Dècades de violència, de guerra i de terrorisme d’Estat contra el moviment popular
Les recents notícies que ens han arribat –principalment per les xarxes socials, davant del silenci mediàtic dels grans mitjans de comunicació– han posat en evidència un fet incontestable: a Colòmbia hi ha un règim despòtic i tirà que està massacrant la pròpia població. Tanmateix, la realitat punyent és que les massacres a Colòmbia no són fets aïllats relacionats amb les protestes d’aquests dies contra una reforma tributària en clau neoliberal, sinó que des de fa anys existeix terrorisme d’Estat i una greu crisi social, política i econòmica que s’ha agreujat amb la pandèmia.
A finals del 2016, després de dècades de guerra i d’un conflicte armat que ha estat la pitjor crisi humanitària de l’hemisferi occidental, amb 260.000 morts, 85.000 desapareguts i 7 milions de desplaçats per la violència, el país signava un Acord entre la guerrilla de les FARC-EP i el govern de Colòmbia. Malauradament, el govern de Duque ha esmicolat aquest acord, i des de la signatura han estat assassinats mil dos-cents líders socials, a més de dos-cents setanta excombatents de les FARC-EP. Tan sols durant aquest any 2021 i fins a la data de l’inici de la vaga general del passat 28 d’abril, hi havien estat assassinades cent trenta-dues persones amb trenta-cinc massacres, cinquanta-set líders socials i vint-i-dos excombatents de les FARC-EP.
Un autèntic genocidi del moviment popular que, tristament, colpeja en les entranyes de la memòria col·lectiva d’aquell altre genocidi que hi va haver durant els anys 80 i 90, on fins a quatre mil membres del partit d’esquerres Unión Patriótica foren assassinats pel terrorisme d’estat. I mentre els mitjans de desinformació venen la distorsió d’un conflicte –i barregen conceptes buits com narcotràfic, terrorisme i pandèmia–, la realitat és una altra. A Colòmbia, com a molts altres indrets del món i de la pàtria gran llatinoamericana, la naturalesa del greu conflicte que es viu és d’arrel política i causada per la greu injustícia social. No en va, Colòmbia és el segon país del món més desigual i el primer del planeta on més sindicalistes i defensors de drets socials, laborals i polítics han estat assassinats.
Així, es tracta d’un conflicte que arrenca amb la desigual tinença de la propietat de la terra, ja que, segons les mateixes dades del govern, l’1 % de la població té el 81 % de la terra cultivable, i només el 7 % d’aquesta són de vocació agrícola. La resta pertany al monocultiu i l’extractivisme d’unes multinacionals que, en el terreny, sovint es transformen en elits de terratinents vinculades a l’extrema dreta i al narcotràfic, que conformen la base del Narco-Paramilitarisme. Són l’autèntic amo i senyor del país, especialment de la zona rural i que té en Uribe i en el seu delfí i president actual Duque els màxims exponents i portaveus.
