acceptar el marc dissenyat per CiU.
Aquest paper subordinat al govern de CiU el completa l’Associació de Municipis per la Independència. Presidida per Vila d’Abadal, l’entorn convergent hi és absolutament hegemònic. Una hegemonia que es plasma, per exemple, en una actitud encara més reàcia a la desobediència que la que manté el propi govern autonòmic. L’exemple més paradoxal fou quan, després que el 4 d’octubre més de 800 alcaldes donessin suport al referèndum en una trobada al Palau de la Generalitat, menys d’una setmana després només uns 250 responguessin a la petició del propi Departament de Governació sobre quins ajuntaments estaven disposats a deixar locals per al 9N malgrat la prohibició del TC.
El nou acord
Ahir Artur Mas va tornar a demostrar que com a supervivent polític no el guanya ningú. El president que va pactar la retallada de l’estatut de 2006 amb Zapatero un dissabte a la nit a la Moncloa, aconseguia pactar un nou full de ruta amb les entitats sobiranistes i amb ERC que desdibuixava qualsevol camí clar cap a la independència. Un pacte que, de retruc, donava oxigen a Convergència i quasi un any més de recorregut a l’actual govern.
El pacte inclou també l’aprovació dels pressupostos per a 2015 per part d’ERC. Junqueras, en una pirueta, tornava a la retòrica de culpar Madrid de la impossibilitat de fer uns pressupostos socials. Després de 5 anys de govern, Mas haurà completat un lustre d’una de les polítiques més antisocials d’Europa. Ho haurà completat amb pactes amb formacions tan distants com el PP i ERC. I haurà tingut l’honor de ser dels pocs, sinó l’únic, president que ha estat reescollit en plena crisi econòmica.
El pacte reprèn l’objectiu de les estructures d’estat. Tot i que ni Mas ni Junqueras van entrar al detall, sí que van mostrar alguns exemples. El més recurrent, la hisenda pròpia, forma part dels incompliments més flagrants del Pacte de la Llibertat subscrit el 2012. Amb les competències traspassades i un poder polític pràcticament omnipresent a diputacions, consells comarcals i ajuntaments, la hisenda pròpia continua essent un projecte irrealitzat.
Mas també va assenyalar altres elements, com la recurrent llei electoral, pendent de desplegar des de 1980. Va parlar també de mesures contra la pobresa i de la no aplicació de la llei Wert. Pel que fa a les mesures contra la pobresa, aquestes no han tingut una tramitació parlamentària de consens en els darrers dos anys. El decret contra la pobresa energètica, revaloritzat per la suspensió del TC, afavoria només unes desenes de persones a tot Catalunya i va rebre el vot en contra de la CUP i d’ICV-EUiA. Les mesures per a la no aplicació de la llei Wert ja fa temps que les estudien diverses comunitats autònomes, inclosa la de Catalunya però també fins i tot alguna governada pel PP. Es tracta de, mitjançant decrets, deixar sense efecte els aspectes més conflictius de la nova llei.
A més, Mas va afirmar que s’havia pactat l’establiment de pactes postelectorals a nivell municipal. Una maniobra que dóna oxigen a una CiU en hores baixes electoralment parlant i que a la pràctica aboca els votants d’ERC a acceptar que el seu vot pot sumar amb CiU a les institucions municipals i supramunicipals.
La contrapartida a tot això és un acord per a unes eleccions el 27 de setembre, a les quals ERC podrà concórrer en una llista separada, i la promesa de traçar un full de ruta encara absolutament indefinit sobre què fer després de les eleccions. Com el desembre de 2012, ERC torna a donar un xec en blanc a CiU per a desplegar un full de ruta. Amb la característica, aquest cop, que el full de ruta no inclou cap element tangible com ho era la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Tot obert, doncs, per veure com Artur Mas, amb una ERC supeditada per segona vegada, imbrica el procés català amb l’agenda política espanyola amb la voluntat d’extreure’n un pacte que eviti la via rupturista. Només un sotrac rupturista al carrer i a les urnes pot fer descarrilar el tren de la transició nacional.
