Mentre l’Assemblea Nacional Catalana aprova un full de ruta en la línia de continuar el procés com fins ara, CiU comença a operar el que sembla una marxa enrere que el temps dirà si és una maniobra de distracció o un canvi de rumb. Enmig d’això, la CUP ha decidit gfa una setmana la seva nova estructura organitzativa, on ha refredat algunes de les vies de participació del conjunt de la unitat popular.
Un any després de l’acte fundacional al Palau Sant Jordi, l’ANC ha tornat a celebrar una assemblea nacional, aquesta vegada al pavelló de Fontajau de Girona, per a aprovar un nou full de ruta. De l’antic full de ruta aprovat fa un any no se n’ha seguit la lletra, però sí la intenció.
Tal com explicava Endavant en un llibret publicat a l’octubre, “l’estratègia consisteix en dotar a CiU del control polític del procés”. Aquest s’articulava a través de l’AMI, amb majoria convergent, i preveia un full de ruta amb un paper molt important per part dels ajuntaments. De fet, proposava que en aquesta primavera de 2013 es realitzés una tanda de consultes a nivell municipal, organitzades pels ajuntaments, com a fórmula paralegal de referèndum. CiU havia d’ostentar l’hegemonia política durant molt de temps i, per tant, sense Convergència no hi havia independència.
Les estratègies de l’ANC i de CiU es trobaren el passat estiu, quan Artur Mas va començar a coquetejar seriosament amb la idea d’un procés sobiranista. L’èxit indiscutible i esclatant de la mobilització de l’Onze de Setembre va acabar essent el precipitador que CiU assumís el procés d’autodeterminació com a propi, objectiu que planava en tot el full de ruta de l’ANC. Aquest ha estat el gran èxit de l’ANC.
Entre el passat Onze de Setembre i aquesta assemblea nacional, l’activitat de l’ANC ha seguit dues línies. Hi ha hagut nuclis que han treballat a fons la difusió propagandística dels plantejaments sobiranistes, organitzant xerrades i conferències amb un elevat seguiment, mentre que altres nuclis han apostat per a fer un desplegament intensiu de folclorisme independentista.
Aquests plantejaments sobiranistes, però, no han estat treballats o aprovats en òrgans participatius de l’ANC, sinó en laboratoris d’idees vinculats a la intel·lectualitat liberal i catalanista de les universitats catalanes, sota el paraigües logístic d’Òmnium Cultural. Col·lectiu Wilson, La Fàbrica, El Clauer, els informes del CCN, han fornit d’ideologia una organització d’activistes ansiosos per a l’agitació i la difusió d’idees, però no per al debat polític.
L’ANC s’ha convertit en una màquina propagandística -i amb un bagatge simbòlic important- però sense iniciativa política més enllà d’exercir de braç mobilitzador del sobiranisme oficial, ja subordinat als dos grans partits sobiranistes. Des de la rebuda a Mas a la Plaça de Sant Jaume fins al galdós paper de l’entitat en tot l’afer de la declaració de sobirania, on va ser usada per atacar les posicions de la CUP, que paradoxalment reclamaven, entre altres coses, que la declaració fixés una data de convocatòria del referèndum. Reclamació que ara ha incorporat l’ANC al seu nou full de ruta.
En el nou full de ruta presentat pel Secretariat Nacional de l’ANC fa unes setmanes hi eren ben presents tots aquests elements. L’aposta de l’òrgan dirigent de l’entitat era continuar ocupant aquest paper, segellant l’aliança amb l’estratègia de CiU i ERC, i assumint el paper d’agent mobilitzador. Si bé les aportacions de les bases van radicalitzar un punt el full de ruta, fent èmfasi en la desobediència i introduint matisos al suport al govern, el gruix de la idea continua essent un compromís absolut amb el model de procés plantejat i el lideratge que sobre aquest exerceix el govern autonòmic.
L’estratègia i l’enfocament de l’ANC li han donat uns indubtables bons resultats. Ara, però, sembla que s’obre l’hora de la veritat, en què l’organització haurà de decidir si es limita al seu paper de propagandista del sí o si utilitza les seves capacitats per a enfrontar la ciutadania a un govern que ha començat a donar les primeres senyals de voler canviar el rumb.
