Els Pactes de la Moncloa del 1977 van servir per configurar el que una bona part de la doctrina obrera ha definit com a sindicalisme d’estat (altrament anomenat col·loquialment «sindicalisme groc»). A grans trets, el franquisme va reconèixer a CCOO i UGT el caràcter d’interlocutors vàlids en representació de la part obrera per a prendre els grans acords d’estat en matèria laboral, sindical, política i econòmica, i aquests, a canvi, van renunciar al manteniment del model sindical revolucionari i de confrontació de les assemblees de treballadors/res, amb l’objectiu d’adequar la teoria i la pràctica sindical a posicions de no ruptura amb l’economia lliure de mercat.
La translació d’aquest sindicalisme d’estat als centres de treball la trobem avui dia amb la configuració legal del vigent model de representació (unitària) de les treballadores i treballadors. Aquesta, en primer lloc, confereix als comitès d’empresa i/o delegats/des de personal (majoritàriament en mans dels sindicats d’estat) el poder de representar a les treballadores i treballadors i de canalitzar a través d’aquests subjectes les relacions amb les empreses i patronals, sense cap més exigència democràtica i/o participativa. En segon lloc fa molt complexa i enrevessada, des d’un punt de vista jurídic, la presa de decisions col·lectives, assembleàries i des de la base que desbordin el control subjacent del sindicalisme d’estat. És precisament la configuració d’aquest model de representació (unitària) el que ha creat dins del sindicalisme anticapitalista dues tendències diferents a l’hora de valorar la concurrència a les eleccions sindicals i que es diferencien per oposició. Una aposta per concórrer-hi i l’altre no. La discussió fonamentalment rau en el fet de fins a quin punt la participació en un model de representació obrera heretat dels Pactes de la Moncloa no perpetua un model sindical contra-assembleari.
Desplaçar al sindicalisme d’estat com a garantia d’acatament i d’execució dels acords col·lectius de les assemblees de treballadors/res, una de les funcions més rellevants del sindicalisme anticapitalista.
Considero que la concurrència a les eleccions sindicals pot no perpetuar un model sindical contra-assembleari, ans al contrari, com en posteriors línies exposaré. És innegable que el vigent model legal de representació unitària gestionat majoritàriament pel sindicalisme d’estat és un dels causants de l’actual pèrdua de consciència de classe i de la desmobilització que travessa el conjunt de la classe treballadora. Aquesta està estretament lligada, entre d’altres factors, a la sostracció de la sobirania política de les assemblees de treballadores i treballadors a través de la privatització del poder de decisió en favor dels òrgans de representació (unitària), que, normalment, actuen en benefici privatiu i perjudici col·lectiu. Quants comitès d’empresa han acordat amb l’empresa retallar el salari dels seus treballadors/res sense preguntar als subjectes afectats? A quantes treballadores o treballadors se’ls ha permès incidir en les negociacions per a la regulació d’un nou conveni col·lectiu? O el que és pitjor, quants comitès d’empresa han signat acomiadaments col·lectius o retallades laborals en contra de l’opinió majoritària de les assemblees de treballadors/res? Ans al contrari, la funció de les delegades i delegats dels òrgans de representació (unitària) hauria d’ésser la de traslladar la voluntat política de les assemblees de treballadors/res. No pas la de perpetuar un modus vivendi basat en la política de les negociacions opaques als despatxos i de la concertació amb l’empresa i/o amb les organitzacions patronals, que acaben essent perjudicials per a la classe treballadora, i, en definitiva, que porten al manteniment i a l’expansió d’un sistema econòmic i polític capitalista i patriarcal que, en essència, és explotador! Així, la presència del sindicalisme anticapitalista als òrgans de representació és la garantia d’acatament i execució dels acords col·lectius de les assemblees de treballadors/res.
En resum, una de les funcions del sindicalisme anticapitalista és la de posar sota control democràtic l’activitat política dels òrgans de representació sindical, desplaçant al sindicalisme d’estat que actua de forma reaccionària als interessos de les assemblees i de la classe treballadora, actuant com a mer gestor de la conflictivitat laboral. Cada representant que ells perden i que el sindicalisme anticapitalista guanyem suposa avançar una mica més en la recuperació d’un model sindical de ruptura anticapitalista i de ferma convicció i creença sobre la necessària presa de decisions per via col·lectiva, assembleària i des de la base.
