El resultat de la política econòmica dels últims governs colombians, orientada a l’extractivisme miner i petrolier i als monocultius, ha comportat un detriment accelerat de la capacitat de subsistència de les agricultores que sobreviuen dels cultius alimentaris.
El 19 d’agost de 2013 diverses organitzacions camperoles colombianes van iniciar una vaga nacional agrària que aviat fou recolzada per diferents sectors socials, tan al camp com a les principals ciutats del país.
El rebuig als tractats de lliure comerç, sobretot els firmats recentment amb Estats Units i la Unió Europea, i les normatives nacionals que se n’han derivat, com la polèmica resolució 9.70, s’han situat al centre de les protestes. I és que en els últims anys, la importació de productes subvencionats principalment d’Estats Units i l’obligatorietat d’us i encariment de les llavors certificades i de productes com els fertilitzants, només han aportat beneficis a les grans empreses multinacionals com Monsanto, Dupont o Syngenta, en detriment de la petita i mitjana pagesia colombiana.
La resposta del govern, que en un primer moment va desconèixer la vaga nacional a través de les declaracions públiques del president Juan Manuel Santos, fou enviar l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antiavalots) a reprimir les protestes, i posteriorment ha militaritzat pobles i ciutats com la mateixa Bogotà, amb alguns assassinats i centenars de detencions.
El mitjà de comunicació Contravía, una setmana després de l’inici de la vaga, anotava que es tractava d’unes 300.000 camperoles en vaga i 280.000 transportistes, estudiants i treballadores de la salut que s’hi havien sumat, afirmant que és la vaga més gran que ha vist la Colòmbia sencera des de fa dècades.
I és que el conflicte social i armat que viu Colòmbia té una relació directa amb la política agrària i amb la tinença de la terra, així com amb el model de desenvolupament que s’ha assumit, i aquests últims anys s’ han viscut múltiples mobilitzacions dels sectors cafeters, miners, estudiantil i de diferents comunitats afectades per megaprojectes de les multinacionals.
La lluita per la terra, el conflicte armat i el terrorisme d’estat
“Aquest país no el deixarem als grans agronegocis, a les grans transnacionals, que s’estan apoderant dels terrenys erms nacionals, que s’estan apoderant violentament de la terra de les camperoles”. Aquestes consignes es proclamaven a la mobilització de Bogotà en suport a la vaga nacional agrària, i sintetitzen el quid de la qüestió de la problemàtica al camp colombià.
Actualment el 75% de la població viu a les ciutats. O hi malviu, tenint en compte que Colòmbia s’ha destacat per ser el país més desigual d’Amèrica Llatina, amb 20 milions d’habitants vivint en situació de pobresa i 8 milions en la indigència.
Una situació que en bona part es deu a la guerra de despossessió que s’ha viscut al camp, principal escenari del conflicte armat colombià que ha enfrontat a diferents guerrilles amb una aliança entre els sectors empresarials, militars i paramilitars, des d’on el terrorisme d’Estat ha adoptat models de massacres i assassinats selectius que han portat a que des dels anys ‘80 es comptabilitzin uns 6 milions de desplaçades forçades internes i l’espoli d’uns 7 milions d’hectàrees de terres. De tota aquesta violència n’ha resultat l’anomenada “contrareforma agrària”, on a dia d’avui el 60% de la terra la posseeix el 0,5% de propietàries.
Però tal com ho manifestava un representant de l’agrupació declarada en vaga Dignidad papera, cebollera y lechera de Boyaca, degut a les polítiques governamentals de promoció de l’economia extractiva, avui podem preguntar-nos qui desplaça més camperols, si els actors armats il·legals o el propi Estat colombià.
El model agropecuari del sector empresarial internacional
Seguint la dinàmica dels demés estats de la regió, Colòmbia ha adoptat el model de desenvolupament que s’ha estudiat a les prestigioses universitats liberals estatunidenques i europees, que s’ha dictat des dels organismes internacionals com l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, i que s’ha aplicat des dels diferents governs dictatorials i democràtics. Un desenvolupament que en el sector agrari colombià ha significat la pèrdua de la sobirania alimentària des dels anys ‘90 del passat segle XX.
No hem d’oblidar que Amèrica Llatina històricament s’ha situat com el “pati del darrere” dels Estats Units, i Colòmbia s’ha considerat l’Israel d’Amèrica Llatina, per ser-ne el seu fidel gendarme i vassall, convertint-se en una font barata de recursos naturals, un mercat per inundar amb productes subvencionats i una gran base militar per controlar els estats propers que no segueixin les directrius de l’imperi. Coincidint amb la segona colonització procedent de les multinacionals de la Unió Europea, aquestes també s’han fet un lloc en l’espoli de recursos i l’aprofitament del mercat, i actualment també s’està vivint la penetració d’empreses provinents de noves “potències emergents” com Brasil o Xile.