Arriba la pandèmia sanitària
Enmig d’aquest greu context –i de vint-i-un milions de pobres– arriba la pandèmia que aguditza la crisi i malestar en què viu gran part de la població. Però el govern, en comptes de reaccionar amb mesures de protecció social, tira de manual neoliberal, i, davant de la falta de recursos públics, implementa una reforma tributària on, en comptes de gravar a les grans fortunes, fa pagar els plats trencats de la crisi a unes classes populars exhaustes, que es troben en la misèria més absoluta: forta pujada de l’IVA a productes de la cistella bàsica i impostos directes per a la minsa classe mitjana i, molt especialment, per a la castigada classe treballadora. De seguida es reactiven les protestes i mobilitzacions, que s’havien iniciat amb la darrera vaga general de novembre del 2019 i que havien quedat ajornades arran de la pandèmia. Les protestes són massives, i, aquest cop, el Paro Nacional –vaga general– es convoca de forma indefinida. Ni l’alerta sanitària ni el toc de queda aturen unes mobilitzacions que, cada dia que passa, guanyen suport en el camp popular. A la ciutat de Cali, un policia assassina un manifestant desarmat, tot disparant-lo directament al cap. L’endemà, Uribe justifica i defensa l’assassinat i anima els policies a disparar a matar els manifestants, tot acusant els que protesten de ser terroristes urbans de la guerrilla de l’ELN o de la dissidència de les FARC. A partir d’aquí, amb unes forces armades i policials amb comandaments posats pel mateix Uribe, hi ha barra lliure de policia i exèrcit per a disparar a matar manifestants. Són ordres directes per assassinar la dissidència política de l’home que, des de l’ombra, governa el país amb mà de ferro. És la banalització del terror i la implementació del terrorisme d’Estat a gran escala. I és que Uribe és el mateix home que va legalitzar el paramilitarisme a molts indrets del país: un autèntic criminal de guerra, que, segons la Justícia Especial per a la Pau (JEP), fou el president d’un govern (2002-2010) responsable d’assassinar fins a 6.402 joves, principalment de barris populars, que eren enganyats amb falses promeses de feina, portats a zones rurals en disputa amb la guerrilla i, un cop allà, assassinats tot fent-los passar com a guerrillers.
Durant aquests darrers dies, mentre el Paro Nacional es fa cada cop més fort, Uribe i sectors del seu partit d’extrema dreta no s’aturen en demanar per terra, mar i aire l’anomenat «Estado de Conmoción Interior»: un eufemisme d’un possible Estat de setge, sense garanties legals, com la dictadura reglamentada que Uribe ja va practicar durant el seu mandat amb una política de terra cremada contra l’esquerra i els moviments socials. Un «autocop» perquè l’uribisme amb mà de ferro controli l’esclat social i, fins i tot, impossibiliti unes eleccions a la presidència del país en els mesos vinents, on totes les enquestes donen com a guanyador el candidat de l’esquerra moderada Gustavo Petro.
Després d’uns dies vacil·lant i veient la forta contestació al carrer, Duque retira la Reforma Tributària. Tanmateix, el moviment popular es reafirma i l’aliança de sindicats, d’estudiants, de professors, de treballadors, de transportistes i del moviment indígena i camperol decideix mantenir la protesta. Amb sectors populars apostant per a, fins i tot, fer caure el govern narco-paramilitar de Duque i una majoria social que reivindica noves demandes socials urgents. Perquè, com diria el nostre Ovidi, ja no ens alimenten motlles sinó que volem el pa sencer; volen la retirada del projecte 010 sobre la reforma sanitària (una privatització encoberta del que queda del sistema sanitari públic), volen la desmilitarització de les ciutats, la reforma de la policia i la dissolució del criminal ESMAD, el compliment dels acords de pau, el respecte de la vida dels i les líders socials i defensores de drets humans, etc., en definitiva volen viure amb una mínima dignitat i sense por a ser assassinats per l’estat.
Mentrestant, malgrat que el govern mobilitza el gruix dels seus sicaris de l’ESMAD, de l’exèrcit i els paramilitars per a seguir practicant el terrorisme d’estat, el Comitè Nacional de Vaga segueix cridant a la mobilització i el poble es manté al carrer i a les places. Ho fa, especialment, un jovent viu i combatiu, que ja ha perdut la por perquè no té res a perdre i segueix dempeus lluitant per un futur i una terra lliure.
Solidaritat internacionalista: des dels Països Catalans a Colòmbia
Des que va començar el Paro Nacional el passat 28 d’abril fins al 10 de maig, hi ha hagut cinquanta-dues persones assassinades per agents estatals, quinze dones víctimes de violència sexual per forces policials, 435 persones desaparegudes, 489 persones ferides –amb trenta-tres lesions oculars, quaranta-vuit per arma de foc i seixanta-nou persones reconegudes com a defensores de drets humans agredides–, amb 1.365 detingudes, de les quals set-centes nou han denunciat tortura, agressions i/o violència policial.
