La lluita armada és una eina que s’ha usat en processos d’alliberament nacional, social i de gènere de diferents pobles i durant un temps va ser un instrument útil pel poble basc, però ara mateix han canviat les condicions objectives i subjectives i ja no és útil, o no ho és tant. Han aconseguit crear una força política i social prou potent com per a prescindir de la lluita armada. Així ho mostrava Iñaki Iriondo: “La decisió comunicada per ETA suposa la continuació adaptada a la conjuntura històrica actual de més de cinquanta anys de lluita de l’independentisme d’esquerres. Com va quedar fixat en la seua V Assemblea: «Cada avanç o reculada del procés revolucionari en el seu conjunt exigeix unes formes organitzatives i de lluita específiques». Eixa va ser la màxima amb la qual va començar a gestar-se el procés que va concloure en la resolució Zutik Euskal Herria!. I el debat de profund calat que va haver-hi al si de l’esquerra abertzale va determinar que d’ara endavant les formes de lluita seran pacífiques i democràtiques, lluita ideològica, lluita institucional i lluita de masses”(1).
Però, com arriba l’esquerra abertzale a ser una força política i social potent? Com arriba a tenir 313.231 vots a les eleccions municipals de 2011 al sud del País Basc, ser la segona força més votada a la Comunitat Autònoma Basca i a la tercera a Navarra? L’esquerra abertzale ha estat l’expressió de lluita institucional i de masses del Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MANB) i ETA ha estat l’expressió de la lluita armada. Dues cares d’una mateixa moneda, si més no des de la resolució de la VI assemblea de 1973.
“L’enfrontament armat [entre ETA i l’Estat espanyol] en aquests 52 anys ha produït més de 1.300 víctimes mortals. Es calcula que en atemptats d’aquesta organització han mort vora 850 persones, mentre que en eixe període la repressió estatal lligada al conflicte ha acabat amb 474 vides segons les dades recopilades recentment per Euskal Memòria”(2), amb aquestes pinzellades resumia Ramon Sola el balanç del conflicte armat. Per tant, com es pot veure amb claredat, l’estratègia d’ETA ha estat atacar directament l’enemic per afeblir-lo i fer més fàcil l’assoliment dels seus objectius, com a mínim des de la VI assemblea. Ara bé, a més de la confrontació directa, l’estratègia ha sigut i és una mica més complexa.
L’organització revolucionària es plantejà des del principi que allò fonamental era l’organització de la classe obrera basca i per això calia (seguint el paradigma marxista) mostrar les contradiccions del sistema. És a dir, mostrar com els interessos de la classe treballadora basca són incompatibles amb els interessos de la burgesia espanyola: “[…] si bé és cert que fou la intensa mobilització popular desfermada contra les condemnes de mort [les del Procés de Burgos a l’any 1970] la qual va evitar l’execució d’aquestes, i que aquella acció popular superà amb escreix la capacitat organitzativa existent [d’ETA], era també cert que només la imposició per part del règim franquista d’eixes condemnes possibilità que es desfermaren a tot el País Basc i a nivell internacional la més gran onada de protestes antifranquistes coneguda fins al moment. I eixes penes de mort no s’imposaren per repartir fulls volants a les portes de les fàbriques, sinó per practicar la lluita armada […]“(3), aquest és un exemple de com l’acció armada contra l’Estat ajudava no sols a afeblir-lo sinó també a crear consciència i solidaritat al si de les classes populars del País Basc.
Entre l’Estat i ETA (i també la resta del MANB) hi ha hagut sempre una relació dialèctica marcada pels interessos contraposats que abans s’han esmentat. Atenent a açò, quan l’Estat s’ha vist amenaçat ha respost amb violència, sovint violència que ha caigut no només sobre les militants d’ETA, sinó sobre la població abertzale en general: “A l’agost de 1968, immediatament després de l’assassinat de Txabi Etxebarrieta per la Guàrdia Civil, és executat el torturador Melitón Manzanas, jefe de la Brigada Político-social de Guipúscoa. Després d’aquesta acció el govern feixista proclama l’estat d’excepció a Guipúscoa, per estendre-ho més tard a la resta del sud del País Basc. Es produeixen detencions massives —en només un mes fins a 600 persones— una sagnant repressió contra qualsevol conat d’acció al carrer i un control asfixiant de la vida quotidiana de la població basca”(4).
