Ja són més de cinquanta dies de confinament per a aquells i aquelles que encara no hem tornat a la feina d’ençà de les ordres ministerials de mitjan març. Per la nostra salut i per la de totes, hem deixat de treballar i, en conseqüència, hem deixat de cobrar part o la totalitat dels nostres sous; moltes persones més ja feia mesos o anys que estaven sense feina, amb necessitat d’ajudes públiques, de menjadors socials, de beques escolars i de pisos de protecció oficial… Cinquanta dies després de l’esclat de la crisi sanitària a casa nostra, res ha millorat per al conjunt de la classe treballadora.
Les meves pors respecte a la COVID-19 es van complint: societat centralitzada i militaritzada, fracàs de polítiques públiques, cues de gent a menjadors socials, una economia capitalista que només entén de beneficis i es desentén de les pèrdues, ja siguin en forma d’avis i àvies en residències privades a qui no poden atendre, ja sigui en forma de classe treballadora a qui s’ha fet fora dels llocs de treball després d’anys de dividends, ja siguin els hotels i pisos turístics que han inflat la bombolla i ara necessiten ser rescatats, ja sigui en forma de llàgrimes de cocodril quan ara les escoles concertades del lliure mercat educatiu no poden afrontar el lliure mercat de mesures sanitàries.
Cada cop més gent confinada en un caixer, cada cop més dones denunciant la violència masclista dins la llar (tres dones han estat assassinades durant el confinament als Països Catalans), cada cop més gent obligada a treballar sense els EPI imprescindibles, cada cop més gent amb rebuts impagats de lloguer o d’hipoteca. Davant d’aquesta realitat, cal desconfinar la lluita. I així ho estem fent des de fa dies. Són els moments de crisi del sistema quan les propostes que semblaven desbaratades passen a tenir tot el sentit, és el moment en què l’agitació i la propaganda política han de prendre la seva màxima expressió. Llençar un programa de màxims capaç d’aglutinar grans capes d’aquesta societat on els que ja ho passaven malament puguin sumar amb les que fins fa seixanta dies ni sabien que havien de abaixar persiana o retornar rebuts.
Avui parlar de municipalitzar serveis, de nacionalitzar la banca, d’intervenir la indústria, imposar el pagament de l’IBI a l’Església o de demanar una renda mínima sembla el més normal del món. I encara que, per a moltes, aquestes mesures ja eren imprescindibles fa 60, 600 i 6000 dies, també sabem del cert que no seran implementades pel sol fet de ser necessàries. Sabem del cert que només poden ser posades en pràctica quan superem el model d’economia capitalista, els estats que ens l’imposen i els polítics que l’apadrinen.
Cal desconfinar la lluita, assenyalar culpables, fer del suport mutu una eina i no una fi, cohesionar-nos en objectius comuns i no disgregar-nos en objectius particulars, començar a mobilitzar-nos i a trencar amb les pors imposades. Si som bones per anar a treballar sense protecció, som bones per sortir a lluitar protegides. Que no ens facin pagar el peatge d’aquesta crisi: cremem el peatge! Així sí que tenim futur.