Però Colòmbia no és Veneçuela ni tampoc Cuba o la Bolívia d’Evo, per tant, no interessa als grans mitjans de comunicació, perquè no hi ha un govern popular a criminalitzar, sinó que hi ha un govern favorable als interessos del gran capital. I és que Colòmbia, com deia l’estimat sociòleg i escriptor Alfredo Molano, és l’Israel d’Amèrica Llatina. No en va, després d’Israel i Egipte, és el país del món que més ajuda militar rep dels Estats Units. Per això, amb fins a set bases militars nord-americanes, Colòmbia és l’Estat policia dels EUA, que, com l’Hondures dels anys 80 contra la Nicaragua Sandinista, fa de dic de contenció de la Revolució Bolivariana, a més de fer de plataforma llançadora dels múltiples intents de cop d’estat i de desestabilització de Veneçuela. Perquè, amb una frontera de 2.000 km plena de paramilitars, la Colòmbia d’Uribe practica el terrorisme i el sabotatge constant contra el país de Chávez, tot seguint les ordres de l’intervencionisme imperialista nord-americà-europeu.
Per això, enfront del boicot mediàtic de les grans agències de notícies lligades al capital i a l’imperialisme, cal entrellaçar la solidaritat internacionalista dels pobles com a expressió màxima de la seva tendresa. Perquè aquest és i ha de ser el deure i l’obligació de tot revolucionari, però també per una altre fet incontestable: la nostra responsabilitat enfront de la barbàrie. I és que, a Colòmbia, les multinacionals de l’Estat espanyol –amb algunes d’importants de matriu catalana i basca– són, en bona part, les responsables de moltes de les vulneracions de drets humans i, fins i tot, de la formació i finançament d’exèrcits privats i de grups paramilitars d’extrema dreta per a salvaguardar els lucratius negocis extractivistes i apuntalar l’uribisme com a garant dels seus privilegis.
Casos com els de Gas Natural Fenosa, Repsol YPF i Endesa, entre altres, són multinacionals que han estat acusades, per diferents organitzacions internacionals de drets humans, d’estar vinculades amb la creació i finançament de grups paramilitars i batallons de l’exèrcit colombià, que han provocat l’assassinat de sindicalistes, de líders socials, d’indígenes i camperols que lluiten per la defensa de la vida i del territori a Colòmbia.
En aquesta línia, cal recordar un greu exemple d’una empresa catalana vinculada a la violència i la violació sistemàtica de drets humans i que, a diferència de les anteriors, la criminal actuació ha quedat corroborada, fins i tot, per diputades del Parlament de Catalunya. És el cas de la multinacional TCBuen, el soci majoritari de la qual és l’empresa catalana de Transports de Contenidors de Barcelona (TCB): una empresa trituradora de drets socials i polítics, com va documentar l’informe elaborat per una delegació de diferents membres d’ONG, amb participació de la CUP –la coordinada per la Taula Catalana de Drets Humans a Colòmbia–, que va visitar el país durant el 2016.
La mateixa Gabriela Serra, membre de la delegació catalana i diputada de la CUP, després de visitar la ciutat portuària de Buenaventura (principal port del pacífic colombià i seu de les grans inversions de la multinacional catalana), afirmava que «vam constatar un nivell d’obscenitat que és el resultat de les polítiques neoliberals» i que «a les comunitats locals se’ls hi ha negat el manteniment del seu estil de vida per culpa dels macroprojectes».
Uns macroprojectes que provoquen que les comunitats ancestrals ja no puguin viure de la pesca, que fomenten i consoliden la violència paramilitar i dels organismes estatals, perquè, entre altres coses, el nou gran port projectat es consolida com el punt de sortida de gran part de la cocaïna processada del país. A més, l’expansió del port i la creació d’una gran zona franca per l’empresa TCBuen provoca l’expulsió de les comunitats negres que ancestralment han habitat el territori de forma sostenible.
