Rosell i l’Assemblea de Compromissaris del Barça volen enviar Laporta als tribunals “davant l’oposició de 439 socis indulgents amb els desfasaments que va protagonitzar l’anterior president” ( El Periódico de Catalunya, 17 d’octubre). La societat es divideix entre els que són tractats pels mitjans amb escrupulós respecte de la presumpció d’innocència i els que no (els antisistema i altres qualificatius que s’utilitzen per referir-se als anticapitalistes). De l’afirmació d’ El Periódico de Catalunya es deriva que Laporta ha passat a aquesta darrera categoria i sospito que la causa està en la seva aposta política. Les acusacions sobre puros, xampany i jets privats seran certes però aquest rigor no es va aplicar a Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart, que van manipular a plaer les auditories. De Gaspart s’ha dit tot però Núñez ens hauria d’explicar com és que vint anys de superàvits astronòmics anuals van ser dilapidats en quatre dies per un sol president, per inepte que fos, i Sandro Rossell ens hauria de dir per què la seva junta -que era la de Laporta- no va enviar Gaspart als tribunals.
El Facebook de Xavier Sala i Martín diu que Rossell menteix “tot dient que la venda d’un terreny no és efectiva el dia que se signa el contracte de compravenda o que el premi que Mediapro dóna al Barça per les audiències obtingudes durant aquests dos darrers anys no es pot assignar a Laporta” (perfil de Facebook de Xavier Sala i Martín). Val a dir que “respecte a la prima de 13 milions d’euros del contracte renovat amb Mediapro, Deloitte diu que és possible que el Barça només cobri 6,5 milions o res ja que l’empresa es troba en un concurs de creditors” ( El Triangle, 27 de juliol) però Sala i Martín afirma amb fermesa que “els canvis que proposa la nova junta directiva només són canvis en la data en la que s’han de comptabilitzar ingressos i despeses” tot i que Deloitte digui que “la prima de 20 milions generada per la firma del contracte de drets de televisió dels anys 2008 a 2013 cal repartir-la a raó de 4 milions per temporada per la qual cosa no és vàlida l’operació que van fer Sala i Martín i Oliver de comptabilitzar els últims 12 milions en el tancament de l’exercici 2009-10” ( El Triangle, 27 de juliol). Al darrera de tants escrúpols s’hi amaga no tant un “ressentiment personal compulsiu” (Laporta dixit) com “l’interès per atribuir-se beneficis econòmics dels altres” -estalviar-se diners de l’aval de la temporada que ve- i “els compromisos adquirits per Sandro durant la campanya amb la caverna mediàtica espanyolista” (també collita de Laporta). Sala i Martín ha qualificat de “comptabilitat creativa” els números fets per la junta de Rosell i això és rellevant per què té molt a veure amb la credibilitat dels mercats financers en general. Les exigències de la realitat han obligat Sala i Martín a acceptar la crua veritat sobre el lliure mercat que tant l’excita i reconèixer que les auditories són un més dels instruments amb els quals les faccions de la burgesia enganyen el poble i fan la guerra entre elles.
Esperem que aprengui alguna cosa de la mala peça que té al teler per haver apostat per una facció (la burgesia nacionalista) que no té ni força, ni projecte polític, ni representativitat social. Si no en té prou les eleccions autonòmiques li ho demostraran.