[bar group="860×106"]

Comte, pagui’m uns eurets per intoxicar!

Entre els autors que viuen de la hipòcrita croada contra el políticament correcte s’hi compta Quim Monzó. En nom d’aquesta croada “llepen l’aspra mà que ens ha fermat des de tant temps al fang” (Salvador Espriu), que en el cas de Monzó és la del comte de Godó. Monzó és un brillant contista i ens va alegrar alguns vespres ja fa anys al “Persones humanes”. Per això hi ha qui s’ha sorprès de l’article que va escriure el 19 de maig a La Vanguardia sobre l’acampada de Plaça Catalunya. Equivocadament per què la croada contra la correcció política, tot aferrant-se a tics certament ridículs dels autoanomenats progressistes, permet a gent com Monzó jugar a l'”outsider” mentre reprodueix la ideologia dominant.

Així, “la Spanish Revolution no va gaire enlloc. Per començar, perquè, més que no pas una revolució, de moment és una acampada”. El nom de “Spanish revolution” no se sap si és més estúpid per allò de “spanish”, per allò de “revolution” o per l’idioma en que es formula. Per a Monzó aquesta cosa amb nom estúpid “no va gaire enlloc” i és legítim preguntar-se què en sap Monzó de tot plegat. L’article en qüestió demostra amb claredat que no ha passat per la plaça a veure què hi ha. I a manca d’uns coneixements mínims en els que fonamentar l’opinió es dedica a l’especulació buida que caracteritza el seu periodisme: “fa pensar més aviat en els enrotllats que van al restaurant a menjar noodles perquè, dient-ne noodles, dels fideus, es pensen que són supercosmopolites”. Com que no té el més mínim coneixement del què parla, no pot saber que, de fet, la immensa majoria dels acampats a Barcelona ni utilitzen aquest nom ni s’hi identifiquen. Algú podria dir que Monzó “llença la seva mirada àcida cap a la realitat”, que “ningú no escapa a la seva ploma esmolada” o algun tòpic periodístic d’aquest estil però això no és cert. A Monzó el molesta el caràcter antagonista de l’acampada. Per això s’exclama: “Nacionalitzar la banca?” Mai abans s’havia preguntat amb la mateixa incredulitat: “liberalització dels mercats financers?” I això hagués estat coherent amb la seva suposada “croada per assenyalar el monarca nu” (Antonio Lozano, Magazine). Però com es pot observar hi ha alguns que “escapen a la seva ploma esmolada”, entre els quals es compten els que el paguen. L’apoteosi de la barroeria i de la genuflexió arriba quan tira mà del manual de la intoxicació periodística i cita un missatge al twitter que diu: “Mamà, em dónes diners per a l’acampada?”. Missatge que, com és obvi, no prové d’un acampat i reprodueix un ús periodístic habitual adreçat a desautoritzar el moviment “okupa”. Un ús que és pura propaganda i està mancat de tota fonamentació sociològica. Però tant se val per què els seus amiguets de l’elit intel·lectual seguiran dient dels seus articles que “analitzen la realitat sense prejudicis” i “construeixen sòlides argumentacions” (Julià Guillamón, La Vanguardia), que constitueixen una “denúncia de l’instint gregari” (Ponç Puigdevall, El Pais). Aquest darrer comentarista encara ens ho posa més fàcil quan diu que Monzó escriu “contra la gent que creu més en el que veu que en el que llegeix”. Irònicament, això és exactament el que fa Monzó. Algú podria pensar que si els acampats fossin els damnats de la terra amb un ganivet entre les dents aleshores Monzó ho trobaria molt millor, però s’enganyaria. El problema és que per a aquesta genteta les revolucions sempre estan bé en la imaginació i mai en la realitat: “Confiem en que l’onada d’atipament que està sacsejant els països àrabs es propagui a la ribera nord del Mediterrani” (Quim Monzó, La Vanguardia, 15 febrer 2011). Ara que ja ho té, resulta que no li agrada.


[bar group="860×106"]