El sindicalisme anticapitalista ha de mantenir amb fermesa els seus principis polític-sindicals quan l’assemblearisme és segrestat per l’oportunisme reaccionari del sindicalisme d’estat
La democràcia assembleària al centre de treball és dinàmica i es decideix en el dia a dia. Fonamentalment, la presa de decisions assembleàries s’articula a través d’un binomi indestriable entre llibertat i responsabilitat. Llibertat per a posicionar-se lliurement en la presa de decisions col·lectives, però també responsabilitat per assumir els efectes i els camins que col·lectivament es trien. No obstant, l’assemblearisme és sovint segrestat per l’oportunisme del sindicalisme d’estat per a refrendar polítiques en contra de la classe treballadora i legitimar la signatura de retallades laborals, acomiadaments col·lectius o finalització de mobilitzacions. En conseqüència, no podem considerar representatius ni democràticament vàlids ni vinculants els “referèndums-caníbal” que en ocasions promou el sindicalisme d’estat de manera àdhoc, interessada i reaccionària, basats en bords principis de suma zero en contextos de nul exercici democràtic previ, i que es fonamenten en què per salvar el teu lloc de treball has de fer fora a un altre/a company/a, o que serveixen per desmobilitzar sota el criteri de la por. En aquests casos, el sindicalisme anticapitalista ha de mantenir amb fermesa els seus principis polítics per sobre del xantatge interessat d’aquells vividors, negant-se a signar mai acomiadaments col·lectius, fins i tot si l’assemblea de treballadors/res hi ha votat a favor.
Els companys i companyes de la #ResistènciaMovistar coneixen molt bé les seves conseqüències futures que acompanyen als acomiadaments col·lectius. Arran de la privatització de Telefònica-Movistar, aquesta empresa** va destruir els anys 90 vora de 50.000 llocs de treball directes** a través d’ERO incentivats que reconeixien a les treballadores i treballadors afectats/des unes condicions econòmiques molt llamineres. La realitat actual és que després dels ERO, Telefònica-Movistar **té una plantilla indirecta (treballadors/res de contractes, subcontrates i falsos/es autònoms/es, etc…) que supera de llarg els 100.000 treballadores i treballadors, amb un nivell de precarietat que podríem assimilar a l’esclavitud d’un règim feudal, amb fins a tres i quatre nivells de subcontractació. **El que en el seu dia semblava una sortida molt llaminera per treballadores i treballadors formava part d’una estratègia empresarial destinada a precaritzar (més) les condicions de treball en el futur. Pa per avui, fam per demà, el que no pot comptar amb el vistiplau del sindicalisme anticapitalista si hi fem una nítida lectura en clau de classe.
En definitiva, la concurrència a les eleccions sindicals i l’expulsió del sindicalisme d’estat dels òrgans de representació (unitària) és fonamental per garantir un model sindical assembleari i de confrontació, amb representants (unitaris) de les treballadores i treballadors que actuïn com a meres corretges de transmissió d’informació i de promoció de mobilitzacions, subsumint la seva activitat política a les decisions col·lectives de les assemblees. És necessari defensar l’assemblearisme com a via per recuperar la sobirania sobre els assumptes d’índole obrera per mitjà de la implicació individual sobre les decisions d’afectació col·lectiva i, també, com a instrument per fer acréixer la consciència de classe. I encara més! El vertader procés de ruptura i de construcció nacional dels Països Catalans no s’entén si no passa per enderrocar el vigent model de sindicalisme d’estat heretat dels Pactes de la Moncloa, que viu de la gestió de les relacions laborals com un mer departament de recursos humans i que basa la seva activitat sindical sota el principi d’acció-reacció. La construcció de la unitat popular als Països Catalans passa, també, pels centres de treball, amb la pràctica d’un sindicalisme nacional de ruptura en clau anticapitalista que configuri un vertader contrapoder obrer des de la base contra els interessos de la burgesia. Estenem el virus i fem-los fora!
