Moltes de les esperances revolucionàries aquí, a Europa, estan dipositades en els processos alliberadors que es produeixen a l’Amèrica Llatina. La digna resistència cubana, la vitalitat de la Veneçuela bolivariana, els passos ferms de Bolívia o Equador, per posar alguns exemples on les experiències emancipadores han consolidat espais de poder institucional, desperten entre les revolucionàries europees i catalanes el convenciment que les classes populars estan en fase de consolidació d’aquestes experiències.
Ens costa percebre a Europa unes expectatives semblants, i més després dels resultats de les eleccions europees del juny passat, on no només va vèncer de forma aclaparadora la dreta més reaccionària del continent, sinó que l’esquerra transformadora patia a nivell general un veritable fracàs, si més no a nivell electoral.
Tanmateix, hauríem de conèixer amb més profunditat i interès què passa a segons quins països. Recentment es van celebrar eleccions legislatives a Portugal, i mentre escric aquestes ratlles ho fa Grècia. Es dóna la circumstància que, als dos països, l’esquerra transformadora recull uns suports electorals importantíssims i esdevé una força social determinant.
Als anys 90, i després de la caiguda del Mur de Berlín, els partits comunistes més significatius d’Europa occidental començaren una cursa per tal d’eliminar qualsevol element marxista. L’eurocomunisme ja havia fet la seua feina de sapa, i amb l’arribada de “la fi de la història” tocava soterrar no només l’anàlisi marxista, sinó també les tradicions i simbologia dels partits comunistes històrics. El PCI, el PCF i el PCE començaren una llarga cursa per a desmobilitzar les seues bases, abandonar la feina sindical i institucionalitzar la seua pràctica política. Així han acabat hui, desfets, desapareguts, i/o sense cap incidència sobre la classe treballadora.
A Portugal i a Grècia, en canvi, el PCP i el KKE optaren per la travessia del desert. Malgrat les escissions internes i la pressió externa, decidiren preservar en el seu discurs anticapitalista i antiimperialista, en fer front a la batalla ideològica del neoliberarisme, i en mantenir mobilitzades i organitzades les seues bases militants. Al llarg dels anys 90 i els inicis del segle XXI, tot feia preveure que l’aposta d’aquests dos partits els conduiria al fracàs, a la progressiva desaparició, a esdevenir una anècdota en el panorama polític dels seues respectius estats. Ves per on que no ha estat així. Ryzospastos i Avante són periòdics llegits per la classe obrera, PAMEi CGTP són instruments de lluita per a la seua classe, cada amenaça del capitalisme és resposta al carrer per una classe organitzada, conscient, disciplinada i militant, i cada elecció deixa percentatges d’entre el 8 i el 10% i al voltant de 500.0000 electors per a aquests dos partits. Potser, no estaven tan equivocats, els comunistes.