Aquest episodi que forma ja part de la història recorda a la ràtzia que va fer l’Estat contra joves abertzales l’octubre de 2010 acusant-los de pertànyer a SEGI (i per tant, suposadament a ETA). Aleshores intentà forçar un trencament al si de l’esquerra abertzale davant l’amenaça que, amb el document Zutik Euskal Herria! on advocava per usar sols vies pacífiques per resoldre el conflicte, aplegara més forces polítiques i socials al seu voltant. O abans, el 2003, quan va il·legalitzar Batasuna —que representava a centenars de milers de bascos i basques— davant l’amenaça que poguera fer una coalició sobiranista amb el PNB, assolir una majoria electoral i convocar un referèndum d’autodeterminació. També es podria esmentar la Doctrina Parot, el cas 18/98, el cas Bateragune, Egunkaria…
Malgrat això, un tercer objectiu d’ETA ha estat evitar o alleugerir l’efecte de la repressió de l’Estat espanyol contra el moviment popular abertzale concentrant-la en els membres de l’organització armada. Així ho explica Argala, un dels dirigents més destacats d’ETA: “La lluita armada […] en constituir-se en el pitjor enemic del règim espanyol, convertia la resta de formes de lluita en enemics secundaris i més fàcils d’admetre per al franquisme”(5). Els atacs que duu a terme l’Estat espanyol contra un poble que lluita pel seu alliberament (tancament de diaris, ràtzies, il·legalització d’organitzacions polítiques, etc.) és un fenomen que gestionat d’una manera política correcta genera la solidaritat i la cohesió del poble en qüestió. Això és així perquè fa veure la vertadera naturalesa de l’Estat capitalista opressor i alhora crea consciència nacional i de classe en el poble que lluita.
El moviment popular de l’esquerra abertzale ha treballat aquesta vessant i alhora ha treballat en la creació de discurs, en l’aplicació de polítiques des de les institucions locals, en l’establiment de contactes entre els moviments socials per bastir la unitat popular… en definitiva, com ha dit en diverses ocasions Arnaldo Otegi: “Activar la societat”. Aquesta pràctica de creació de xarxes en la societat basca i la tàctica d’aliances ha fet que altres opcions polítiques progressistes i sobiranistes que sempre havien estat molt crítiques amb la lluita armada (Eusko Alkartasuna, Alternatiba o Aralar) s’hagen acostat per crear un moviment independentista i d’esquerres potent. Aquest fenomen no es pot separar de l’evolució del conflicte basc i de la lluita de la societat basca per aconseguir la seua llibertat des de diverses perspectives, que en un moment donat poden ser compatibles. Altre exemple és el col·lectiu juvenil GaztEHerria que treballa per l’assoliment de la independència del País Basc on hi ha per exemple Gazte Abertzaleak (joventuts d’EA) i Ikasle Abertzaleak (sindicat estudiantil de l’esquerra abertzale). I un tercer, l’aliança estratègica dels sindicats bascos LAB, ELA, STEE-EILAS, EHNE i Hiru.
Tanmateix, la majoria de la societat basca i un percentatge significatiu de l’esquerra abertzale està cansat, esgotat pel conflicte, per la repressió, pel patiment. Però això no vol dir que cadascú recollirà els estris i marxarà cap a casa deixant la nació morint-se davant l’Estat espanyol i capitalista. Simplement ha fet reflexionar sobre la idoneïtat dels models de lluita i s’ha arribat a la conclusió que la repressió generalitzada de l’Estat (juntament a la feina d’activació i conscienciació de les classes populars basques) ha provocat un avanç significatiu en l’acumulació de forces i ha fet que el projecte independentista i socialista tinga ara més suports que mai. Així doncs, ara s’aposta per un model de lluita menys dolorós que l’acció armada: la mobilització de masses, la participació institucional i la lluita ideològica i política que és on l’Estat espanyol i la seua burgesia és més feble.
(1). “Cambio de campo” publicat a Gara el 21-10-2011.
(2). “Un nuevo tiempo para Euskal Herria” publicat a Gara el 21-10-2011.
(3). Asensio, P. i Casanova, I.; Argala; pàg. 91-92; 1999
(4). Asensio, P. i Casanova, I.; Argala; pàg. 74; 1999
(5). Beñaran Ordeñana, J. M. ; Argala, Autobiografía
*Militant de la Coordinador Obrera Sindical