Cadena humana l’Onze de Setembre
L’ANC també anuncià la convocatòria de la mobilització d’enguany de l’Onze de Setembre, de forma conjunta amb Òmnium, d’una cadena humana. L’acció està inspirada en l’anomenada Via Bàltica, que el 23 d’agost de 1989 va reunir prop de dos milions de persones per reivindicar la independència de Lituània, Letònia i Estònia.
De moment no han trascendit gaire detalls d’aquesta convocatòria, que es realitza juntament amb Òmnium Cultural. No es coneixen els aspectes tècnics de la convocatòria ni tampoc els polítics. Així doncs, de moment s’està a l’expectativa de conèixer si la mobilització inclourà com a eix bàsic la territorialitat dels Països Catalans i quin en serà el discurs polític. Davant l’escenari polític que s’ha obert els darrers dies, s’obre la oportunitat que la convocatòria de l’Onze de Setembre d’enguany esdevingui un pols popular a un govern en retirada o es mantingui en la línia de les grans mobilitzacions per a reclamar l’atenció internacional
I mentrestant a Palau (de Pedralbes)…
Aquest mateix dissabte, mentre l’ANC feia assemblea a Fontajau, el govern autonòmic celebrava una reunió informal no publicitada per a parlar de la situació actual. El que es va parlar en aquesta reunió ha estat matèria de debat i especulacions, però el cert és que en l’òrbita convergent han començat els senyals del canvi de rumb de l’estratègia convergent.
L’ofec econòmic de la Generalitat és, però, només una part dels motius d’aquest canvi d’estratègia. Si l’inici de l’estratègia de CiU d’abraçar la causa del referèndum prové de la intervenció de facto de la Generalitat des del passat juliol, el que s’intueix serà la marxa enrere prové, a més de l’ofec econòmic, de la fluixera de cames de molts dirigents de la federació per tot l’afer d’espionatge i també per la pressió en contra del procés de l’alta burgesia en bloc.
Que la reunió es filtrés a La Vanguardia -amb Francesc Homs fent de fotoreporter-, i que els corifeus del diari dels Godó estiguin interpretant en tots els fronts la lletra d’aquest canvi de rumb és força indicador dels interessos que s’estan imposant, de forma lenta, al sí de les classes dirigents del Principat.
La resolució del PSC sobre el dret a decidir pactat amb l’estat, si en un primer moment es va vendre com la possibilitat d’integrar aquest partit al consens sobre el dret a decidir, en realitat ha estat una de les peces clau del canvi de rumb. És per això que molts veuen aquesta jugada com un intent de, a mig termini, canviar ERC pel PSC com a soci de governabilitat. Això permetria mantenir la retòrica del dret de decidir però ja clarament allunyada del concepte d’autodeterminació i de la perspectiva independentista.
És en aquesta línia que s’insereix l’abstenció “incrèdula” de la CUP a la resolució del PSC reclamant exercir el dret a decidir de forma pactada amb l’estat. Per la CUP, no tenia lògica després de l’anterior declaració de sobirania, que ja de per sí no concretava res, que ara es pactés una rebaixa. I que la rebaixa suposés iniciar un diàleg amb l’estat que podria allargar eternament el procés. És en aquests moments on, lluny del soroll mediàtic generat pel sobiranisme oficial, la postura de la CUP entorn les declaracions de sobirania va . En la seva proposta, hi ha una frase que potser molts anhelaran que hagués figurat a la declaració que finalment es va aprovar: “el Parlament de Catalunya insta el govern a fer un referèndum d’autodeterminació amb una pregunta explícita sobre la constitució d’un nou estat independent. Aquest referèndum s’ha de celebrar el més aviat possible, en cap cas més enllà del 2014”.
De fet, fonts parlamentàries de la CUP expliquen que ja treballen fa setmanes amb la idea que CiU no convocarà cap referèndum vinculant. De moment, la conjectura és que el que al final s’acabi presentant com a “consulta”, si és que s’acaba presentant, ni sigui vinculant ni vagi encarat directament cap a la independència. Davant d’això, des d’organitzacions de l’esquerra independentista es comença a parlar de mobilitzacions denunciant el frau democràtic si no es compleix el compromís electoral amb la consulta.
En alguns àmbits polítics i socials pròxims a CDC ja ha començat a córrer la idea que el pla B de tot plegat és un pacte fiscal. Evidentment, canviant-li el nom. La frase de l’acord de CiU amb ERC que diu “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga” comença a projectar-se damunt del procés tal com va ser dissenyat per aquests dos partits.