«La violencia de los grupos armados no es un fin, es un medio para los macroproyectos de las multinacionales, por eso somos víctimas del desarrollo», afirmava una líder social de Buenaventura. Per tot això, cal denunciar la relació directa d’unes multinacionals espanyoles i catalanes amb la repressió i la guerra que es viu a Colòmbia. Cal denunciar-les públicament i fer boicot als seus productes i, fins i tot, practicar la mobilització i l’acció directa contra les seus centrals, que estan tacades de sang per la actuació a Colòmbia.
Però no només cal denunciar el paper de les nostres multinacionals, sinó també la relació de convenis d’ajut miliar entre l’Estat espanyol i el país llatinoamericà, ja que, segons destacava el Ministeri de Defensa de Colòmbia en la memòria d’activitats del 2017/2018, «Espanya és un dels principals socis estratègics de Colòmbia a Europa, i un actor clau per enfortir la projecció de les Forces Militars en escenaris internacionals».
Després dels EUA, l’Estat espanyol és un dels principals venedors d’armament i valedors de l’exèrcit colombià en esferes internacionals. De fet, des del 2003, just després d’accedir Uribe a la presidència colombiana –i de la mà d’Aznar per la part espanyola–, es va establir un gran Protocol de Cooperació en Defensa, subscrit entre els ministeris de Defensa de Colòmbia i d’Espanya, amb l’objectiu de desenvolupar un diàleg tècnic en defensa i l’aprovació d’un pla d’acció anual de suport, de col·laboració i de venda d’armes, que ha comportat una venda constant d’armament per empreses espanyoles al govern repressor de Colòmbia, valorat en desenes de milions d’euros en els últims anys. Un protocol de cooperació militar que s’ha enfortit els darrers anys, que s’ha sostingut perfectament durant els governs del PSOE i que segueix amb el govern de Sánchez, que recordem compta amb el suport d’Unides Podemos i d’ERC. Dintre d’aquesta col·laboració i venda d’armament, cal destacar la venda de material antidisturbis per part de l’empresa espanyola Vimad Global Services a la policia criminal de l’ESMAD (Escuadrón Móbil Antidisturbios) acusada d’assassinar la majoria de manifestants dels últims dies.
Per això, cal denunciar enèrgicament com, amb els nostres impostos, el govern de l’Estat estableix una important cooperació militar i policial amb el govern de Colòmbia, tot col·laborant amb la repressió i el terrorisme d’Estat, i, en aquest sentit, cal treballar per la creació d’una campanya a l’estil BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) amb l’objectiu que el govern narco-paramilitar colombià senti la pressió internacional contra les polítiques d’extermini contra la pròpia població.
Recordem que Espanya és qui, com a antic poder colonial i exmetròpoli, dictamina sovint la política de la Unió Europea cap al país llatinoamericà i, per tant, és una bona plataforma mediàtica per a pressionar des dels moviments socials i des dels parlaments autonòmics i l’estatal, així com en tots els altres fronts, perquè s’hi respecten els diferents convenis internacionals de Drets Humans.
I finalment, cal, aquí a casa nostra, trencar amb un Estat espanyol i amb un règim del 78 que, conjuntament amb les estructures criminals imperialistes d’una Unió Europea associada a l’OTAN, a la guerra i al gran capital, afavoreixen i provoquen governs com el dels criminals Uribe-Duque. Per això cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, i lluitar aquí per transformar aquesta realitat, tot aconseguint un canvi de règim en clau de sobirania popular, per a construir uns Països Catalans independents, socialistes i feministes, que se situï fora de les estructures de dominació d’un Estat espanyol i una Unió Europea colonials i intervencionistes respecte la germana terra americana, per a establir, per primera vegada des de la vella Europa, una relació fraternal i solidària amb Colòmbia i la resta de pobles de la pàtria gran d’Abya Ayala.
*Robert Morral és militant d’ÍTACA, Organització Internacionalista dels Països Catalans.
