Quan les milícies sionistes, utilitzant armes occidentals avançades, van conquerir la Palestina històrica el 1947-48, van expressar la seva victòria mitjançant la humiliació deliberada dels palestins.
Gran part d’aquesta humiliació es va dirigir a les dones, en particular, sabent com el deshonor de les dones palestines representa, segons la cultura àrab, un sentiment de deshonra per a tota la comunitat.
Aquesta estratègia es manté en ús fins avui.
Quan desenes de dones palestines van ser alliberades després dels intercanvis de presoners entre la Resistència Palestina i Israel, a partir del 24 de novembre, no hi havia gaire marge per amagar els fets.
A diferència de la comunitat palestina de fa 75 anys, aquesta generació actual ja no interioritza la humiliació intencionada d’Israel tant de dones com d’homes, com si fos un acte de deshonor col·lectiu.
Això ha permès que moltes presoneres recentment alliberades parlin obertament, sovint a la televisió en directe, sobre el tipus d’humiliació a què van ser exposades mentre estaven en detenció militar israeliana.
L’exèrcit israelià, però, continua actuant amb la mateixa mentalitat antiga, percebent la humiliació dels palestins com una expressió de domini, poder i supremacia.
Amb els anys, Israel ha perfeccionat la política de la humiliació, una noció que es basa en el poder psicològic d’avergonyir col·lectius sencers per emfatitzar la relació asimètrica entre dos grups de persones: en aquest cas, l’ocupant i l’ocupat.
Precisament per això, en els primers dies de la guerra israeliana a Gaza, Israel va detenir tots els treballadors palestins de la Franja que es trobaven treballant a Israel com a mà d’obra barata, en el moment de l’operació del 7 d’octubre.
La deshumanització que van experimentar a mans dels soldats israelians va demostrar una tendència creixent entre els israelians a degradar els palestins sense cap motiu.
Un dels pitjors episodis documentats va tenir lloc el 12 d’octubre, quan un grup de soldats i colons israelians va agredir tres activistes palestins a Cisjordània. Els diaris israelians Haaretz i The Times of Israel van descriure com els tres van ser agredits, despullats, lligats, fotografiats, torturats i van orinar sobre ells.
Aquelles imatges encara estaven fresques a la ment dels palestins quan van sorgir noves imatges del nord de Gaza.
Les fotografies i vídeos publicats als mitjans israelians mostraven homes despullats, només amb calçotets, col·locats en gran nombre als carrers de Gaza, envoltats de soldats israelians ben equipats i suposadament amenaçadors.
Els homes van ser emmanillats, lligats junts, obligats a agenollar-se i després, finalment, llançats a camions militars per ser portats a un lloc desconegut.
Alguns dels homes finalment van ser alliberats per explicar històries de terror, que sovint tenien finals sagnants.
Però per què Israel fa això?
Al llarg de la seva història, un naixement violent i una existència igualment violenta, Israel ha humiliat a propòsit els palestins com a expressió del seu poder militar desproporcionadament més gran sobre una població desgraciada, confinada i majoritàriament refugiada.
Aquesta tàctica es va aplicar més durant certs períodes de la història en què els palestins se sentien empoderats, com una manera de trencar el seu esperit col·lectiu.
La Primera Intifada, 1987-93, va estar plena d’aquest tipus d’humiliació. Els nens i homes d’entre 15 i 55 anys eren habitualment arrossegats als patis de l’escola, despullats, obligats a agenollar-se durant hores interminables, colpejats i insultats pels soldats israelians amb altaveus.
Aquests insults cobririen tot allò que els palestins estimen: les seves religions, el seu Déu, les seves mares, els seus llocs sants i molt més.
Aleshores, els nens i els homes eren obligats a realitzar determinats actes, per exemple, escopir-se a la cara, cridar certes blasfèmies, donar-se una bufetada entre ells. Aquells que es neguessin serien immediatament dominats, colpejats i arrestats.
Aquests mètodes es continuen aplicant a les presons israelianes, especialment durant les vagues de fam, però també durant els períodes d’interrogatoris. En aquests últims casos, els homes són amenaçats amb la violació de les seves dones o germanes; les dones són amenaçades amb violència sexual.
Aquests episodis sovint es troben amb un desafiament col·lectiu palestí, que alimenta directament la resistència popular palestina.
La imatge del combatent palestí, vestit amb la roba militar, brandant un rifle automàtic, mentre camina amb orgull pels carrers de Nablus, Jenin o Gaza, en si mateixa no serveix per a un propòsit militar real. Tanmateix, és una resposta directa a l’impacte psicològic del tipus d’humiliació infligida a la societat palestina per l’exèrcit d’ocupació israelià.
Però quina és la funció d’una parada militar palestina? Per respondre a aquesta pregunta, hem d’examinar la seqüència de l’esdeveniment.
Quan Israel arresta activistes palestins, intenten crear l’escenari perfecte d’una comunitat humiliada i derrotada: el terror que sent la gent quan comencen les incursions nocturnes, la pallissa a la família dels detinguts, els crits d’insults juntament amb altres ben coreografiades escenes de terror.
Hores més tard, la joventut palestina emergeix als carrers dels seus barris, desfilant amb orgull amb les seves armes, enmig de l’ululació de les dones i la mirada emocionada dels nens. Així és precisament com els palestins responen a la humiliació.
La Resistència armada palestina s’ha enfortit molt en els darrers anys, i Gaza n’és un exemple.
Com que l’exèrcit israelià no aconsegueix reocupar Gaza i sotmetre la seva població, utilitzar la política d’humiliació a escala massiva és simplement impossible.
Al contrari, són els israelians els que sí que se senten humiliats, i no només pel que va passar el 7 d’octubre, sinó per tot el que ha passat des d’aleshores.
Incapaç d’operar lliurement al cor de Gaza, o a Khan Yunis, Rafah o qualsevol altre nucli de població important de la Franja, l’exèrcit israelià es veu obligat a humiliar els palestins en qualsevol petit marge que puguin controlar, Beit Lahia, per exemple.
Frustrats pel seu fracàs militar per complir les seves promeses de sotmetre els habitants de Gaza, els israelians corrents han utilitzat les xarxes socials per burlar-se dels palestins a la seva manera.
Dones israelianes, sovint juntament amb els seus propis fills, es disfressaven de maneres que transmetien una representació racista de dones àrabs plorant pels cossos dels seus fills morts.
Aquest tipus de burla a les xarxes socials sembla haver apel·lat a la imaginació de la societat israeliana, que encara insisteix en el seu sentit de superioritat fins i tot en un moment en què encara estan pagant el preu de la seva pròpia violència i arrogància política.
Aquesta vegada, però, la política d’humiliació d’Israel s’està mostrant ineficaç, perquè la relació entre palestins i israelians està començant a ser alterada fonamentalment.
Hom només s’humilia si interioritza aquesta humiliació com una sensació de vergonya i desempoderament. Però els palestins, aquesta vegada, no experimenten aquests sentiments. Al contrari, el seu continu sumud, i la seva unitat, han generat un sentiment d’orgull col·lectiu sense igual a la història.
*Ramzy Baroud és periodista, autor i editor de The Palestine Chronicle. És autor de sis llibres. El seu darrer llibre, coeditat amb Ilan Pappé, és “‘Our Vision for Liberation: Engaged Palestinian Leaders and Intellectuals Speak Out.”. Entre els seus altres llibres destaquen “My Father was a Freedom Fighter” i “The Last Earth”. El seu lloc web és www.ramzybaroud.net, on es va publicar aquest article el 20 de desembre de 2013. Traducció de l’Accent