Segons Héctor Mondragón, consultor de l’ILSA (Instituto Latinoamericano para una Sociedad y un derecho Alternativos), hi ha diferents elements essencials que caracteritzen la situació de l’economia agropecuària del país:
- · Els Tractats de Lliure Comerç, que beneficien les importacions de productes agrícoles subsidiats d’altres països, imposen normes de propietat intel·lectual com la resolució 970 que obliga a comprar llavors certificades per cada collita, i blinden les empreses transnacionals en cas que es modifiquin les regulacions del mateix país.
- · La destrucció de la institucionalitat agropecuària, en detriment de la tecnologia i la indústria pròpia per obtenir els recursos utilitzats en el procés productiu.
- · La financiarització de l’economia, amb el convertiment de la terra en producte d’inversió i especulació.
- · L’extractivisme miner i petrolier, que en la seva intenció de contrarestar el debilitament del sector productiu, està malmetent l’ecosistema rural i convertint-se en una economia colonial.
- · I l’acaparament de terres, a través del qual les grans empreses s’han beneficiat de l’apropiació il·lícita que ara volen legalitzar i que n’encareix el preu, dificultant-ne l’accés a les agricultores.
Les solucions del govern provenen de la porta giratòria ‘empresa-estat’
El president Santos, davant la magnitud de la vaga i les protestes socials, s’ha vist obligat a donar sortides al conflicte, convocant un “Pacto por el Agro y el Desarrollo Rural” que ja ha estat criticat per estar més orientat a la voluntat de l’empresariat agroindustrial que a complaure les reivindicacions dels vaguistes.
I és que els vincles entre el govern de l’Estat i l’estament empresarial colombià són molt directes, adoptant el fenomen de la “porta giratòria” entre els organismes públics i les empreses privades.
Tal és el cas del ministeri d’agricultura i desenvolupament rural, el qual ha tingut un últim any força convuls. El maig de 2013, després de les vagues del sector cafeter, dimitia el ministre Juan Camilo Restrepo, i n’agafava el relleu el fins aleshores president del Banc Agrari, Francisco Estupiñan, apartat del càrrec arran d’aquestes últimes mobilitzacions. La substitució ha recaigut en Rubén Darío, procedent de la gerència d’Indupalma, empresa promotora de negocis i inversions en els cultius de palma africana i cautxú, i involucrada en casos d’assassinats de sindicalistes pel paramilitarisme.
El ministre Darío, el novembre de 2008, sent gerent d’Indupalma, plantejava que tot i que Colòmbia ja era el primer productor de palma africana d’Amèrica Llatina i el cinquè a nivell mundial, no es podia expandir al ritme esperat degut a l’alt cost de la terra i a la seva possessió il·lícita.
A l’abril de 2010, Mariano Berdegue, president per la Regió Andina, Amèrica Central i el Carib de la multinacional agroalimentària Monsanto, declarava que un dels problemes del camp colombià era la precarietat de documentació en la propietat de la terra, que sense una titulació clara, les empreses agrícoles formals no podien entrar i se’ls veia limitada la capacitat d’inversió.
Aquestes declaracions combinen molt bé amb les polítiques de terres que el govern de Santos està implementant amb l’excusa de “resoldre les conseqüències del conflicte armat”. La campanya de titulació de terres pretén posar ordre al camp colombià, després de dècades d’abandó estatal, d’activitat paramilitar, desplaçament forçat i acaparament de terres, moltes de les quals s’han acabat dedicant al cultiu de coca destinada al narcotràfic, que ha configurat una classe terratinent mafiosa molt identificada amb l’anterior govern d’Alvaro Uribe Vélez.
Però la història ens mostra que la burgesia elegant i aristocràtica té les filles bastardes de caire feixista per utilitzar-les en moments determinats. Ara sembla que ha passat el moment, les comunitats agràries han estat desestructurades a sang i foc, la guerrilla no s’ha pogut extirpar del tot a través de la guerra però ja s’està avançant un procés de negociació, i les empreses locals i internacionals necessiten un accés net i legalitzat a les terres.
De buenaventura als “llanos orientales”
El novembre de 2011, l’aleshores ministre d’agricultura Juan Camilo Restrepo, anotava que la regió dels Llanos Orientales era l’última gran frontera agrícola que li quedava al país i que esperava aplicar-hi un model agroindustrial similar al brasiler de “El Cerrado” (centrat en el monocultiu), expressant que l’ideal seria que els mitjans i petits propietaris de terres treballessin conjuntament amb les grans empreses de producció que esperen instal·lar-se a la zona.
El febrer de 2011, la revista Dinero publicava un reportatge que amb el títol “Los nuevos llaneros” exposava que les fortunes de les grans famílies de la oligarquia colombiana (Santo Domingo, Sarmiento, Eder…) estaven invertint centenars de milions de dòlars en comprar terres dels Llanos Orientales, i remarcava que l’estratègia d’Alejandro Santo Domingo es basava en replicar-hi el model brasiler.
