Jaume Casals, de 37 anys, és alcalde de Navàs per la Candidatura d’Unitat Popular. En la primera volta que aquesta organització es presentava a les eleccions en aquest municipi, el passat maig de 2011, va aconseguir erigir-se en la segona força més votada, amb 4 regidors. Juntament amb els 3 regidors d’ERC van conformar un equip de govern que va desallotjar CiU del poder i que va dur a Navàs el primer ajuntament d’esquerres des de la República. Com a alcalde de la CUP ha viscut en primera línia la crisi econòmica i l’augment de la mobilització independentista. La seva militància ve de lluny, ja que des de principis dels anys 90 ha militat en organitzacions de l’esquerra independentista. Amb ell hem fet un repàs a la seva tasca del dia a dia i a la situació política i social dels Països Catalans.
Des de l’ajuntament, com vius el dia a dia de la gent amb la crisi econòmica?
La gent cada dia viu pitjor. Alguns d’ells són persones que van creure’s tot el que se’ls deia sobre la bonança perpètua; el sistema els va enganyar i han quedat entrampats. Al nostre poble la fallida de la construcció s’ha notat molt. I davant d’això és molt complicat actuar per a revertir la situació. És trist veure la desesperació de la gent venint a l’ajuntament a demanar feina. Trist per la seva situació personal i també perquè veus que no ha desaparegut encara la mentalitat clientelar en la societat. Nosaltres hem lluitat per a racionalitzar l’economia municipal, malgrat l’enorme endeutament de l’ajuntament amb què ens vam trobar, i estàvem entestats en convocar places de feina públiques que poguessin absorbir part de l’atur. No un “què hi ha de lo meu”, sinó una convocatòria transparent. Doncs bé, ara resulta que una llei de Rajoy no ens permet convocar aquestes places. Les polítiques econòmiques de la Generalitat i el govern espanyol són nefastes per a les classes populars… Actuen com els saquejadors del Titànic.
La Generalitat, quins serveis públics us ha desballestat al vostre municipi?
En ple mes d’agost de l’any passat ens vam assabentar pel diari que ens retallaven la subvenció de l’escola de música, fet que ens obligava a haver d’assumir com a ajuntament la part de diners de la Generalitat. Al cap de dos dies ens vam assabentar que també retallaven la subvenció a l’escola bressol i a les PIRMI. Tot això ho va haver d’assumir l’ajuntament. Tot això amanit per les declaracions del president de la Diputació de Barcelona dient que aquestes despeses eren un luxe que no ens podíem permetre… i que s’havien d’externalitzar! També ens vam assabentar per la premsa que es volia suprimir l’atenció mèdica nocturna i els festius. I quan et plantes per a defensar el sistema sanitari públic i vas a veure els responsables, t’adones perfectament que aquests estan allà posats amb la missió de desmuntar la sanitat per privatitzar-la. Tot allò que la CUP ha denunciat en cartells [en referència a les denúncies contra Boi Ruiz, Josep Prats i Ramon Bagó com a privatitzadors de la sanitat] ho podem corroborar els alcaldes que ens hem hagut d’enfrontar als seus alts càrrecs. Diuen que no hi ha diners per sanitat i que han de retallar perquè no tenen cap altra opció, però n’hi ha que es faran d’or a costa del nostre sistema sanitari.
És possible construir una majoria social cap a l’estat propi, tal com proclama CDC, i alhora estar retallant els drets de la gent que ha de formar part d’aquesta majoria social? En altres paraules, es pot construir un estat propi carregant-se bona part dels serveis socials que hauria de tenir aquest estat?
Sembla obvi que les actuals polítiques socials de CiU van en el sentit contrari del de la construcció d’un estat propi, però aquí és on hi ha la paradoxa. Són uns mestres de girar el discurs i encolomar les culpes a tercers. El discurs que aquestes retallades són inevitables perquè el tripartit va arruïnar la Generalitat i alhora Espanya ens roba ha calat molt en la gent. Tot i que aquí hem sigut pioners en retallades i que les privatitzacions responen a un model econòmic concret, tenen l’habilitat de semblar que és culpa exclusiva de l’estat espanyol i fer d’aquest greuge una fabulosa màquina d’aconseguir vots.
El pacte fiscal és una solució?
Ja hi ha hagut diversos pactes fiscals, i cap d’ells ha solucionat el problema de fons dels Països Catalans. Nosaltres com a ajuntament vam oposar-nos a aprovar la moció que CiU va presentar en molts municipis en defensa del pacte fiscal. La moció es va tombar perquè aquell dia un regidor de CiU no hi era i ERC, que està amb nosaltres a l’equip de govern, va decidir abstenir-se, tot i que les recomanacions d’ERC a nivell nacional eren de votar a favor d’aquestes mocions. Crec que cal trencar, i gestos com aquest ho avalen, amb l’estratègia autonomista. Ara mateix a Catalunya hi ha diverses olles bullint i CiU treballarà perquè de totes en surti el caldo al seu gust. Usaran la mobilització independentista per espantar l’estat espanyol i intentar pactar un acord econòmic més avantatjós però romandre dins Espanya.
Aquesta oposició frontal a l’estratègia de CiU no és contradictòria amb la presència a l’Associació de Municipis per la Independència?
Nosaltres vam decidir incorporar-nos a l’AMI perquè molta gent de Navàs ens demanava que ho féssim i vam valorar que calia donar una oportunitat al projecte. Molt sovint s’intenta projectar interessadament des d’alguns mitjans, sobretot a internet, una imatge de l’esquerra independentista com a moviment molt sectari que no es correspon en absolut amb la realitat. Tot i així, hi ha aspectes en el procés que et fan ser prudents. Per exemple, en la segona reunió de l’AMI es va imposar una resolució a favor del pacte fiscal, ja que CiU hi té majoria absolutíssima. I aleshores penses que què tindrà a veure el pacte fiscal amb la independència, que és la raó de ser de l’associació. Tot i així, tenim clar que si l’AMI fracassa serà perquè CiU l’haurà fet fracassar utilitzant-la per les seves politiqueries; per nosaltres no serà.
Aquí a Navàs teniu una secció local de l’ANC. La vinculació o no de l’esquerra independentista amb l’ANC ha generat un profund debat dins del moviment. Què en penses de tot plegat?
Aquí d’entrada ens hem equivocat com a moviment. És un tema que l’hem debatut poc i malament, i això ha fet que cadascú hagi fet allò que ha cregut convenient i al final ha aflorat aquesta disjuntiva que tenim a nivell intern. Crec que el que cal fer és plantejar-nos seriosament com hem d’afrontar aquest nou escenari i què podem fer amb l’ANC. Debatre-ho i arribar a un acord comú; fer tota aquella feina que encara no hem fet. Jo personalment aposto per a concretar un cert treball al sí de l’ANC, sobretot a nivell local. Tenint clar, però, que la nostra estratègia abraça altres fronts de lluita i que no podem supeditar la nostra estratègia pròpia. Però jo trobo interessant explorar també aquesta experiència.
Pel que fa a la qüestió de la territorialitat dels Països Catalans, aquesta és l’assignatura pendent que ha d’assumir la major part de l’independentisme sociològic de les comarques de l’interior del Principat?
Sí, crec que encara ens falta molta feina a fer aquí. Hi ha una imatge molt simplificada i molt regionalista que no creu en els Països Catalans, i també hi ha alguns independentistes que creuen que això ja està a tocar i proposen marcar unes renúncies també en la territorialitat, creient que això facilitarà el procés. Nosaltres no podem acceptar això de cap manera. La nació és una i hem d’anar tots amb una única estratègia nacional.
