Com a querellant del 27/M (apartat del procediment per haver estat agredit per un mosso que no es va presentar ni em va deixar la seva targeta de visita) sento molta preocupació per les reaccions de satisfacció, més o menys matisada, que la sentència ha provocat en els nostres àmbits polítics de referència.
Aquesta sentència és una burla, el tros de pa sec i florit que es llença al gos mort de gana perquè calli. I ho és per moltes raons.
* L’aparell de justícia en bloc, des del començament ha considerat com a assumpte menor i insubstancial la violació de drets i llibertats polítiques. 9 anys de procés, amb revitimització de les denunciants (i sobretot les seves advocades) obligades a un esforç ingent en temps i energies per superar desànim, obstacles i indiferències, que no han servit ni tan sols per exigir cap responsabilitat als càrrecs polítics que havien donat les ordres (començant per l’infame Felip Puig). 9 anys de reducció progressiva del número d’encausats i d’acusacions (amb conseqüent exclusió de desenes i desenes de persones querellants) fins a quedar-nos amb un clàssic boc emissari de cop de porra fàcil. Proves ignorades, investigació nul·la, complicitats acceptades com a part de la rutina (la aplicació compacta de la “llei del silenci” per part dels comandaments policials). Res escandalós per a ningú: és la normalitat. La normalitat d’una justícia que es vesteix de declaracions altisonants i que actua com simple engranatge en defensa d’un ordre social determinat.
* El paper de la Fiscalia, inactiva per nou anys, indiferent als drets violats dels manifestants i als atacs a la integritat física i moral de tanta gent a la plaça, i que es va despenjar a última hora amb un escrit que justificava la intervenció policial a plaça Catalunya, tot i condemnar els “excessos” de Jordi Arasa. Fiscalia que, per altra banda, defensa a ultrança els agressors de civils desarmats i pacífics l’1O, segurament pel fet de considerar – en la seva imparcialitat – que els antiavalots de PN y GC d’excessos no en cometen.
* El posicionament del govern de la Generalitat que, ben lluny de vetllar pels nostres drets fonamentals premia, al millor estil borbònic, els repressors que destaquen per la seva brutalitat, alhora que no es priva de presentar-se com a acusació contra gent imputada per lluites en defensa de drets laborals o socials.
* Arasa no entrarà a presó. Però em preocupen els centenars de missatges desitjant-li aquest càstig. No és una crítica a la feina dels advocats: jo mateix no vaig plantejar cap proposta alternativa al llarg del procediment. Però davant de tantes manifestacions de populisme punitiu, crec que és el moment d’insistir en el rebuig a la presó: no (només) per humanitarisme, si no per ser una institució total, compendi de les dinàmiques de poder i dominació contra les quals lluitem. Com a gent que busca un nou mon possible hauríem de poder imaginar alternatives coherents amb la nostra idea de justícia i no aplicar de forma especular la idea de justícia com a càstig i venjança.
En definitiva: opino que la condemna a l’Arasa, episodi – això sí – raríssim en un estat on la impunitat policial és gairebé llegendària, es tradueix en una reeixida operació de blanqueig d’un sistema que no es considera perfecte, però sí perfectible, com predica des de sempre la utopia reformista. Operació que torna a amagar, amb l’ajut impagable d’una premsa domesticada i en tot cas impregnada d’ideologia dominant, l’essència de les dinàmiques de disciplinament i control que operen en la nostra societat. Dinàmiques que tenen en les institucions de magistratura i policies l’eina per sufocar qualsevol manifestació de dissidència que en cada moment superi el llindar de la inofensivitat.
La sentència contra Arasa pot ser emprada per reforçar el relat que ens incita a ser partícips de la nostra pròpia opressió, el relat de les institucions al servei del conjunt de la ciutadania i imparcials, de les garanties que emparen tothom per igual, de la “normalitat democràtica” que permetria tota mena de millora col·lectiva simplement respectant les regles. El mític relat de la “normalitat democràtica”… : crec que prestar-li la nostra conformitat – ni que sigui implícita – a canvi d’una petita venjança contra un macarró uniformat és pagar un preu massa elevat.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”.