En un mateix sentit, el 2012 l’organització GRAIN publicava un informe sobre acaparament de terres a nivell mundial on apareixien empreses com l’estatunidenca Cargill, la israeliana Merhav, la brasilera Monica Semillas, la italitano-espanyola Poligrow o el mateix govern xinès intercedint per les seves empreses, que havien comprat milers d’hectàrees de terres colombianes.
Tan Monica Semillas com Poligrow s’han vist envoltades en casos de denúncies per acumulació irregular de terrenys erms de l’Estat, sent el cas de Poligrow especialment delicat pel fet que la compra de terres de Poligrow destinada al cultiu de palma africana se situa en el municipi de Mapiripan, on el 1997 es produí una de les massacres amb més renom de Colòmbia.
Aquesta carrera inversionista ha provocat que es dispari el preu dels terrenys d’aquesta regió, amb augments del 40% i del 60% anuals, convertint la zona en una àrea òptima per l’especulació i a l’abast únicament de grans grups empresarials.
Paral·lelament, el representant de Monsanto Berdegue, també denunciava la manca d’infraestructures per extraure els productes, exposant que “costa el doble moure un paquet de fertilitzant des de Buenaventura fins a Puerto Gaitan, que portar-lo des de Rússia fins a Colòmbia”.
Buenaventura és la ciutat portuària del pacífic colombià, on durant els últims anys hi ha hagut tot un procés de desplaçament violent per ampliar el port i pel megaprojecte vial que l’ha de connectar amb la zona dels Llanos Orientales, sent-ne Puerto Gaitan un dels seus epicentres.
De la reforma agrària a les zones de reserva camperoles; les negociacions amb la guerrilla
Mentrestant, a l’Havana, Cuba, segueixen les negociacions entre la guerrilla de les FARC-EP i el govern colombià. La guerrilla, nascuda als anys ‘60 com a autodefensa armada de comunitats camperoles, històricament ha defensat una reforma agrària integral en defensa de la pagesia i oposada frontalment als interessos dels latifundistes locals i de les empreses multinacionals. Però en aquestes negociacions ha centrat els esforços en negociar les anomenades “Zones de Reserva Camperoles” (espais que gaudeixen d’una protecció especial per la petita pagesia).
S’ha de tenir en compte que el trencament de les últimes negociacions l’any 2000 va donar lloc a la implementació de l’anomenat “Pla Colòmbia”, una estratègia civil-militar elaborada i finançada des dels Estats Units en sintonia amb les orientacions del lobby petrolier. Des d’aleshores l’exèrcit colombià ha recuperat la iniciativa militar, i amb la compenetració amb el paramilitarisme, a través de massacres i altres variants del terrorisme d’Estat, ha obligat a la guerrilla a replegar-se i passar altre cop de la guerra de posicions a la guerra de guerrilles. Tot i així, la guerrilla ha mantingut un control i influència en àmplies zones del país, dificultant l’activitat de les empreses petrolieres, mineres i agroindustrials. Convertint-se, segons la revista Dinero, en el principal problema per no arribar a la quota òptima d’extracció petroliera, juntament amb la paralització de projectes per pressions de grups mediambientalistes.
Les actuals negociacions, que han rebut el suport del gran capital colombià i del mateix govern estatunidenc, poden obrir les portes del sud del país, on se situen els Llanos Orientales, un territori ric en recursos naturals i minerals fins ara poc explotat degut a la forta implementació guerrillera.
La mobilització popular dóna un nou alè a la lluita agrària
Davant d’aquest panorama, la vaga nacional agrària, precedida per una gran quantitat de mobilitzacions populars, ha obert un nou espai on per primer cop en molt de temps s’han apropat posicions de solidaritat entre els sectors rurals i els sectors urbans a gran escala.
Les mobilitzacions ciutadanes de suport a les reivindicacions camperoles, enriquides amb les pròpies reivindicacions dels sectors populars urbans, sens dubte s’han degut a uns vincles familiars que les polítiques de criminalització i desprestigi llançades des dels mitjans portaveus de l’empresariat no han pogut trencar del tot.
Aquella néta de camperoles que es troba amb una privatització de les universitats que li nega o li’n dificulta l’accés, convertint-la en una peça més del mercat, ha vist les seves àvies que han viscut tota la vida dels cultius de patates, yuca o arròs, tallant els carrers perquè no els queda cap via de subsistència. Ha vist com els hospitals es negaven a atendre les seves mares per no poder pagar-se l’assegurança mèdica. I ha vist com tan la privatització de les universitats, la degradació del camp i la mercantilització de la sanitat eren produïdes per la mateixa política. Una política servent als interessos de les grans empreses locals i multinacionals, executada per un govern que envia la policia i l’exèrcit a reprimir les seves àvies, les seves mares i a ella mateixa.
